La relativitat del temps i una pintura

Salvador Dalí, un geni inqüestionable de la pintura, per mi, el millor pintor del surrealisme, a qui equiparo amb El Bosco (que suggereixo, i altres també ho fan, es va anticipar quatre segles i mig a aquest estil pictòric), per les seves meravelloses i imaginatives obres dignes de l'elucubració d'un esperit superior, m'ha convidat a qüestionar-me el temps, la memòria i les relativitats.

Contemplant els seus dos famosos quadres de rellotges, titulats: “La Persistència de la Memòria” i “La Desintegració de la Persistència de la Memòria”, reflexiono, sobre la relativitat del temps (no aquesta d'Albert Einstein, amb què no estic del tot d'acord, potser perquè no m'hi arriba la capacitat). La meva imaginació s'entesta a anar cap a camins diferents dels que estem acostumats, vull contemplar el temps des d'aquells rellotges distorsionats, de tic tac inconnexos. Veure si em trobo amb alguna cosa que conteste els meus dubtes.

Els rellotges de Salvador, que em semblen fets de masses crues de pizzes, i el títol que va donar a les seves obres, em van fer pensar que potser és la memòria l'única que contingui el veritable secret del temps; perquè, què és el temps, sinó una sensació relativa a l'ànim, a la psique, al batec del cor (exhaustiu rellotge que ens atorga precisament aquest temps)? i què és la memòria sinó un arxiu d'aquestes sensacions

Reflexionant, com deia, no vaig arribar a cap conclusió que es pogués demostrar mitjançant una equació lògica; però sí que vaig tenir una sensació de certesa que em va fer veure i sentir el temps de manera nova. Contemplant-ho com mai abans ho havia fet, va aparèixer davant meu la meva “infinita” infància i vaig recordar sentir una hora d'aquelles com una setmana d'avui…

Tots podem sentir així el temps, i si ens parem a pensar de quina magnitud es tracta, crec que coincidirem a percebre, més que a pensar, que es tracta d'una magnitud total i absolutament relativa a la velocitat del nostre “rellotge cor ”; únic cronòmetre fiable, que ens porta a viure en un sol segon d'encreuament de mirades allò etern.

La memòria és molt escrupolosa a l'hora de mostrar a la pantalla les vivències importants, ella no ens enganya, sap perfectament en quins moments ha d'anar passant els fotogrames; i, compinxada sempre amb la consciència, decideix quan és oportú fer-ho.

Esborrar de la memòria els errors comesos és el més difícil, fins i tot amb teràpies i pràctiques d'autoperdó; aquí el temps és intens, es recorda amb extrema nitidesa fins a l'últim detall sense cap esforç. engrandeixen aquests cinc segons fins a extrems incalculables;

Dalí, sens dubte, igual que El Bosco, era un visionari de la psiquis més profunda, de la consciència més relativa al tic tac veritable. Ell va saber plasmar una visió del temps adormit a la memòria, que elàsticament es va dipositant aquí a la branca d'un arbre mort, allà sobre un ull distorsionat i tancat que jeu a la sorra. En aquests rellotges hi ha insectes, un conté formigues, l'altre una mosca kamikaze; què va voler dir amb això?; potser, es referia a allò putrefacte del temps, que sempre mor i mor…

L'art transmet les idees més grans mitjançant símbols que són dipositats a la imaginació de l'artista. Jo crec que aquest dipòsit el fa l'esperit de la memòria; de la informació codificada en estancs, embastats amb el fil de la vida.

Quan em pregunto què sóc realment, de vegades em responc: sóc memòria, sense la meva memòria no em sabria definir. Quan vaig més enllà preguntant-me: què és la meva memòria?, només se m'acut contestar: la pel·lícula que el testimoni observa; però, en aquest cas, no seria més lògic concloure que el testimoni és el meu veritable jo…? I, si el testimoni és el meu jo veritable, què és el testimoni?, qui va gestar el testimoni i per què ho va fer?

El temps, segons ho sento, i la seva relativitat; aquesta que no entén de velocitat mesurada en quilòmetres, metres…; d'agafar-ho i m'adono que donaria la vida per comprendre la vida; sobretot, perquè no crec en la mort…

Hi ha coses que mai no sabré, que mai sabrem, i que són fonamentals. Per això contemplar el veritable art m'anima a pilotar la imaginació i la memòria… viatjar a un passat que de vegades cal recordar per aprendre, sense mentides pietoses innecessàries; també a un futur que faig present per si de cas no arriba.

A la meva memòria es van registrar esdeveniments tràgics, avorrits, altres molt feliços; com a la majoria de les memòries humanes. Gairebé tots contenem fitxers plens de llums i d'ombres; esforços i mandras; de bona i mala sort. En contrast, res especial no tenen les nostres memòries; tanmateix, totes i cadascuna són ÚNIQUES.

En fi, crec que he de concloure que la visió del temps és la visió de la memòria i la memòria és la VIDA.

Però no puc acabar aquest article sense esmentar el que Dalí va dir sobre la seva obra:

"Els famosos rellotges tous no són res més que el camembert tendre, extravagant, solitari, crític paranoic del temps i l'espai".