Quina societat hem construït?

Ben entrat ja el segle XXI, el món ric es fa més gran a marxes forçades i tots els esforços per tenir una natalitat que compensi aquesta senectut són, sens dubte, insuficients. L'envelliment de la generació del baby boom projecta un panorama en què els costos generats per l'atenció d'una població més gran s'incrementaran notablement. Entre els sectors més afectats hi ha el mercat laboral i els sistemes de salut, que s'hauran d'adaptar a una població cada cop més envellida.

Fins ara, la immigració és l'únic factor que permet esmorteir la imparable corba de la vellesa als països desenvolupats. Aquest impuls, però, no pot resoldre per si mateix tot el desgavell demogràfic. “I tant que ajuda: és, de fet, l'únic canal d'ajust a curt i mitjà termini. Però difícilment ho podrà compensar del tot” , opina Uwe Sunde professor de la Universitat de Munic i membre de l'Institut Federal d'Investigacions sobre la Població d'Alemanya.

Davant d'aquesta situació em pregunto: quina mena de societat hem construït perquè un èxit històric, com és l'increment de l'esperança de vida, que ens hauria d'omplir de goig i goig, s'estigui convertint en una pesada càrrega financera que pot posar en perill el benestar de les generacions futures a mitjà i llarg termini?

Llocs com Corea del Sud, el Japó, Itàlia o Espanya és on més s'accentua la qüestió. Fins i tot la Xina, que durant més de tres dècades (fins al 2016) va tenir en vigor la política d'un sol fill per família per frenar l'explosió demogràfica, veu que la seva situació no és la desitjada. L'Índia ja li ha pres el títol de nació més poblada que va tenir durant més d'un segle. I això vol dir que, a mitjà termini, la Xina perdrà el model de salaris baixos que tants rèdits li ha donat.

Encara que de manera molt més lenta, els països emergents també estan abocats a treure el cap al balcó del nou ordre demogràfic. Amb un afegit: tenir una població envellida sense abans haver-se convertit en economies avançades. “No hi ha precedents de res semblant i em preocupa, fins i tot, més que Europa; no estem mirant la Xina ni l'Índia, i és on hi pot haver més problemes” , sosté el prestigiós investigador demogràfic i economista Timothy J. Kehoe. El millor exemple, diu, és Pequín: “El seu model de salaris baixos ha funcionat bé durant 50 anys gràcies a l'emigració interna, del camp a la ciutat. Però no és clar que ho faci a partir d'ara, amb la població envellint i contraient-se” .

Però si posem el focus al nostre entorn més immediat, veiem que les societats occidentals estan envellint de manera exponencial. Europa va camí de convertir-se en un enorme geriàtric i, per tant, el model que ha estat vigent les últimes dècades comença a tenir data de caducitat.

Alguns experts sostenen que per al nostre continent cada cop serà més difícil atraure talent. Abans o després, els països emissors també cauran sota les urpes de l'envelliment. I potser el més important: cada cop més països —entre ells, molts emergents— necessitaran més mà d'obra, especialment la dels millors perfils laborals, per la qual cosa deixarà de ser una qüestió occidental per convertir-se en un fenomen global.

Avui dia, al nostre país, la factura de les pensions representa més del 13% del Producte Interior Brut (PIB), però s'estima que aquesta xifra arribarà al 16,7% per al 2070. En aquest context, la mare de totes les batalles se centra en com garantir uns ingressos raonables quan surt del mercat de treball per raons d'edat. I aquí la quadratura del cercle només és possible si augmenta l'edat de jubilació o pugen els impostos. No n'hi ha més.

Sens dubte, estem parlant de xifres estratosfèriques que maregen només d'escriure-les. Això no obstant, no podem perdre de vista que els serveis socials —i les pensions públiques de jubilació pertanyen a aquest àmbit— ni poden estar sotmesos a la lluita política, ni exposades a la voracitat de l'especulació financera i, encara menys, una mercaderia a disposició dels que la puguin comprar. Tampoc no són una assistència social i en cap cas una caritat per a aquells amb menys recursos. Els serveis socials són drets ciutadans i han de ser universals, disponibles i iguals per a tothom.

En definitiva, no hi ha cap raó especial perquè les pensions es financin exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors. Tota la riquesa social produïda, en què s'inclou la feina de molts anys dels pensionistes actuals, ha de servir, també, per al manteniment d'aquells que, o bé per edat o per qualsevol altre tipus d'incapacitat, no estan en condicions de treballar.