“Jo he convocat avui al ministre Cuerpo": L'ego de Yolanda Díaz

La vanitat i l'ego són acompanyants de la vida de moltes persones que l'únic que aconsegueixen és empobrir la personalitat dels que en fan ús. No aporten res i, tot i això, contribueixen a aixecar un mur que porta a la incomunicació. Un refrany popular diu: “Ningú és més cregut que un ximple ben vestit”. Aquest consell popular se li podria aplicar a la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, quan aquest dilluns, en una “modèstia” manifesta, explicava als mitjans de comunicació que “he convocat el ministre Cos per a una reunió d'urgència”. Díaz vol que li expliqui el titular d'Economia per què no ha tramitat amb urgència la reducció de jornada, una de les baixes per sortir als mitjans.

El gest de Díaz en anunciar la notícia del seu “jo he convocat” ha estat el d'una política que es creu el centre de l'univers i que té tant de poder que fins i tot convoca el seu company de govern, a qui no fa tantes dates anomenava públicament “mala persona”. Potser perquè no ha fet el que ella demanava? És que Díaz no admet un “no” per resposta i sempre s'ha de sortir amb la seva. Així la defineixen algunes persones que han tingut relació amb ella. supèrbia de cura, encara que amb aquesta veu suau vulgui manifestar el contrari.

La ministra Díaz utilitza diverses tècniques per comunicar-se, segons qui tingui al davant, més si hi ha alguna càmera present: parla suau, sol somriure quan li interessa, aplica la seducció i sol tocar a la cara el seu interlocutor sense ruboritzar-se, cosa que si fos al contrari estaríem parlant d'assetjament. Però ella ho continua fent: des de Pedro Sánchez, a diputats del PP i fins al mateix president de la CEOE, amb qui ha trencat peres perquè no accepta les seves propostes. Amb els sindicats en té prou. Una actitud que ha trencat la norma d'arribar a acords també amb la patronal.

Yolanda Díaz és contradictòria: comunista creient i confessa. Per dues vegades ha anat a visitar el Papa Francesc, mentre la seva formació, Sumar, de la qual ella és la “màxima responsable”, registrava al Congrés una proposició no de llei per instar el Govern del que formen part a suprimir els privilegis existents amb l'Església Catòlica a Espanya. Diuen que “de diners i de bondat, la meitat de la meitat”.

Carlos Cuerpo, el ministre discret, el que està intentant és acostar la patronal espanyola, negociar-hi —també ho volen els sindicats— i intentar que s'incorporin a l'acord, cosa que no és fàcil. Però és coneixedor que deixar fora la patronal no és una bona solució ni democràtica. El diàleg que porti als acords és propi de règim democràtic. La imposició per tenir la paella pel mànec és més propi d'un autoritarisme impropi en aquesta època a Espanya. Per això, Cos està fent esforços per arribar a acords amb els empresaris, amb l'objectiu que es refermi un tema que està sent molt preocupant: pensar en els treballadors està molt bé, però també en els empresaris, perquè les grans empreses són una minoria, les petites són una majoria, i ningú ha pensat com aquestes podran suportar el cost que suposa la reducció de jornada. Tindrà alguna ajuda del govern per poder-la aplicar? Díaz no ha pensat en això, però sí el ministre Cos, que vol, d'alguna manera, pal·liar la situació que es presenta. Les empreses no són les enemigues dels treballadors, sinó les ocupadores. Algunes poden aguantar el plantejament, d'altres no. El deure del govern és mirar per tothom, no només per una banda. Al final, tots paguem impostos.

Yolanda Díaz, populista i que es troba en hores baixes, segons les enquestes, està disposada a qualsevol cosa per fer la sensació que ella defensa els treballadors/es com ningú. Senzillament perquè Podem està fent d'oposició al govern, els van fer fora d'ell i Sumar, controlat encara per Díaz, ha de treure pit per no perdre més vots. Deia el gran filòsof xinès Lao Tsé que “Fes que el teu jo sigui més petit i limita els teus desitjos”.