Final feliç

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, els lectors em permetran que aparqui les qüestions polítiques i socials, que solen constituir el nucli dur dels meus escrits, perquè comenti el culebró econòmic-jurídic que ens ha brindat en les darreres setmanes el FC Barcelona.

Quan el mes d'agost passat, el president del Barça, Joan Laporta va signar els contractes de Dani Olmo i Pau Víctor, se sabia que, per poder seguir jugant el 2025, haurien de ser inscrits, a La Lliga, de manera definitiva, com a molt tard el 31 de desembre. Atesa la delicada situació financera del club, l?opció més viable era vendre els ingressos futurs d?unes 200 localitats de les llotges més VIP del nou Camp Nou Spotify. I això equivalia a un escrupolós procés de presentació de documents a la Lliga: els contractes signats de l'operació, una auditoria que confirmés les valoracions i els comprovants d'ingressos corresponents com a prova que la transacció s'havia executat.

A La Lliga fa temps que se senten menyspreats pels dirigents blaugrana, entre altres coses, per l'afer que amb el Barça Studios van muntar, simulant una venda que va resultar falsa per ampliar el marge d'inscripcions. Per això, en faltar l'últim dia de l'any passat les corresponents acreditacions conforme s'havia fet la venda i rebut els diners, es van negar a tramitar les inscripcions.

Davant la negativa de la Lliga i la Federació de futbol d'inscriure els dos jugadors, el FC Barcelona va presentar, davant del Consell Superior d'Esports, un recurs perquè se suspengués de manera cautelar la resolució de la Lliga i ha estat així: El Consell estima el recurs del FC Barcelona i torna les inscripcions a Dani Olmo i Pau Víctor. Per tant, els futbolistes tornen a tenir llicència amb caràcter provisional, fins que es resolgui el fons de l'assumpte, encara que La liga i alguns clubs ja han anunciat que aniran a la justícia ordinària per impugnar aquesta decisió.

Aquest cop, de moment, el culebró ha tingut un final feliç, però no sempre és així. Per això, em permeto suggerir als socis culers que no es deixin embaucar per cants de sirena. Perquè Joan Laporta és un il·lusionista a qui li agrada treure conills del barret de copa, però això casa malament amb la realitat quan s'està al capdavant d'una entitat en què cal gestionar centenars de milions d'euros cada any.

Fa temps que la gestió financera del club va iniciar una deriva erràtica difícil d'explicar. Resulta que mentre ens deien que el Barça era més que un club, el millor equip del món i tenia la millor plantilla, l'entitat se submergia en el procel·lós món dels números vermells i la fallida era l'illot més immediat on la institució hagués anat a recalar si hagués estat una empresa amb ànim de lucre. Si es va salvar d'una fallida necessària va ser perquè era una institució amb profundes arrels a Catalunya i un símbol de significat profund. Tot i això, tot això, no ens ha lliurat d'assistir a una demostració vergonyosa de manca de capacitat, previsió i rigor en la gestió per part del seu actual president: Joan Laporta.

Diu el refrany que “segones parts mai van ser bones”, una mica de veritat hi ha d'haver en aquesta afirmació perquè és just reconèixer que en el primer mandat de Joan Laporta, com a president del FC Barcelona, encara que les finances no van ser el capítol més brillant, si vam tenir el millor Barça de la història. Un equip de futbol que enamorava i convidava a somiar.

Tot i això, des que Laporta es va fer càrrec del club, per segona vegada, el març del 2021, la seva actuació al capdavant de la institució ha estat caòtica i pertorbadora. És cert que l'anterior president, Josep Maria Bartomeu, va deixar el club desnortat ia l'UCI financera —cosa que no s'ha investigat prou i per això ningú no ha assumit responsabilitats—, però en els ja tres anys que Joan Laporta porta al davant l'entitat no és clar que la situació hagi millorat i tot indica que, amb les seves famoses palanques, hipoteca el futur del club.

Aquest segon mandat està jalonat d'assumptes, tan poc brillants, com la marxa de Messi, els incompliments reiterats dels terminis a les obres del Camp Nou, el somni de la súper lliga que s'ha evaporat sense deixar rastre, la defenestració de Xavi com entrenador, el vergonyós vodevil del jugador de bàsquet, Heurtel i una vintena d'executius han abandonat el projecte, mentre que els intermediaris i comissionistes han guanyat pes específic a l'ombra de l'organigrama del club.

La situació del club és delicada, s'ha posat el prestigi de l'entitat als peus dels cavalls, mentre que el desgavell en la direcció és notori. Amb aquest panorama de fons, caldria afrontar la situació amb humilitat i realisme, però per això cal procedir amb sentit comú. Tot i això, això és una quimera perquè Joan Laporta va entrar a la llotja d'autoritats de l'estadi Jawhara, on es va disputar la semifinal de la Supercopa entre l'Athletic i el Barça, fent botifarres, donant cops i cridant “fills de puta” “covards” i “sense vergonyes”, i no se li poden demanar peres a l'om.