Herois en dubte

Li dec al meu amic Sergi que em posés sobre la pista de l'assaig de Manuel Calderón “Fins a l'últim alè” en què estudia detalladament l'actuació durant el tardofranquisme d'un estrany grup polític anomenat Moviment Ibèric d'Alliberament la breu peripècia del qual com a banda d'atracadors "pro domo sua" va acabar tràgicament amb l'execució d'un dels seus membres, Salvador Puig Antich, acusat de la mort el subinspector de Policia Francisco Jesús Anguas Barragán. I encara que hagi estat fruit de la casualitat, la veritat és que l'aparició d'aquest llibre resulta oportuna justament en aquests moments en què el govern s'ha proposat rememorar el cinquantenari de la mort de Franco i, cal suposar, el context en què aquest fet és va produir.

Per als qui per raons biològiques no van viure aquells anys no serà inoportú recordar que van ser sens dubte temps asserejats perquè el crepuscle del règim sorgit com a conseqüència de la guerra civil va donar lloc a la surgència de diferents moviments d'oposició. Uns, pacífics; altres, violents i partidaris de la lluita armada. El MIL va ser un d'aquests últims, malgrat que els seus textos –diu Calderón– “tenen una peculiaritat: mai no s'han referit a la dictadura franquista. Són en un pla superior: l'objectiu és el capitalisme en un país encara en desenvolupament i amb grans borses de pobresa i analfabetisme”. I afegeix: “el MIL ni tan sols va ser acceptat com una part, sens dubte radical i minoritària, de l'antifranquisme”, ni el resultat crematístic dels seus atracaments no va ser mai benvingut en la lluita del moviment obrer.

Tot això va configurar un grup cap dels membres del qual “treballava i no sabien el que realment passava al carrer, ni per on es movia els diners”… que “va tenir una mica d'endogàmic… (ja que) tots havien arribat a través dels germans Solé Sugranyes”, s'havien educat a col·legis selectes i no faltava qui, com José Lluis Pons Llobet, fos nét d'un carlí afusellat pels republicans i fill d'un voluntari de la Divisió Blava. En aquest context és en què es va moure Salvador, considerat pels seus familiars “massa assenyat”, però que “acudia llavors al psiquiatre”.

Aquell grup teòricament anarquista, admirador de Quico Sabaté i del Facerías, convertit en una “banda d'atracadors” en bona mesura aficionats, va ser capturat per la policia gràcies, entre altres fallades, a dos fets decisius: l'oblit per Puig Antich al Caspolino de la Plaça de Gala Placídia d'una bossa on “tot la trobada (per la policia) era suficient per desarticular el grup”, cosa que posa en relleu l'amateurisme del grup, i la xivatada del seu ideòleg Santiago Soler, que va actuar com a esquer en l'operatiu que va tenir el seu escenari al xamfrà del carrer Girona amb Consell de Cent. Va ser allà on Puig Antich, presumptament desarmat i parcialment immobilitzat pels policies, va aconseguir extreure una segona pistola amb què va abatre un dels agents. Amb un final doblement tràgic perquè Salvador -al qual una pel·lícula de Manuel Huerga va magnificar- va resultar condemnat a pena de mort i executat per garrot vil en una Espanya commocionada pel previ assassinat de l'almirall Carrero.

Calderón relata amb excel·lent documentació i objectivitat aquella trobada dramàtica i les circumstàncies que la van envoltar i subratlla que els agents que van intervenir van poder rematar Puig Antich amb tota impunitat “però no ho van fer”, per la qual cosa “no hi va haver llei de fugues”. Reivindica a més la figura del subinspector mort, que no era un cruel policia de la Brigada Polític Social, sinó un jove funcionari recent ingressat al Cos, fill d'una modesta família sevillana, membre de la Brigada Criminal, culte, amant del cinema de Truffaut ia punt de casar-se amb la seva xicota. Del que ningú es va acordar i al que ningú no va dedicar una pel·lícula. Dit tot això i sense rebutjar tant la condemna emesa en consell de guerra a un civil (que l'autor recorda que no va provocar en el seu moment excessius moviments de solidaritat), com la insensibilitat d'un govern incapaç d'esmenar-li la plana amb la commutació oportuna , per no afegir la cruel utilització del medieval garrot o la paral·lela execució -la torna, segons el drama-denúncia de “Els Joglars”, que va costar un altre consell de guerra, en aquest cas a l'avui injuriat Boadella- del germà oriental Heinz Chez (Georg Welzel) impediria tot això posar en dubte algunes conductes que hi havia en aquells temps confusos i reconsiderar certs heroismes?