Traços i segments: De la raó pura a la pols d'estrelles

Deia el “cronomètric” Kant:

“Aquests problemes inevitables de la raó pura són Déu, la llibertat i la immortalitat”.

Sens dubte crec que, per a la raó, aquests tres conceptes són purs problemes; no sent tals per a la intuïció. Ella sap què són Déu, la llibertat i la immortalitat; però quan la raó es posa a disseccionar amb el bisturí del dubte, sense fer servir els “apriori”, ja res no queda clar. Teixit rere teixit es van obrint camins per la vil i mortal matèria. Aquí no hi ha res que perduri, per tant, res de digne de l'eternitat; i si l'eternitat no existeix l'origen (Déu) va tenir principi i fi com a idea. Així mateix, la llibertat no té sengles paral·leles, ni perpendiculars, per anar-se'n fent sencera.

L'idealisme Kantiano, segons ho entenc, no arriba a ser tan gran com ho va ser el platònic; tot i així, cal inclinar-se en reverència davant seu. Atrevir-se a criticar la raó a través de la raó…; sens dubte és molt atreviment, perquè a més asseu les premisses perquè la sospita s'implanti i el testimoni s'erigi en jutge a més de part.

El genial Kant tenia un lema: Sapere aude (atreveix-te a saber). Sí, no hi ha més atreviment, des de Sòcrates, que atrevir-se a saber… (ja sabem que ell va saber, que no en sabia res), però això no ens ha d'acovardir. Crec que és molt sa tenir una insaciable curiositat, tant com ser conscients de la nostra inesgotable ignorància. Som eterns cercadors de la veritat i això ens va donant infinits camins per perseguir-la vida rere vida.

Per a aquest alemany (prussià) que gairebé mai no va sortir del seu poble (Königsberg) una de les principals obligacions d'un ésser humà és generar la capacitat de conduir-se a si mateix; és a dir, ser capaç de pensar de manera autònoma; no només raonant a través dels fenòmens o de l'experiència, sinó també a través de, allò que ell va anomenar, els noúmens (allò que coneixem de manera ideal, producte de plantejaments sistemàtics i lògics).

És necessari i lloable que una persona es pari a raonar sobre qüestions trivials i pràctiques, del quotidià viure; tant com que ho faci ocupant-se de qüestions metafísiques (aquests noümens). Ja se sap que “no només de pa viu l'home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu” ; i, sens dubte, les coses que surten de la boca de Déu pertanyen al Món de les Idees Platòniques. Són els arquetips universals dels quals es pengen tots els accidents aristotèlics (l'ideal de cavall i el cavall perxeró; el Ferrari i el Seïna).

El mannà dels israelians és aquest pa del darrer sopar; el Cos Crístic que ens sosté i ens alimenta; Idees en majúscules com a priori kantianes; ales dels cavalls del carro platònic; branques oposades de “l'arbre del coneixement del bé i del mal”. És cert, no només de pa l'home ha de viure…; perquè home sigui.

Pensar, encara que només ho fem per pensar, mai no és perdre el temps; tot al contrari, estant enceses les ales de la imaginació del nostre casc a manera del “petats hermètic” viatgem a altres mons. Mai no s'és tan lliure com pensant.

I parlant de llibertat, què deia Kant sobre ella; doncs una cosa tan bonica com això:

“Llibertat és la capacitat que té el ciutadà de no obeir cap altra llei més que aquella a la qual ha donat el seu consentiment”

Pel que fa a la idea que Kant tenia de Déu; ell ho definia així:

“Déu ho coneix tot a priori, perquè té un intel·lecte intuïtiu i pur”

I, per acabar, què pensava Kant sobre la immortalitat:

"Hem de creure en la nostra llibertat, immortalitat i l'existència de Déu per afirmar la possibilitat real del bé suprem, la fi última de la raó pràctica pura."

Per descomptat, aquell que va ser capaç d'asseure la raó a la banqueta i sotmetre-la a judici sumaríssim, va sentenciar sàviament l'anterior. Sense les idees de Déu, Llibertat i immortalitat, tot argument esdevindria il·lògic o irracional; tan efímer com un puny de sorra.

Déu queda demostrat; és el Demiurg platònic, l'engendrador d'idees…(com la llibertat i la immortalitat); que va engendrar la idea d'humà (ser fet d'humus o terra primigènia a imatge i semblança seva). Pols som i en això ens convertirem; però pols d'estrelles.