Coalició en elaboració?

Després d'unes negociacions a punt del precipici, Govern i Junts han arribat a un acord per aprovar les mesures socials (pujada de les pensions, subvenció al transport de rodalies, ajudes als afectats per la DANA i altres iniciatives socials) que per tacticisme hi havia tombat la dreta a l'últim ple del Congrés. A canvi, els “juntaires” han obtingut unes compensacions que no tenen res a veure amb les prestacions al conjunt de la ciutadania. En fi, bé està el que acaba bé. Davant d'aquest gir de guió, al PP li ha faltat temps per dir que recolzarà el decret que presenti l'Executiu i, com és lògic, aquesta falta de criteri ha descol·locat bona part dels seus barons que temen patir un desgast innecessari davant dels pensionistes .

Tot i això, per si hi havia algun dubte, és evident que la majoria de la investidura cada vegada és menys majoria i, a més, és més fràgil. No és la primera vegada que Junts canvia de bàndol sense que els tremoli el pols. I, molt em temo, que això serà força habitual d'ara endavant.

De fet, a Junts, la governabilitat d'Espanya els importa entre poc i gens. L?objectiu dels de Carles Puigdemont (potser l?únic) és tornar al Palau de la Generalitat. Per això, pactaren amb qui sigui, el que sigui, si pensen que això els aplana al camí a la plaça Sant Jaume.

En el cas que Pedro Sánchez hagués de convocar eleccions anticipades, la victòria de les dretes és força probable i això faria que el Govern Illa perdés un dels seus suports més sòlids: el suport del Govern central, un esperó més perquè els neoconvergents busquin la caiguda del president. Potser aquest és l?escenari somiat per Puigdemont i els seus acòlits.

En alguns conciliàbuls polítics es comença a contemplar com a plausible, la formació d'un govern PP-Vox amb suports externs de Junts. Al capdavall, els d'Alberto Núñez Feijóo i els de Carles Puigdemont comparteixen el credo neoliberal, és a dir, rebaixar la pressió fiscal a les grans empreses, limitar quan sigui possible els drets socials i desregularitzar el mercat laboral són alguns dels eixos vertebradors de les seves polítiques, les qüestions identitàries que els separen sembla que, en aquests moments, no són determinants. A més, és un fet que a nivell internacional bufen vents favorables a aquest tipus d'aliances.

Al PP no li aniria gens malament un pacte amb Junts, perquè més enllà de les coincidències ideològiques. Els acords amb el partit català els servirien per blanquejar els pactes amb Vox, ja que els donaria un vernís de força dialogant capaç d'acordar diverses forces polítiques alhora.

Segons alguns experts en qüestions legals, és molt possible que el Tribunal Constitucional decideixi sobre la llei d'amnistia a la tardor que ve. Sí que això és així i la resolució és favorable a Carles Puigdemont, potser deu haver arribat l'hora de deixar caure Pedro Sánchez.

Res del que pugui passar ens hauria de sorprendre. Els nacional-independentistes acostumen a fer girs inesperats al guió. Qui no recorda Artur Mas acudint al notari per deixar constància, per escrit, que ell mai no pactaria amb els populars. Tot i això, quan va arribar al Govern, li va faltar temps per acordar a discreció amb el PP d'Alicia Sánchez Camacho. Després, com que, malgrat tot, li resultava impossible tapar les vergonyes de Convergència es va posar en mans de l'independentisme.

Si Aznar parlava català a la intimitat, no ens ha d'estranyar que qualsevol dia, amnistia mitjançant, Puigdemont es marqui un xotis amb Díaz Ayuso de parella. Per què no? Més verds han madurat. Donem temps alhora.

Sóc poc partidari de fer prediccions a mitjà o llarg termini perquè vivim a l'època de la immediatesa i qualsevol imponderable pot fer malbé l'anàlisi més rigorosa que es pugui fer. No obstant això, en aquesta ocasió em sembla força obvi que hi ha una coalició de dreta i extrema dreta a les planes. No per casualitat a les altes esferes del poder polític i econòmic, de rang abolengo, ja es freguen les mans, encara que la saviesa popular ens diu que no convé vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo.