Torturadors!

Cada cop resulta més difícil travessar Barcelona amb vehicle de motor -propi o col·lectiu- en direcció de la muntanya al mar o viceversa. A les interminables obres de la Rambles se sumen altres esdeveniments puntuals com és el cas de manifestacions diverses que solen trobar acomodament preferent i propici a la Via Laietana. Tal com ha estat el cas de què ens trobem davant de l'edifici de la Prefectura Superior de Policia on vam coincidir amb un grup d'un centenar de ciutadans que protestaven enèrgicament contra la repressió policial. Els manifestants exhibien cartells en què apareixia el nom d'alguns dels agents considerats com a torturadors exclusivament durant el franquisme, com si no n'hi hagués hagut abans i després, i un propi anava recitant els seus noms en forma de lletania al conjur de cadascú la massa enfervoritzada cridava: “Torturador!”.

De pas casual per aquest punt de la geografia urbana em va cridar l'atenció l'escena i em vaig aturar uns minuts per observar-la quan de sobte, i entre molts altres noms que em resultaven desconeguts, vaig sentir al desgaire el de Francisco Anguas Barragán. El vaig reconèixer immediatament per haver llegit poques setmanes abans l'excel·lent llibre de Manuel Calderón “Fins a l'últim alè” en què relata la peripècia del MIL, moviment anarquista del tardofranquisme nodrit per alguns joves de la burgesia barcelonina entre els quals hi havia Salvador Puig Antich. Un trencament de la fortuna va voler que Puig i Anguas es trobessin cara a cara quan el primer havia de ser detingut i davant aquesta conjuntura va decidir disparar la pistola que portava oculta amb l'acció de la qual va resultar mort l'agent policial. Aquest homicidi li va sortir car: va ser sotmès a un consell de guerra de molt discutible juridicitat que es va resoldre amb la seva condemna a la darrera pena i execució per garrot vil. Una mort, tot convida a pensar que injusta, però que el va elevar al pavelló de màrtirs de la repressió franquista.

Tot això ho ha explicat Calderón amb rigor i objectivitat, posant a cada un dels interfectes al seu lloc i deixant establert alguna cosa que els manifestants de la Via Laietana no van prendre en consideració: Anguas no va ser un torturador -de fet, ni tan sols prestava els seus serveis a la temible Brigada Polític Social, sinó a la Crida-. El subinspector va ser una víctima innocent d?una professió certament arriscada i no sempre adequadament valorada.

D'altra banda, és ben cert que durant el règim franquista hi va haver agents de les forces d'ordre públic que van cometre excessos execrables, però malauradament no van ser els únics. De fet, els dos noms que encapçalaven els cartells que portaven els manifestants eren els dels comissaris Pedro Polo i Eduardo Quintela, que abans del 1939 ja havien exercit com a policies durant la segona república i es van especialitzar en la persecució del moviment anarcosindicalista. A les ordres, per cert, dels germans Badía, independentistes catalans -Miquel, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat-, la sagnant política repressiva del qual va provocar el seu assassinat a mans de militants de la FAI, però els noms dels quals no vam veure ressenyats com els dels seus subordinats a les pancartes de la manifestació.

Bé està doncs deure la memòria de Pol i Quintela, o la dels germans Juan Creix, però sense oblidar els seus predecessors els germans Badía, acreditats torturadors, com altres funcionaris del franquisme i d'abans o després, perquè n'hi va haver de diferents signes polítics. Qui no ho va ser mai és Francisco Anguas Barragán, cosa que ens permet concloure que en els judicis sobre les conductes personals convé filar molt fi si no es vol incórrer en la vulgar calúmnia.