El desafiament americà

Els països de la UE es veuen confrontats a una voluntat clara de dinamitar el procés d'integració europea i de soscavar la democràcia liberal. Des de Munic, el vicepresident J.D.Vance es permet exalçar l'extrema dreta una setmana de les eleccions legislatives a Alemanya. El comissionat per a Ucraïna anuncia que Europa no serà a les negociacions de pau entre els Estats Units i Rússia… I abans de començar-les, Trump concedeix a Putin la legitimitat del que ha conquistat per la força. Estats Units vol bolcar les seves energies al Pacífic. El gran rival és la Xina i potser es pretengui debilitar la seva entesa amb Rússia congraciant-se amb Putin a costa d'Ucraïna. El projecte europeu es veu així atacat des de Moscou i des de Washington.

L'amenaça que plana sobre Europa és, literalment, existencial. Sabrà reaccionar activant la seva unió política i mantenint-se ferm davant del xantatge? Cal veure. Aquesta és, tanmateix, la gran aposta democràtica i progressista. La lluita es lliurarà al si de tots els Estats membres. El neguit de les classes mitjanes infla les espelmes de l'extrema dreta i arrossega cap a aquest pol bona part de les forces conservadores. La socialdemocràcia, per la seva banda, no està en el millor moment, necessitada aquí i allà d'un rearmament polític i d'un nou horitzó esperançador per a les majories socials. A Alemanya acusa un sever desgast, a França encara no ha recuperat el seu espai… ia la Gran Bretanya, on té el poder, el Labour encara dubta sobre la possibilitat d'esquivar les ires de Trump o de contenir l'avenç de la ultradreta endurint el discurs sobre la immigració.

Però aquest és l?espai central des del qual caldrà articular una alternativa a l?onada reaccionària. No n'hi haurà prou de posicionar-se en mode defensiu. I cal dir que, malgrat les dificultats i els núvols negres que s'acumulen a l'horitzó, aixecar una alternativa de progrés no constitueix en absolut una quimera. Res no garanteix una victòria, que dependrà de la lluita. Però hi ha fonaments objectius que la situen en l'àmbit del que és possible. Així ho suggereix Thomas Piketty a la seva columna d'aquest cap de setmana, publicada a “Le Monde”, on posa en relleu la debilitat estructural del neoimperialisme de Trump, debilitat que constitueix la raó profunda de la seva agressivitat desmesurada. Un proverbi alemany diu que “del vell lleó només cal témer el mal alè”. Aquest, per descomptat, encara pot propinar temibles urpades. Cap imperi no abandona pacíficament l'escena de la història. El sacrifici de Palestina en podria donar fe, si res no impedeix una neteja ètnica que ha estat anunciada davant la mirada atònita del món com una reparcel·lació urbanística.

Davant la brutalitat i la regressió antisocial, antidemocràtica i antiecològica, hi ha un altre camí. El que no hi ha és temps per perdre.