Blanquejar Jordi Pujol i ressuscitar Convergència

El nacionalisme català no està sobrat de referents. D'aquí ve la pressa per reivindicar el llegat polític de Jordi Pujol i blanquejar el seu nom, encara que es deixen al marge qüestions tan escabroses, com la 'deixa de l'avi Florenci', que estan en mans de la justícia.

Això explica que, a finals del mes de novembre passat, aprofitant que es complien 50 anys de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i 70 de la mort d'Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat i líder de la Lliga Regionalista, es rendís, a Castellterçol (província de Barcelona).

Allà hi havia els convergents de tota la vida: des de Xavier Trias fins a Artur Mas, des de Magda Oranich fins a Felip Puig, passant per Núria de Gispert d'Unió, expresidenta del Parlament, Josep Rull, actual president de la Cambra catalana i un llarg etcètera de nacionalistes il·lustres, és a dir, el pinyol del conservadorisme català.

Com és lògic, a l'acte no hi podien faltar els parlaments i si algú havia pensat que el vell patriarca es conformaria amb un discurs de tràmit, s'equivocava. Quan Jordi Pujol va prendre la paraula no va anar per les branques ni es va dedicar a explicar batalletes. Va ser curt i per dret. L'expresident va deixar diversos missatges molt clars.

El primer, un bany de realitat per al secessionisme: "Sabem que Catalunya no serà independent (...) s'ha vist en els darrers anys que això de la independència és molt difícil (...) Encara hi ha qui segueix tenint aquestes idees (independentistes), però sabem que no ho serem, com a mínim ara, ni en deu ni en quinze anys i ja no podem pensar més enllà". Llàstima que Pujol no digués això públicament en els moments àlgids del procés, segur que algun disgust ens haguéssim estalviat.

Després va parlar de la immigració que, segons la seva opinió, és un "problema" ja que pot posar en "perill" la llengua, element central de la identitat catalana. Ja en clau de partit va renyar els seus: segons ell, va ser un error 'matar' Convergència quan el 2014 va confessar la fortuna andorrana. "Vam tenir un gran partit", va recordar amb nostàlgia. "Vam fer política positiva, tant a Catalunya com a Espanya", va assenyalar. Per al fundador de CDC, hauria valgut la pena mantenir el partit viu i "superar un trauma" del qual se sent "responsable". “Em podíeu repudiar, però el projecte havia de seguir” i va lamentar que CDC ja no existeixi, encara que va instar que el fil convergent continuï, des d'altres sigles, siguin o no les de Junts, tot i que en cap moment va citar la formació de Puigdemont.

Bona part del nacionalisme conservador català i diversos sectors de la societat civil troben a faltar CDC. Aquell partit que tenia capacitat per negociar a dreta i esquerra sense perdre ni les maneres ni les bones relacions amb els uns i amb els altres. CDC, en coalició amb Unió (CiU), va saber arribar a acords amb la UCD, el PSOE i el PP; aquesta predisposició va facilitar diverses vegades la governança d'Espanya.

Avui les coses han canviat i molt. Durant un temps es va pensar que Junts podria ser la continuació d'aquell projecte, però Carles Puigdemont, amb les paraules incomplertes, els cops de timó i l'afició a les performances, ha dilapidat el capital polític que va acumular el 2017.

El punt d'inflexió es va produir a les eleccions al Parlament del mes de maig passat. Allí es va veure que ni hi havia projecte ni hi havia més programa que no fos arribar a la plaça Sant Jaume per ostentar el poder.

Com escrivia Milagros Pérez Oliva en un brillant article publicat a El País (19/01/25): “La seva relació amb la política és tempestuosa, narcisista i imprevisible. Com Trump, amb qui té més en comú del que podria semblar. Està demostrant una idea de les relacions polítiques basades no en la confiança, el respecte per les lleis i la lleialtat institucional, sinó en la força, inclòs el xantatge, i en el recurs permanent a l'argúcia i la teatralització per col·locar-se al centre del tauler”.

Aquesta situació ha fet que no pocs nacionalistes catalans, ubicats a la zona temperada del mapa ideològic, pensin que Puigdemont i el seu nucli dur són més una rèmora que un actiu per assumir un rol determinant a la política d'Estat.

Els girs bruscos de guió no solen ser benvinguts i amb Junts ja ens estem acostumant a veure com el partit de Puigdemont canvia de bàndol amb molta facilitat al Congrés dels Diputats, sense que els importi sumar els seus vots a la dreta i als ultres. Potser, les aliances dels “juntaires” amb PP i Vox haurien de servir-nos per recordar que l'ànima d'aquesta dreta (espanyola o catalana, és igual) està en plena sintonia amb la tempesta reaccionària que sacseja Europa.

No m'agrada tirar aigua al vi, i si com va dir Pujol a l'homenatge de Castellterçol cal mantenir viu el fil de Convergència, que es mantingui, però que sigui el d'aquella CDC que negociava, pactava i arribava a acords raonables i beneficiosos per a la ciutadania. No la Convergència del cas Casinos, ni la del 3%, tampoc la del cas Palau de la Música, ni la de les ITV, que de tot va haver-hi en els 23 anys en què el pujolisme va ser hegemònic, i ara alguns volen presentar-lo com a modèlic.

Les coses pel seu nom. Per això, al pa, al pa i al vi, vi.