Navalni: símbol de llibertat i decència

“No ens han dirigit mai persones amb una mentalitat veritablement demòcrata i liberal”, va escriure Alexéi Navalni reconeixent un greu dèficit social al seu país al llarg del temps. Emmotllat amb un tremp demòcrata i liberal, va formar una plataforma amb el nom de Fundació Anticorrupció. Dos anys després, el 2013, va pugnar per ser alcalde de Moscou. Tenia 37 anys i va quedar segon en obtenir un 27% dels vots; unes eleccions en què va participar menys de la tercera part dels convocats a les urnes. Navalni va morir el 16 de febrer del 2024, fa just un any, en una de les presons en què va passar els seus tres últims anys de vida i en unes circumstàncies tèrboles, de cap manera aclarides i assassinat segurament .

Aquell jove advocat combatia amb radicalitat l'estupidesa i la corrupció que el Kremlin promovia i emparava, envoltades d'una visió fatalista de la vida. Veia Rússia construïda sobre la corrupció, un país on no es podia formar una empresa sense pagar suborns i comprometre's a fer favors. La seva denúncia li va suposar ser calumniat i perseguit, li va ocasionar inversemblants causes penals que li van impedir presentar-se com a candidat en noves eleccions; se li va aplicar, en suma, allò que en temps soviètics s'anomenava 'emprendre mesures actives'. L'assumpte era desfer-se d'un problema desfent-se de la persona que l'encarnava. Al gener de 2021, Navalny va tornar a Rússia sabent que era probable que passés el que va passar. Cinc mesos abans va haver de ser traslladat urgentment a Alemanya per superar un enverinament per agents químics tòxics. Angela Merkel el va visitar a l'hospital i li va insistir que no tingués cap pressa a tornar-hi. Ell havia arribat a creure que cada any que passés estaria més segur. Cras error. Fora com fos, ell, que era aficionat a llegir ia escriure, va decidir recollir el seu testimoni polític en un llibre. Així, burlant la vigilància carcellera, han pogut arribar a nosaltres allò que es coneix com les seves memòries: Patriota (Península).

La llibertat havia entrat en una regressió accelerada: “El 2017 es podia rebre una condemna de quinze dies a la presó per participar en una concentració. El 2018, la xifra havia pujat a trenta dies. A partir del 2019, un s'arriscava a passar entre reixes uns quants anys”. “A Rússia, si estàs ficat en política i no estàs a favor del règim, et poden aturar en qualsevol moment. Poden registrar casa teva i requisar les teves pertinences. La policia s'emportarà els mòbils dels teus fills i el portàtil de la teva dona”. Alexéi Navalni confessava que no estava disposat a viure amb por i que Rússia havia de tenir una mica millor: “en el meu fur intern sé que això és el que he de fer”. I insistia: “no estic boig, ni tampoc sóc un irresponsable ni un temerari”.

L'agost del 1991, quan el búnquer soviètic va intentar un cop d'Estat a l'URSS, Navalni tenia quinze anys i Ieltsin seixanta. Va ser aquest qui va encapçalar la resistència, va desplaçar del poder Gorbatxov, va il·legalitzar el que havia estat el seu partit (el PCUS), va declarar la dissolució de l'URSS i es va convertir en el primer president de la Federació de Rússia. Anys després, Navalni va lamentar haver estat un cec admirador seu i haver fet els ulls grossos a la il·legalitat, a la mentida ia la hipocresia. Sent governador de la major regió industrial dels Urals, Ieltsin “es va comportar com un típic tirà soviètic de pacotilla” i “pertanyia en cos i ànima a l'establishment del partit soviètic”.

“El 1999, quan Vladimir Putin va aconseguir el poder, molts van creure que era un home meravellós. Era jove, no li agradava la beguda com a Ieltsin i semblava dir què calia dir”. Però no va trigar a saber que no es podia creure ni una sola paraula que Putin digués. Entenia que per vèncer Putin es requeria una àmplia coalició, incloent-hi els comunistes. Per això buscava trobar un llenguatge comú. Per això es van "emprendre mesures actives" contra ell i els seus partidaris.

Va tornar a la ratera i ja no va poder sortir. Va passar a ser un pres mancat de control sobre res, aïllat i al marge del que passava a l'exterior. Sobre la seva llitera van acabar posant-li un rètol que deia: “Sóc un terrorista”. Va acabar per reconèixer que allò era un infern, el van torturar privant-lo del son (8 vegades era despertat durant la nit), va ser de presó en presó, cada vegada en pitjors condicions i sense tenir ningú a qui dirigir-se per demanar consell o amb qui tenir una simple xerrada agradable. Unes vexacions terribles i indignants, sempre ho són. Alexéi Navalni ha passat a ser un símbol de la lluita per la llibertat i la igualtat; totes dues es necessiten mútuament.

Hi haurà russos que vulguin conquerir aquesta herència que els ha llegat? Hi haurà ciutadans del planeta que el rememorin com un dels seus?