La conquesta silenciosa
Fa temps que entrem en una nova fase de la conquesta global
A diferència dels EUA, que després de la Segona Guerra Mundial es va expandir pel planeta fent ostentació, gairebé constant, del seu poder militar i la seva vocació intervencionista, la Xina fa temps que va posar en marxa una intensa activitat diplomàtica implementada amb acords comercials, de finançament i suport tecnològic amb països emergents o amb possibilitats de ser-ho, fent gala del seu potencial armamentístic en molt comptades ocasions. Fa temps que la cúpula del Partit Comunista Xinès es va fixar l'objectiu de convertir al seu país en la primera potència mundial en el segle XX, i per a aconseguir-lo, duu a terme una conquesta silenciosa, mitjançant una estratègia de penetració en diverses parts del món sense aixecar pols ni fer soroll.
Fa temps que entrem en una nova fase de la conquesta global. Per això, el gegant asiàtic, en previsió de possibles turbulències, va iniciar la deslocalització de les seves empreses fa més de 30 anys. És el cas del gegant dels electrodomèstics Haier, que va començar la seva internacionalització en els anys 90. En aquella època les inversions es feien en fàbriques de sabates, de manufactures tèxtils i productes similars.
Ara Donald Trump ha posat en pràctica la “diplomàcia del xantatge” i està desfermant una guerra comercial que ningú sap on ens portarà. No obstant això, la Xina porta la davantera. Fa anys que les empreses del gegant asiàtic vinculades a la transició verda s'expandeixen per gairebé tot el planeta, són capdavanteres en el desenvolupament i fabricació de productes tecnològicament avançats que té una forta demanda mundial per a combatre el canvi climàtic o dur a terme la transició energètica.
Cada dos per tres s'inaugura una nova planta per a la fabricació de cotxes elèctrics, de bateries, de electrolizadores per a la producció d'hidrogen verd o de panells solars, pot ser a Espanya, Alemanya, Mèxic, Turquia, el Brasil o Vietnam, tant dóna, és pràcticament segur que darrere hi ha una empresa xinesa.
En opinió de Julien Chaisse, professor especialitzat en Dret econòmic internacional i arbitratge en la City University d'Hong Kong, l'expansió xinesa va més enllà d'una reacció davant els aranzels” (…) “Reflecteix una resposta estratègica a la fragmentació mundial en les cadenes de subministrament” (…) “El pla porta en marxa més d'una dècada”. (…) “Les empreses xineses s'estan convertint en actors globals, establint centres de producció fora de la Xina per a evitar aranzels i assegurar punts de suport econòmic a llarg termini en regions com Àfrica i Amèrica Llatina”.
Chaisse considera que les barreres comercials de la UE i dels EUA estan pensades per a “reduir el domini mundial de la Xina en indústries clau” i creu que, en part, poden frenar al gegant asiàtic. “Però també empenyen a les seves empreses a ser més àgils i integrar globalment”. Les companyies estarien mostrant la seva capacitat d'adaptació i planificació estratègica “sovint subestimada pels analistes occidentals”. Reconfiguren les seves operacions per a esquivar aranzels, mantenir l'accés als mercats essencials, al mateix temps que amplien les seves relacions amb les economies emergents. Mitiguen riscos geopolítics i amplien les seves esferes d'influència. La seva presència creix en llocs on l'occidental es desdibuixa. I, al mateix temps, estableixen les seves fàbriques en el cor mateix d'Occident. En 2022, més de 270.000 persones no xineses treballaven a la UE per a empreses xineses. És molt probable que la xifra continuï creixent.
Per a Pequín l'exportació de les seves tecnologies és la resposta a les restriccions comercials que imposen la Unió Europea i els Estats Units, però és, també, una eina de penetració geopolítica per a dissenyar un nou mapa de relacions amistoses, de manera preferent, amb els països emergents i el Sud global.
Una de les joies de la corona en aquesta expansió massiva és un enorme conglomerat tecnològic del gegant de l'automòbil Greely a Malàisia, es preveu una inversió d'uns 9.000 milions d'euros per a fabricar cotxes endollables.
El mes de setembre passat es va celebrar la macrocumbre la Xina-Africa. Van assistir més de cinquanta líders del continent en la capital del gegant asiàtic. El president xinès, Xi Jinping, va inaugurar la trobada amb un discurs en el qual va demanar impulsar una modernització respectuosa amb el medi ambient. “la Xina està disposada a ajudar a Àfrica a construir motors de creixement verd”, va assenyalar. Els líders africans li van reclamar inversions que permetin ascendir en la cadena de valor. I el secretari general de la ONU, António Guterres, un altre dels convidats, va proclamar: “L'aliança entre la Xina i Àfrica pot impulsar la revolució de l'energia renovable. Pot ser un catalitzador per a transicions clau en els sistemes alimentaris i la connectivitat digital”.
Poques setmanes després era el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, qui aterrava a Pequín amb la idea d'atreure inversió xinesa per al nostre país. Per descomptat, no es va venir de buit, perquè va aconseguir tancar un acord per a desenvolupar un projecte d'hidrogen verd de 900 milions d'euros del gegant Envision; i hi ha uns altres encara pendents, com una possible fàbrica de bateries de CATL, el major productor del món, a Saragossa; i una altra de cotxes endollables de SAIC a Galícia. A la Xina, Sánchez va deixar un missatge d'amistat, va bastir ponts i va reclamar a la Unió Europea que reconsideri la seva posició d'imposar aranzels de fins al 47,6% als vehicles elèctrics fabricats en el gegant asiàtic (després van ser revisats a la baixa, fins a un 46,3%). “No necessitem una altra guerra comercial”, va dir Sánchez. “Hem de buscar un acord entre la Comissió Europea i la Xina en el marc de la OMC [Organització Mundial del Comerç]. Tots estem reconsiderant la nostra posició”.
Estem davant aquest nou paradigma i ningú sap cap a on anem. No obstant això, sembla raonable pensar que la proposta de col·laboració que ens fa Pequín, sense estar exempta de riscos, és molt més atractiva i assenyada que el tots contra tots i salvar qui pugui que ens proposa l'actual inquilí de la Casa Blanca.
Escriu el teu comentari