El mal d'uns grupuscles frèvols

És evident que no és en absolut recomanable l'afició per fer enemics o per tibar les diferències amb qui sigui. És alguna cosa que no fa falta aconsellar-li-ho a qui a més de tenir principis i conviccions, mostra tolerància als qui discrepin d'ell (menys, per descomptat, quan es tracta de protegir la integritat personal; això és, davant criminals, pinxos i abusadores). Aquesta actitud val igual si un està en minoria com si està en majoria. En el primer cas, afrontant la situació sense camuflar amb els ‘benpensants’. En el segon, considerant que no hi ha enemic petit; ja que, per fràgil i estúpid que sigui, sempre pot fer un mal considerable.

L'historiador Gaizka Fernández Soldevilla, responsable de l'arxiu i documentació del Centre per a la Memòria de la Víctimes del Terrorisme, ha publicat en la ‘Revista Internacional d'Estudis sobre Terrorisme’ un article llarg i ben documentat que mereix ser llegit. Es tracta de Matar pels Països Catalans. El terrorisme ultranacionalista a la llum de les seves víctimes. És un títol significatiu, ens solem oblidar de les víctimes (als qui sovint se'ls reserva el paper de figurants) i ens ocupem dels homicides (o victimaris, com alguns confusament els denominen); fins i tot, com especifica Gaizka, s'arriba a glorificar a antics terroristes. Així va succeir durant el procés: “l'activa maquinària propagandística del nacionalisme radical i la deriva independentista del catalanisme moderat” va portar a victorejar als qui van decidir fer el pas de matar.

Mai inevitable, la violència política va ser considerada la forma més eficaç d'aconseguir uns objectius i el seu preu a pagar també es veia assumible: produir víctimes. Insisteix Fernández Soldevilla que els diferents grupuscles separatistes catalans (“frèvols, fugaços i d'escassa o nul·la transcendència política”) no eren -igual que tampoc ETA- pròpiament antifranquistes, encara que poguessin combinar l'independentisme amb el leninisme. D'aquesta manera, el restabliment de la democràcia no els va portar a abandonar les armes. En el cas del autotitulado Exèrcit Popular de Catalunya, el canvi de cicle polític va ser vist com “una oportunitat per a recaptar més fons per al seu imaginari exèrcit”. En aquesta idea es van produir els assassinats de Bultó i Viola.

Assenyala l'historiador biscaí que al contrari del que ocorria al País Basc, on al voltant d'un 25% de la població va arribar a secundar directa o indirectament el terrorisme, “a Catalunya la societat i la classe política van mostrar un rebuig unànime”. Certament, l'educació de l'era de Franco va estar xopada de “discursos integristes, seudofascistas i militaristes”, també d'invocacions delirants a la Croada. I en aquest temps el nacionalisme català radical es va forjar en la posició ultranacionalista espanyola (en la seva versió nacionalcatòlica) que regia a Espanya.

ETAm va emparar sota el seu paraigua a grups terroristes catalans: els va ensinistrar, els va donar munició i els va oferir el seu model de organitzar en comandos sense contacte i compartimentats. Una ajuda, no obstant això, que degueren pagar realitzant atemptats contra interessos francesos a Catalunya i reivindicant-los en nom de ETAm. El resultat va ser desastrós, en una ocasió van morir dues dels integrants del comando, un altre va quedar greument ferit i els altres dos van ser detinguts.

A l'estiu de 1991 es va produir la renúncia a la violència d'uns terroristes i el seu ingrés en ERC. El que va quedar d'aquests grups es va dir Terra Lliure (III Assemblea) i es va dissoldre quatre anys després, en 1995. “En aquells dies –escriu Gaizka Fernández Soldevilla- 18 membres de Terra Lliure complien condemnes en la presó. El 8 de març de 1996 el Govern de Felipe González va indultar a dos dels presos i el 28 de juny (d'aquest mateix any) el Govern de José María Aznar va fer el propi amb els 16 que quedaven a la presó. Entre els beneficiats per tals mesures de gràcia estaven els assassins d'Emília Aldomà” (una senyora de Les Borges Blanques que va morir amb la detonació d'una bombona de càmping gas carregada amb tres quilos de pólvora premsada en la taula d'un jutge dels jutjats d'aquesta localitat lleidatana; l'explosió va esfondrar l'habitatge contigu on ella estava dormint). De nou, cal deixar constància que els ferits i familiars de les persones assassinades van quedar desemparats per les institucions. No va ser fins a 1999 que es va aprovar una llei nacional per a víctimes de terrorisme.

Els noms de les set víctimes mortals que aquests grups ultranacionalistes catalans van produir són: Dionisio Medina, Diego del Riu, José María Bultó, Joaquín Viola, Montserrat Tarragona, Emília Aldomà i Ronald C. Strong. És injust no només que els esborrem de la memòria, sinó substituir els seus noms per l'ofici que exercien.