Davant la voràgine de la Història

Amb diversos matisos, la majoria d'analistes coincideixen a afirmar que, sota la presidència de Donald Trump, el món està entrant en una nova era. Després de la humiliant recepció de Zelenski a la Casa Blanca, aquesta asseveració sembla poc discutible. Els paràmetres que havien regit les relacions internacionals des del final de la Segona Guerra Mundial han saltat per l'aire. Fareed Zakaria, politòleg i periodista nord-americà, ho descriu així: “Trump està recreant un vell món, el món de la realpolitik del segle XIX, on el sistema internacional estava definit per les ambicions i interessos de les majors potències. Avui, això voldria dir els Estats Units, la Xina i Rússia, exagerant la força d'aquesta última. La democràcia, el dret internacional, la llibertat… passen a un segon pla. Només compta el poder. Això explica que sigui possible, com avui ho fa els Estats Units, intimidar al Canadà, a Mèxic, a Groenlàndia o a Panamà. Les relacions internacionals s'han tornat coercitives. Cap fins i tot imaginar el retorn a una situació semblant al Dreikaiserbund, l'aliança de tres emperadors a la fi del segle XIX. Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia es van posar d'acord per a respectar les seves respectives esferes d'influència i impedir la difusió de la democràcia i el liberalisme polític.”

Aquesta involució acreix el perill de noves guerres. Rússia ha obert la veda a Ucraïna: les fronteres establertes poden ser redefinides per la força de les armes. Quantes friccions entre nacions, quants contenciosos seran cridats a dirimir violentament, des de Taiwan a la frontera sinó-índia, sense oblidar els desitjos expansionistes de l'imperialisme rus? Bruscament empesos cap al desconegut, busquem en les experiències d'ahir algunes pistes per a entendre el present i tractar d'entreveure el futur. En aquest sentit, les analogies històriques – a condició d'entendre que la història mai es repeteix i que els paral·lelismes només posen en relleu alguns trets esclaridors d'esdeveniments pretèrits – poden resultar útils. I, per descomptat, no són precipitades comparacions el que falta. La perplexitat inicial està donant pas a una dolorosa presa de consciència. De res serveix especular sobre les possibilitats de Trump de dur a terme quant anuncia, des d'una brutal neteja ètnica a Gaza fins al desmantellament de la funció pública americana. La veritat és que ho intentarà, i amb això el caos està servit. Olivier Mannoni, traductor i analista del llenguatge del Mein Kampf, no dubte a evocar “l'emergència d'un feixisme americà”. Les similituds amb l'assalt a la República de Weimar, així com el record que el temps dels imperialismes desbridados va conduir a dues sagnants conflagracions mundials, estan en boca de nombrosos observadors. La prestigiosa Nova York Review of Books es refereix a la nova presidència americana com un “blitz autoritari”, una “implosió de la democràcia” i un enfonsament de l'Estat de Dret.

En un pla internacional, i salvant totes les distàncies, aquestes comparacions ens brinden algunes claus per a desxifrar el sentit dels canvis vertiginosos que estem vivint. “El que Trump proposa a Putin– escriu Ivan Krastev, autor de “La destinació d'Europa” – no sols és posar fi a la guerra d'Ucraïna segons les condicions de Moscou, sinó l'inici de grans negociacions per a reorganitzar el món (…). El que implicaria sens dubte una reducció de la presència americana a Europa, però també una cooperació rus-americana a Orient Mitjà i a l'Àrtic. Trump promet a Putin que s'aixecaran les sancions, que Rússia serà reintegrada a l'economia mundial i Moscou recuperarà el seu estatus de gran potència (…). Així espera convèncer a Rússia perquè trenqui la seva aliança amb la Xina i s'orienti cap als Estats Units.” El politòleg creu que Trump confia en els ressorts ideològics racistes del nacionalisme gran-rus; uns ressorts que portarien al Kremlin a preferir una entesa entre nacions “blanques”… abans que unir la seva destinació a “negres” i “grocs”.

Aventurada hipòtesi? Tal vegada. Però, lluny de ser forassenyada, correspon a la brutalitat que s'està instal·lant en tots els àmbits de la política. Trump s'ha fet amb el poder cavalcant els temors i ressentiments d'àmplies capes populars que s'estimen traïdes pel sistema. Aquest moviment, esperonat per la incapacitat institucional de respondre a tal neguit, ha soscavat tots els dispositius i contrapoders de la democràcia liberal, posant en mans del president un poder gairebé il·limitat. Però, en absència de dics de contenció, aquest poder és, al cap, el dels magnats de les grans corporacions tecnològiques i financeres. L'agressivitat del govern americà és l'expressió d'un model econòmic senil que, més enllà dels seus espectaculars i volàtils capitalitzacions borsàries, veu caure la seva productivitat, i cerca compensar aquesta asfíxia per mitjà de conquestes imperials que li brindin accés a les matèries primeres, necessàries per a afrontar la seva guerra comercial amb la Xina. El règim de Putin, per part seva, és ideològica i orgànicament indissociable de la guerra. L'economia russa funciona com una “economia de la mort”: l'esforç bèl·lic és el seu veritable motor, que carbura amb l'exportació dels abundants recursos naturals del país. La tensió de la guerra, sota la perspectiva de “fer gran Rússia una altra vegada” – és a dir, de recuperar la seva vella esfera de domini imperial -, manté atapeïdes les files del règim i disciplinada a l'oligarquia extractiva que creix a la seva ombra. Una victòria diplomàtica i militar de Putin a Ucraïna no seria sinó el preludi de noves agressions: cap a Moldàvia, Geòrgia, potser fins i tot als països bàltics… Quin futur pot afavorir l'entesa de semblants règims?

La veritat i indiscutible és que Trump va a la recerca d'aquesta aliança amb Rússia a la qual es refereix Ivan Krastev: la Casa Blanca ha donat la volta al relat sobre la invasió d'Ucraïna, amenaça de manera a penes vetllada amb eliminar a Zelenski i declara una hostilitat oberta a Europa, a la seva economia, al seu projecte unificador i a les seves institucions democràtiques. Mai s'havien vist ingerències tan descarades com la del vicepresident J.D. Vance, encoratjant el vot a l'extrema dreta. Una extrema dreta europea el patriotisme exacerbat – bolcat de la qual contra l'emigració, sospitosa d'una gran substitució ètnica i cultural del vell continent, i contra les “elits comunitàries”, enemigues de la sobirania nacional – muda en servilisme lacayuno davant Washington. Marini Le Pen troba perfectament normal i legítim el tracte vexatori dispensat a Zelenski. Aquí també, la història, si no es repeteix, si més no “rima”: el gen del col·laboracionisme està inscrit en el ADN de l'extrema dreta.

Urgeix mirar la realitat cara a cara. Europa, el seu projecte, la seva democràcia política, les conquestes socials que formen part de la seva moderna identitat… es troben en l'ull de l'huracà. L'amenaça no és només aranzelària, diplomàtica, cultural i política, sinó directament militar sobre el flanc oriental de la Unió. La presa de consciència del perill, encara que tardana, està sent ràpida. Els cims comencen a succeir, a París, a Londres… Friedrich Merz –una cosa impensable fins ara en un dirigent alemany – parla de la necessitat de independitzar dels Estats Units i de conducta a un rearmament autònom d'Europa. François Hollande declara que els Estats Units ja no és una potència aliada. Macron s'obre a la possibilitat de desplegar armament nuclear a Alemanya…

Si és cert, com tantes vegades s'ha repetit, que Europa només pot sorgir de grans crisis, aquesta és realment existencial. El camí del projecte europeu ha estat ja esbossat. Amb matisos liberals, en el cas de l'informe Draghi, o socialdemòcrates, en els treballs d'autors com Thomas Piketty. Es tracta d'avançar cap a la federalització d'Europa, incrementant el seu esforç pressupostari, reforçant les seves polítiques socials – si no la qual cosa serà impossible derrotar a l'extrema dreta -, teixint noves aliances comercials justes amb el Sud global… i mancomunant esforços en matèria de defensa, com es va fer en el seu moment enfront de la pandèmia. Però el temps se'ns tira damunt. Ara com ara, davant un replegament militar americà, Europa no està en condicions de contenir a Rússia. Pot i hauria d'arribar a estar-ho a cert termini. No obstant això, no serà fàcil. Tot dependrà de la clarividència d'un lideratge europeu que encara no està definit. Per descomptat, puix que es refereix al potencial econòmic i industrial d'aquestes dues nacions i al simbolisme d'un projecte que va sorgir amb l'ambició d'erradicar la guerra del vell continent, és indiscutible el paper decisiu de l'eix francoalemany, condició sine qua non d'Europa. Però, políticament, una conjunció de factors ha conferit a Espanya una responsabilitat excepcional, molt per sobre del seu pes demogràfic, de la seva ubicació estratègica i del PIB de la seva economia. Pedro Sánchez ocupa avui un lloc destacat en les trobades internacionals. En aquests moments, és el màxim exponent del corrent socialdemòcrata; és a dir, d'una tradició federal i d'un programa de justícia social, sense els quals no pot entendre la construcció europea.

Paradoxalment, en una tessitura de feblesa  o desgast dels grans partits socialistes europeus, la gramàtica socialdemòcrata apareix, objectivament, com l'única susceptible d'articular un discurs progressista i esperançador davant la voràgine de la Història i l'amenaça d'uns temps foscos. Però aquesta mateixa Història ens ha ensenyat que les idees no vencen per la seva coherència o la seva justeza, sinó gràcies al combat organitzat per arrelar-les en la societat, per enllaçar-les amb l'anhel viu dels pobles. L'esquerra necessita un rearmament ideològic i un nou impuls per a afrontar el desafiament a la democràcia que plantegen l'actual onada reaccionària i l'ensulsiada dels equilibris de la postguerra. Sens dubte caldrà prendre, aquí i allà, decisions tàctiques arriscades, i caldrà fer-ho amb rapidesa. Entrem en un període convuls sense disposar de cartes de navegació. L'esquerra només podrà guiar pels seus principis i ha de resoldre a actuar amb audàcia. Mesures que ahir podien antullar impensables o radicals, apareixeran molt aviat com a actes de sentit comú en un clima d'emergència. El pacifisme ingenu d'ahir – que, de fet i inconfesadamente, se sustentava en la seguretat que brindava el paraigua de la injuriada OTAN – donarà pas a un realisme en matèria de defensa: no hi haurà llibertat, democràcia, ni defensa del dret internacional sense capacitat dissuasiva. Com no serà possible revertir el descontentament social davant la inflació o la crisi de l'habitatge – malestar que intenta explotar l'extrema dreta – sense desplegar enèrgiques polítiques planificadores, mediambientals i redistributives, capaces d'embridar els mercats i combatre les desigualtats.