Identitat africana i espanyola (compatible)

No he viscut entre beduïns, però sé per lectures que un dels seus proverbis diu: “No importa el que tardes, el que importa és que ho aconsegueixis”. Em resulta familiar, en absolut m'és estrany. En veritat, ningú va preguntant per aquí si et vas treure el permís de conduir a la primera o després de vuit convocatòries. El que importa és tenir-ho. I en no poques ocasions condueix millor qui més va trigar a aprovar. Un altre proverbi, aquesta vegada sahrauí, diu: “El que tens a les teves mans no és teu”. És un adagi que qüestiona amb encert el sentit de la possessió. El meu despatx en la universitat no és ‘meu’, el tinc en usdefruit. La meva dona no és meva, és seva. Però és la meva dona i jo el seu marit.

Qui decideix que pertànyer a un país tingui un preu determinat, a qui cal pagar-los per això i quant? En una societat liberal i democràtica (és a dir, que es regeixi per aquests principis) és contradictori assumir la prevalença d'uns amos de la terra, gent insaciable per a apropiar de tot poder i privilegi. “No s'és d'on es neix, sinó d'on es pastura” ve a dir un refrany espanyol. De fet, no s'és res d'una manera uniforme. Hi ha mil maneres de ser persona, espanyol, català i ningú té dret a imposar la seva versió canònica (fer-ho és avassallar i despersonalitzar). Basta tenir això clar per a desmuntar amb argument els nacionalismes d'aquí i d'allà. Per a no doblegar-se es requereix, a més, voluntat i dignitat. El paradigma de ciutadà està per sobre de l'estricta territorialitat. Per això el nacionalisme desprèn un odi profund pel liberalisme igualitari. I la necessitat social d'aquesta força li dóna avenir, encara que no estigui representada ara en forma parlamentària.

Llegeixo un llibre de Ebbaba Hameida, una reportera doctorada en Periodisme que, d'origen sahrauí, va néixer en un campament de refugiats algerià i va créixer entre Itàlia i Espanya. Es tracta de Flores de paper (Península). És un exemple d'identitats solapades. “Per què no puc ser d'aquí i d'allí?”, es preguntarà la nena Aisha. Efectivament, aquesta és la qüestió. Sovint, els majors que adopten nens no nascuts a Europa s'obsessionen en què siguin com els altres, en la idea de veure'ls felices. Aquest és un error comú. No són com els altres, afortunadament, i només així poden ser reconeguts com a valuosos, estimats, respectats i honrats per la seva innata dignitat.

Aisha, assedegada de llar i de mirades atentes (però no excessives), es trobava sola, nouvinguda a un món sense ningú conegut, confosa per sorolls, llums i paraules, embolicada en un núvol d'advertiments i atabalada per no estar a l'altura. Vols saber –es dirà- per què un nen de la classe et diu ‘africana’ i sempre que ho fa riu. “Em dic Aisha, sóc de Milà, bo de Milà i d'Àfrica. Sóc africana i italiana”. Anys després, li ressonarà una frase feridora: “Itàlia és per als italians i no per als estrangers de merda”. Un retret sense resposta possible en aquella etapa de creixement, una maçada que la descol·loca per a fixar la seva identitat. Avergonyida i exclosa de la italianitat estupenda, es reivindicarà: “jo sóc del desert”. Veia ara impossible que totes dues identitats fossin compatibles. I triava reclamar només del Sàhara.

Per por de perdre-la, la seva mare adoptiva conspirava perquè rebutgés ‘els costums de la sorra’. Però això és intolerable i no sols un error. Està bé transcendir l'esperit tribal amb les seves velles picabaralles incloses, però com renunciar a la bella frontera entre la sorra i el cel o a l'espai infinit. Sent al seu país d'origen, al qual anava a la recerca de salvació, veia que tampoc pertanyia al desert. Els seus companys d'edat reien del seu diferent hassanía (idioma sahrauí) i la incloïen entre els nasrani (nazarens, cristians, europeus). D'altra banda, li pesava en excés sotmetre a totes les tradicions dels seus, escandalitzats per tot, o pel deure de portar vel al carrer.

El seu entranyable pare biològic li insistia que es formarà fora, on podia fer-ho, per a atendre tan bé com sigui possible un dia al seu poble en diàspora, llançat pel Marroc amb la passivitat vergonyosa d'Espanya. Decebuda per la seva experiència italiana, es va trobar per a ella una família a Extremadura. Va tenir sort amb la seva ‘mare’ Teresa (quina necessitat –es deia Aisha- tenien d'acollir-la?). Li donava molt d'espai i li deixava passar estones al teu aire. Va quedar impressionada pel caràcter humil, obert i pròxim dels habitants d'aquella terra. Aquesta era la clau per a no tornar a ser una ‘excepció’: un tracte humil, obert i pròxim. D'altra banda, hi havia paraules en espanyol que ja li sonaven dels campaments africans.

Va haver-hi dues paraules que, des de llavors, no pot separar: Sàhara espanyol. Amb aquesta expressió, compte, van començar a unir peces que romanien latents en la seva vida. La ferida del silenci va estroncar amb músiques com A l'alba o Mediterrani. Tot superposat, eren seves.