Les dones no volen flors, prefereixen drets

Aquest 2025 es compleixen 50 anys des que Les Nacions Unides van commemorar per primera vegada el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. Molt ha plogut en aquests anys que no han estat gens fàcils per a les dones, que han continuat lluitant en pro dels seus drets. No és una lluita contra els homes, molts dels quals donen suport a les reivindicacions, és la defensa del dret a l'educació, a la salut, al desenvolupament, al treball, a la igualtat salarial, a la participació política en les mateixes condicions que els homes, sense tuteles d'ells. El dret a una vida lliure de violència, drets sexuals i drets reproductius o no, depenent de cada dona. El dret a equivocar sola. Deia l'escriptora María Zambrano que “prefereixo una llibertat perillosa que una servitud tranquil·la”.

Cada generació de dones, en els temps que li han tocat viure, ha treballat per avançar, fent  passos  que han obert el camí a aconseguir aquests drets que no han estat, ni continuen sent fàcils. La lluita de les dones no és d'ara, ve des que el món és món: les pioneres es van adonar que el món avançava, que les dones constituïen un pilar molt important en la societat i que, si no eren elles les que aixecaven la veu, individual i col·lectivament, les coses seguirien igual. Al principi, les seves reivindicacions es produïen com una pluja fina, aquesta que sembla que no mulla, i quan s'adonen, estan calades fins als ossos. Eren dones molt valentes.

La revolució femenina ha anat avançant a diferents velocitats: uns temps més lentament i en uns altres més ràpida. El salt es va donar quan els drets no se supliquen, s'exigeixen. Quan les dones s'han reconegut a si mateixes com a suficients, sense tuteles. “Cada pas d'una dona valenta aplana el camí per a les quals vénen darrere”. És un esforç individual, però també col·lectiu.

Uns 50 anys de celebració, per milers  d'anys de lluita sense treva, sense temps per a descansar. Les situacions en el món són de desigualtat: des d'Islàndia, que és el país amb major igualtat de gènere, li segueixen Finlàndia i Noruega, fins als països pobres  els països àrabs on els guardians de la religió i països governats pels talibans han fet retrocedir els drets de les dones diversos segles enrere, davant la mirada del món que el mira com si no fos amb ells, mentre són les dones d'aquests països, els estudiants, els que sorten al carrer per a protestar sabent el que els espera si són detinguts. Així i tot, no renuncien, la seva lluita continua a costa, en molts casos, de pagar amb les seves vides, perquè el coratge de les dones es mesura en les vegades que s'aixeca, no en les quals cau.

Als països on els combustibles fòssils han fet multimilionaris als seus xeics, que els surten els petrodòlars fins per les orelles, les dones tenen pocs drets, per no dir cap. Països que embenin modernitat, que compren competicions per a rentar la cara, la seva obertura és tan lenta com una carrera de caragols. Els diners, i tot el que això comporta, fa possible que els que es beneficien mirin per a un altre costat per a no assabentar del que succeeix en aquests països: sense drets les dones i l'explotació dels treballadors que viuen com a esclaus.

Que aquest 8 de març serveixi per a no oblidar que la discriminació de les dones en països amb règims autoritaris, pobres i on les religions són utilitzades com a fre als drets, es faci un pas més en la consecució dels objectius i que les dones que viuen en l'anomenat primer món no s'oblidin de les que malviuen en l'altre, amb només obligacions i cap dret: no tenen per a menjar, ni tenen drets, ni llibertat per a decidir el que volen fer, les que segueixen sota l'agra tutela del seu pare, germà o marits. Les que estan patint les guerres i les que sofreixen violacions, o són obligades a casar sent encara nenes. Les que no les deixen anar a les escoles. Que totes aquestes llastres que estan vivint les dones desapareguin. L'educació és fonamental per a sortir d'aquest món on les dones són mers objectes, amb només obligacions i cap dret.

Tampoc cal oblidar les dones amb algun tipus de discapacitat que tenen més barreres i continuen lluitant perper enderrocar-les . A les dones que han quedat sense veu perquè han estat assassinades per les seves parelles.Que el androcentrisme, el patriarcat, desapareguin, que ja han quedat més que caducats. Per això, com solen dir moltes dones: “No volem flors, volem drets”.