Distopia geopolítica

La prepotència i la supèrbia desmesurades de Donald Trump ens estan portant a un escenari de la política internacional desconegut, almenys, en els últims vuitanta anys. No fa ni dos mesos que el mandatari nord-americà va tornar a la Casa Blanca i ja ha desmantellat els fràgils equilibris que sostenen les  relacions entre els països sobirans, basades en el respecte mutu i les aliances

Durant molt de temps i en moltes ocasions aquestes relacions han estat preses d'agulles, però la cosa ha funcionat. I això ens ha permès, amb algunes excepcions, anar avançant cap a un món més segur, amb més progrés i més interrelacionat. No obstant això, des del 20 de gener d'enguany —dia de la presa de possessió de Donad Trump—, el guió ha sofert un gir molt substancial.

Però no sols a nivell internacional, també en qüestions internes. Sempre s'havia considerat als EUA com un dels paladins de les llibertats. Tanmateix, això ja no és així, especialment des de 2016, quan Donald Trump va guanyar per primera vegada les eleccions; però és que ara, embravit per la seva contundent victòria i atiat per una cohort d'aduladors, ha declarat la guerra a les llibertats civils: estan estigmatitzant la llibertat d'expressió, fins al punt que neguen l'entrada a la Casa Blanca a membres de Associated Press per parlar del golf de Mèxic i no del d'Amèrica. Així mateix, han prohibit utilitzar en documents oficials expressions com a “diversitat”, “gènere” o “justícia ambiental”. També preveuen deportar a milions de persones, acomiaden a milers de treballadors en les administracions federals i han tancat l'oficina de cooperació internacional, a més de molts altres disbarats que el seu equip té entre mans. 

Dóna la sensació que el líder ianqui es considera donat el mandat per alguna força d'ordre superior i ha tornat al Despatx Oval per a ser el xèrif del planeta. Per consegüent, tant dóna que siguin els seus veïns de Mèxic o els del Canadà, els habitants de la Franja de Gaza o Volodomir Zelensky, president d'Ucraïna, tothom ha de fer el que diu l'inquilí de la Casa Blanca: Trump no negocia, Trump ordena. 

Potser l'única cosa bona que té (si és que té alguna cosa) és que no es camina amb marrades. Ja va anunciar en la seva campanya electoral que vol annexionar Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. També va advertir que usaria l'exèrcit contra els càrtels de la droga mexicans. 

Un dels ancoratges sobre els quals ha evolucionat la geopolítica en les últimes dècades era considerar que el comerç internacional és la millor via per a augmentar la prosperitat i d'aquesta forma, en algun moment, la Xina s'aniria semblant més a Occident. A més, no importa quina part de la producció es faci fora del propi país mentre el PIB continuï creixent. No obstant això, Trump no comparteix aquest punt de vista i tot indica que el proteccionisme que ens arriba dels EUA i la política industrial seran el corrent dominant.

Totes les alarmes van saltar quan es van veure les imatges de menyspreu i falta de consideració de Donald Trump i el seu lloctinent en defensa J.D. Vance cap a Vlodomir Zelensky el dia que aquest va acudir a la Casa Blanca a buscar un aliat per a negociar una pau justa i duradora. Aquesta actitud ha fet que La Comissió Europea plantegi un pla de rearmament europeu (Rearm Europe) que inclou diversos canals. El primer és la creació d'un nou “instrument financer” per a proporcionar préstecs als Estats membres —recolzats pel pressupost europeu— amb una dotació de fins a 150.000 milions d'euros, en una primera fase que podria arribar als 800.000 milions.  

Però és que gairebé sense solució de continuïtat EUA ha deixat de pertànyer a la zona de lliure comerç.  Donald Trump ha decidit saltar el tractat que ell mateix va negociar i va signar per a regir les relacions comercials amb els seus dos veïns: Mèxic i el Canadà. els Estats Units imposa aranzels del 25% a les importacions de productes provinents d'aquests països —aliats i amics—, i una mica menors, del 20%, als productes del seu gran rival geoestratègic: la Xina. D'aquesta manera, Trump aixeca un mur aranzelari contra la integració econòmica d'Amèrica del Nord i obre una era d'incertesa molt mal rebuda pel mercat. Warren Buffett, l'inversor més prestigiós dels Estats Units, s'ha referit als aranzels com “un acte de guerra” i Wall Street va sofrir la seva pitjor sessió de l'any i les bosses més importants del món van tancar amb importants pèrdues.

El cas és que per a Europa durant molt de temps EUA ha estat la solució, tant en l'àmbit comercial com en qüestions de defensa. No obstant això, ara Trump s'ha convertit en el problema. L'economia europea està gripada. Les majors economies de la UE —Alemanya i França—són molt dependents del comerç exterior i, per tant, vulnerables a l'amenaça aranzelària de la nova Administració estatunidenca. Però al marge del risc comercial, el model de creixement europeu es troba immers en una crisi política, social i industrial que la seva deriva no sembla capaç de corregir. Enfront del creixement del 2,8% previst pel FMI per als Estats Units en 2025, la zona euro a penes aconseguirà un 0,8%.

Encara que resulta molt complicat fer prediccions amb personatges de l'aspecte polític de Donald Trump. Es comença a tenir la certesa que estem entrant en una nova era i que serà amb una visió imperial del món. No és casualitat que Vladimir Putin estigui callat i molt probablement fregar les mans perquè el seu adversari de sempre li està fent el treball brut, mentre que la Xina espera expectant davant el temor que Trump sigui un element distorsionador entre el gegant asiàtic i Rússia. 

Veurem com evolucionen els esdeveniments. M'agradaria equivocar-me, però em sembla que la distopia geopolítica és amb el que haurem de bregar en els pròxims temps.