Cap a un cardenalat també femení

El patriarcat masculí ha estat una norma compartida per la gran majoria de les religions, els protagonistes de les quals han estat gairebé sempre homes. És cert que en el cànon de la Bíblia hi va haver algunes profetesses, sobretot a l'Antic Testament, i que al Nou és impossible menystenir el paper de Maria, a qui l’Evangeli mostra presidint la imposició de l’Esperit Sant sobre els apòstols després de l’ascensió del seu Fill. Fins i tot sembla que als orígens del cristianisme hi va haver algunes dones que van exercir com a diaconesses, malgrat que no van trigar els homes a assumir l’exclusiva en la predicació i l’administració dels sagraments. I si bé ja al segle XX algunes confessions cristianes es van atrevir a incorporar la dona als ministeris eclesiàstics, això encara no ha passat dins de l’Església catòlica.

Francesc I, un papa renovador en molts aspectes, ha provocat cert enrenou en els ambients de la cúria en confiar a dones la gestió d’algunes funcions d’alta responsabilitat en els dicasteris vaticans, però no ha anat més enllà, i els ordes sagrats continuen vetats a les oficinants femenines, sense cap perspectiva que això canviï en un futur immediat.

És possible, malgrat això, continuar avançant?

Creiem que sí, i que seria factible fer nous passos significatius sense necessitat d’entrar en polèmiques teològiques sempre problemàtiques. Ens sembla que seria una innovació revolucionària, però perfectament plausible, donar cabuda a la dona en el si de l’assemblea més alta de l’Església, el col·legi cardenalici. Com és ben sabut, es tracta d’una institució que no té les seves arrels en els textos sagrats, sinó que és fruit del dret positiu i que, a més, ha tingut regulacions i composicions diferents segons cada època. Cal recordar que, si bé actualment tots els seus membres són preveres, en el passat va comptar amb la presència de seglars. No està de més citar els casos de dos espanyols, com el duc de Lerma o el cardenal infant Don Fernando, així com el famós cardenal francès Mazarino o, ja al segle XIX, l'advocat Teodolfo Mertel, a qui Pius IX va incorporar al col·legi cardenalici, encara que en el seu cas el va ordenar posteriorment com a diaca. I si se’ns permet afegir una dada curiosa, direm que a mitjan segle passat va circular una iniciativa—en to satíric, tot s’ha de dir, però no per això menys viable des d’un punt de vista teòric—sobre l’oportunitat que la Santa Seu investís amb la púrpura Franco, atesa la seva reconeguda condició de protector de l’Església.

La presència de la dona en el col·legi cardenalici donaria veu a la meitat de la comunitat de creients i imprimiria, sens dubte, un biaix molt més evangèlic, ponderat i compromès a un acte tan essencial com l’elecció del cap visible de l’Església. Un canvi que es podria fer realitat sense més requisit que modificar el Codi de Dret Canònic. I, probablement, també superar algunes resistències...