Junqueras escenifica el seu retorn a l’arena política davant de Puigdemont

El problema d’aquesta societat en què tot transcorre tan ràpid, on els esdeveniments se superposen i allò que fa uns mesos, fins i tot unes setmanes, era una notícia important, al cap de poc temps –o fins i tot d’unes hores– queda en l’oblit per una altra notícia que la substitueix. Això fa que s’acumuli tanta informació que, inevitablement, una part d’ella acaba a la paperera de reciclatge del nostre cervell. Per això, com deia Camilo José Cela, “Als set anys d’un succés, el succés ja és un altre”.

Potser per això la classe política, especialment la dirigent, pot afirmar amb total convenciment una cosa i, al cap d’un temps, defensar la contrària sense immutar-se. Per als qui no són calbs, sense que se’ls mogui ni un pèl; i per als que ho són, sense que la seva calba es torni vermella… i no precisament de prendre el sol.

Aquest cap de setmana, Martorell –una població propera a Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat, on viu el líder d’ERC, Oriol Junqueras– s’ha convertit en el centre de la segona part del congrés d’ERC. Amb el seu emblemàtic Pont del Diable com a símbol del municipi, cal preguntar-se: ¿tindrà alguna cosa a veure amb el conclave?

En aquest escenari, Junqueras i la seva mà dreta, Elisenda Alamany, s’han desmelenat (més ella que ell, per raons òbvies). Alguns pensaran que ha estat una simple posada en escena, una actuació ben calculada del nou tàndem polític, que, com no podia ser d’una altra manera, compleix amb la paritat que els partits han de respectar.

Junqueras necessita reafirmar el seu lideratge i, a més, demostrar que pot convertir-se, segons el moment, en aliat del govern o en oposició pública. Tot plegat per evitar que Puigdemont li mengi terreny i per vendre els seus èxits davant d’un electorat molt semblant al de Junts. És la guerra de qui es ven millor davant dels seus votants. I per això, res millor que utilitzar els mitjans de comunicació. És la nova estratègia dels republicans.

El congrés ha aprovat la ponència estratègica, un document que marca la seva ruta per, segons ells, “recuperar la majoria independentista el 2031”. Això sí, no han posat terminis per a un hipotètic referèndum. Es dona per fet que aquesta serà una de les exigències a canvi de donar suport a Pedro Sánchez. Sobretot tenint en compte la pugna entre Junts i ERC per veure qui aconsegueix arrencar més concessions als socialistes. És la batalla per veure qui es penja més medalles en el seu musculat pit de mercadeig.

Com en qualsevol congrés, els discursos formen part del guió, i aquí es pot veure qui diu la més grossa. Va obrir foc la secretària general, Elisenda Alamany (que, per cert, ha tingut un recorregut polític peculiar: va començar a Podem, junt a  Comuns de la mà de Xavier Domènech i finalment va aterrar a ERC). Alamany va prometre “desacomplexar-se”. ¿Però alguna vegada ha estat acomplexada políticament? És evident que no. Entre altres coses, va declarar amb contundència que “serem l’eina per a la llibertat del país”.

Si més no, això planteja una pregunta: si Alemany, amb aquests canvis ideològics, ens ha d’alliberar, ¿de què exactament? No seria millor que els ciutadans de Catalunya ho fessin per si sols? Les tuteles no solen ser bones, i ja som prou grandets per fer-ho sense intermediaris. De Gaulle deia: “He arribat a la conclusió que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics”.

Com no podia ser d’una altra manera, va tancar l’acte el líder, el guanyador del congrés, Oriol Junqueras. Un congrés que ha deixat en evidència les diferències entre diversos sectors, amb unes quantes cadires buides i alguns tuits amb opinions diverses (com el de Carme Forcadell, que no sembla gaire contenta).

Junqueras, en la seva millor actuació, va afirmar que està convençut que el seu partit té la millor “recepta” de totes les possibles. I, conscient que en aquell moment s’estaven negociant mesures per frenar la vaga de Rodalies de Renfe, va voler aportar la seva dosi de populisme: “No ens mereixem un servei tercermundista”. I es va quedar tan ample.

Però l’endemà, en saber que Junts havia col·locat un dels seus, Eduard Gràcia (membre de l’ANC), al Consell d’Administració de Renfe, ¿què en pensarà ara Junqueras? Junts critica Renfe, però alhora busca col·locar-hi els seus peons per continuar movent fitxa. Han recuperat l’esperit del “sector negocis” de l’antiga Convergència.

Tot això, mentre els republicans tancaven el seu congrés. Com deia Sèneca: “Allò que les lleis no prohibeixen, ho pot prohibir l’honestedat”.

Així que, “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta actuació, de moment, ha acabat”.