La Falsa Bandera

En un moment històric com l’actual, amb tanta tensió geopolítica, és rellevant mantenir l’atenció davant les operacions que mouen el tauler internacional d’un costat a l’altre.

Les conegudes com a operacions de "falsa bandera" han estat una tàctica controvertida i, sovint, encoberta, utilitzada al llarg de la història per manipular l'opinió pública i justificar accions polítiques o militars. Aquestes operacions, caracteritzades per l’engany i l’atribució falsa de responsabilitat, han deixat una empremta profunda en esdeveniments mundials al llarg de la nostra història recent. Tot i que la verificació definitiva d’aquests incidents pot ser difícil a causa de la naturalesa secreta de la seva execució, diversos casos han generat un intens debat transnacional i sospites generalitzades.

En essència, una operació de falsa bandera implica la manipulació de proves perquè un acte sembli haver estat comès per algú diferent dels veritables autors. Les motivacions darrere d’aquestes operacions poden variar àmpliament: des de la creació d’un pretext per a una guerra o intervenció militar fins a la difamació d’oponents polítics o la justificació de mesures repressives. La propaganda juga un paper crucial en l’amplificació de la narrativa falsa, consolidant la versió desitjada dels esdeveniments en l’opinió pública. I arribat aquest punt, cal aturar-se i reflexionar amb detall sobre tot allò que succeeix al nostre voltant.

Si ens endinsem en l’hemeroteca i la història —que sempre ens ensenya molt sobre el present i el futur que ens espera quan caiem dues vegades en la mateixa pedra—, trobem diversos incidents que han estat objecte d’escrutini i han plantejat interrogants sobre la seva possible naturalesa de falsa bandera. Entre ells, trobem l’Incident de Mukden de 1931, que va implicar l’explosió d’un tram del ferrocarril del sud de Manxúria i que el Japó va atribuir als soldats xinesos. El Japó va utilitzar aquest atac com a justificació per envair Manxúria. Tanmateix, hi ha proves que suggereixen que el propi exèrcit japonès va ser qui va escenificar l’incident.

Uns anys més tard, el 1933 es va produir l’Incendi del Reichstag, l’incendi del parlament alemany, que el règim nazi va atribuir als comunistes. A conseqüència d’això, Adolf Hitler va promulgar el Decret de l’Incendi del Reichstag, que va suspendre les llibertats civils i va consolidar el seu poder. La implicació nazi en aquest incendi segueix sent un tema de debat històric obert.

El 1964, es va produir l’anomenat Incident del Golf de Tonkin, en què suposadament llanxes torpedineres nord-vietnamites van atacar destructors nord-americans al Golf de Tonkin. Després de l’incident, el Congrés dels Estats Units va aprovar la Resolució del Golf de Tonkin, que va autoritzar l’escalada de la guerra del Vietnam. Posteriorment, es va qüestionar la veracitat de la informació sobre el segon atac, fet que va generar sospites que l’incident va ser utilitzat per justificar la intervenció nord-americana. Interessant, oi?

També ha estat molt controvertida la Operació Gladio, que va començar oficialment al voltant de 1956, encara que les seves arrels es remunten a la fi de la Segona Guerra Mundial (1945-1948), quan es van començar a organitzar xarxes clandestines amb el suport inicial dels Estats Units i el Regne Unit. Encara que les estructures més formalitzades i conegudes com a Gladio pròpiament dites es van constituir a la dècada de 1950, es van concretar formalment al voltant de l’any 1956.

La revelació pública de l’existència d’aquestes xarxes clandestines va ocórrer el 1990, específicament després de la declaració del Primer Ministre italià Giulio Andreotti el 24 d’octubre de 1990 davant el Parlament italià, fet que va generar un escàndol internacional i va portar gradualment al desmantellament oficial de les xarxes.

La majoria de les activitats clandestines sota la etiqueta de Gladio van començar a disminuir dràsticament després d’aquestes revelacions públiques. Oficialment, la majoria d’aquestes estructures van deixar de funcionar o van ser desmantellades entre 1990 i 1992.

Aquesta era una xarxa paramilitar clandestina de l’OTAN que operava simultàniament a diversos països europeus durant la Guerra Freda. Entre altres activitats, se la va acusar de dur a terme actes de terrorisme que es van atribuir a grups d’esquerra, amb l’objectiu de manipular l’opinió pública i justificar accions governamentals contra aquests grups.

Principalment, les seves accions es van dur a terme a l’anomenada Europa Occidental, amb l’objectiu oficial d’establir xarxes clandestines de resistència preparades per respondre davant una hipotètica invasió soviètica. Tanmateix, amb el temps, Gladio va adquirir una dimensió més fosca i controvertida.

Es va crear sota la por constant d’una possible invasió soviètica, i l’OTAN i agències d’intel·ligència com la CIA nord-americana i el MI6 britànic van crear i finançar xarxes secretes formades per civils, militars retirats i agents encoberts en països aliats, especialment a Itàlia, però també a Alemanya, Bèlgica, França, Espanya, Països Baixos, Turquia, Grècia i altres països europeus.

El que es buscava era mantenir una infraestructura clandestina de comunicacions, amagatalls d’armes, explosius i equipaments. A més, realitzaven tasques d’espionatge, intel·ligència i propaganda en situacions d’emergència.

Tot i que oficialment aquestes xarxes estaven destinades a defensar Europa d’una invasió comunista, van sorgir nombroses acusacions i proves que van vincular integrants de Gladio amb activitats il·legals, incloent-hi terrorisme intern, operacions de desestabilització política, atacs de falsa bandera i manipulació de l’opinió pública per frenar l’avenç de partits polítics considerats esquerrans o comunistes.

Itàlia va ser un dels països on Gladio va adquirir més notorietat pública. Durant la dècada del 1990, una investigació oficial del Parlament italià va revelar vincles entre l’Operació Gladio i episodis de terrorisme polític que van sacsejar el país als anys 60, 70 i 80, en els anomenats "anni di piombo" (anys de plom).

Entre aquests incidents van destacar l’atemptat a Piazza Fontana de 1969, que va causar 17 morts, i l’atemptat a l’estació de Bolonya de 1980, que va provocar 85 morts.

A novembre de 1990, el llavors primer ministre italià, Giulio Andreotti, va reconèixer públicament l’existència de Gladio davant el Parlament italià, fet que va causar un escàndol polític a nivell europeu.

L’Operació Gladio es considera un dels capítols més foscos i controvertits de la Guerra Freda a Europa Occidental, ja que planteja greus interrogants ètics sobre els límits de les operacions encobertes en democràcia i la implicació de forces estrangeres en els afers interns d’altres països.

Actualment, Gladio continua sent objecte d’estudis històrics, controvèrsia i teories conspiratives.

I ara, tingueu molt en compte que la realitat sempre supera la ficció.