Yolanda Díaz li torna a aixecar la camisa a Pedro Sánchez

Formar part d’un govern significa donar suport a les decisions que venen “imposades” des del govern d’Europa, del qual es forma part. Pertànyer a la Unió Europea no és només recolzar aquelles mesures que agraden o beneficien cadascun dels països que la integren, sinó que, en moltes ocasions, implica acceptar-ne d’altres amb les quals no s’està d’acord, però que s’han de recolzar.

Amb la invasió d’Ucraïna per part del govern imperialista de Putin, l’arribada de Trump a la presidència dels EUA i la seva actitud hostil i despectiva envers el vell continent, els països integrants de la UE, juntament amb Gran Bretanya, han decidit prendre la iniciativa i intentar ser autosuficients. Per això, com és sabut, han demanat un augment de la despesa militar per defensar-se de possibles atacs, incloses les invasions de Putin. Es tracta de protegir-se, no d’atacar. Una decisió que, fins i tot aquells que no creuen en la violència ni en les armes, recolzen. És dolent pensar a defensar les persones? Crec que no, però els interessos de partit i la recerca de vots solen estar per sobre de tot. Es veu cada setmana o, millor dit, cada dia.

Aquest dijous, el Congrés dels Diputats ha estat escenari de diferències evidents dins del govern de coalició PSOE-Sumar, que manté visions oposades en un tema tan crucial com la política de Defensa d’Espanya. En altres assumptes també s’han vist discrepàncies. Sumar ha escenificat la fractura del Govern en votar en contra d’augmentar la despesa militar i reforçar la seguretat europea. Un gest que deixa clar que, amb Sumar i el seu populisme, no es pot comptar. Màxim quan el president del Govern, Pedro Sánchez, es trobava a Brussel·les per participar en el Consell on s’abordava la nova estratègia de defensa. L’actitud del seu soci ha deixat en evidència Sánchez, qui no ha pogut mostrar unitat amb el seu govern en aquest assumpte tan important, al qual alguns qualifiquen de "cursa armamentista" per justificar el que és injustificable. Sumar és selectiu en els seus suports al Govern del qual forma part: només hi és quan es tracta de mesures que poden lluir.

L’escenificació de la ruptura PSOE-Sumar s’ha produït durant la moció presentada pel BNG, que incloïa tres punts: el rebuig frontal als plans de la Comissió Europea d’augmentar la despesa en Defensa, l’oposició que Espanya contribueixi a aquest esforç i, en tercer lloc, la sortida immediata d’Espanya de l’OTAN. La proposta ha estat derrotada gràcies als vots del PSOE, PP, Junts, PNB i VOX. La resta de partits hi ha votat a favor. ERC s’ha abstingut en el punt referent a la sortida d’Espanya de l’OTAN.

Els partits d’ultradreta, així com aquells situats més a l’esquerra del PSOE, com Podem i Sumar, empren una estratègia i un llenguatge populista que en res beneficien la democràcia, encara que aquells qui els utilitzen creguin que en poden treure rèdit. És possible que, a curt termini, sí; però, a mitjà i llarg termini, fan un flac favor. Afirmava el príncep de la paradoxa, el filòsof G.K. Chesterton, que «per corrompre un individu n’hi ha prou d’ensenyar-li a anomenar drets els seus anhels personals i abusos els drets dels altres», quelcom que els populismes actuals semblen "ignorar".

La democràcia continua sent el millor sistema. Els règims autoritaris paguen a grups de pressió sumes importants de diners per rentar la seva imatge i fer veure que les seves dictadures són democràcies, presentant-les com a tals després de celebrar eleccions completament manipulades. L’últim exemple: Veneçuela.

El perill actual és el populisme, tant el d’ultradreta com el de les esquerres "pures", aquelles que van arribar per canviar el sistema i l’únic que han fet és incorporar-s’hi amb una finalitat molt concreta. El populisme utilitza i busca exacerbar els problemes socials per manipular la major part de la societat. S’alimenta de l’odi, el ressentiment i la por, ingredients que troben un brou de cultiu propici. Afirmava G.K. Chesterton que «el món és ple d’homes que sostenen dogmes amb tanta fermesa que ni tan sols s’adonen que són dogmes».

Aquest dijous, a l’inici de la primavera, la data no convida precisament a l’alegria, la concòrdia i la unió d’esforços. Només el PP ha tingut el sentit comú (per recomanació dels populars europeus) d’exercir com un partit d’oposició responsable (per quant de temps?). El mateix que el PNB i, sorprenentment, fins i tot Junts (a canvi de què?).

El paper de Sumar ha deixat en una posició incòmoda el president del Govern, qui ha intentat dissimular el cop de Yolanda Díaz. La guerra interna continuarà en el Govern, encara que alguns intentin ocultar-ho i continuïn empassant gripaus.La pregunta que es fan vist el panorama, on són els polítics d'Estat?