De tornada a casa

Fa un parell de setmanes que volia haver publicat aquest article. Però l'actualitat política, tant nacional com internacional, va fer que ho aparqués per a millor ocasió. Ara que estem en una calma relativa dins de l'agitació en què ens han instal·lat en els últims temps, ho he actualitzat perquè em sembla que ha arribat el moment que el meu escrit surti a la llum. La columna en qüestió tracta un tema que ens incumbeix a tots els catalans, des de fa gairebé vuit anys i ens continuarà incumbint per molt més temps: la marxa de les empreses arran del procés independentista.

El dilluns 2 d'octubre de 2017 Catalunya i bona part d'Espanya van quedar tenallades pel pànic bancari. En menys de tres dies centenars de milers d'estalviadors van fer les gestions necessàries per a posar els seus estalvis, que consideraven en perill, en lloc segur. Les entitats més afectades van ser CaixaBank i el Banc de Sabadell. Els clients més rics portaven mesos fent moviments per a protegir els seus patrimonis.

Malgrat els debats que es van mantenir en el Parlament durant el mes de setembre, el món empresarial va mantenir una calma aparent. No obstant això, el referèndum del 1-O va desbordar totes les previsions, tant del Govern de Mariano Rajoy, com del propi independentisme. La possibilitat d'una declaració unilateral d'independència i que Catalunya quedés fora de l'Europa política i de l'euro va adquirir aparença de versemblança. Aquesta hipotètica nova situació va generar un tremend desassossec entre bona part de la ciutadania perquè s'hauria pogut forçar un corralito on es bloquegessin els estalvis. 

En menys de 24 hores es van registrar unes sortides netes de comptes de petits estalviadors pròximes als 2.000 milions d'euros, entre les dues entitats. Davant aquesta situació es van crear els respectius comitès de crisis per a calcular la resistència i el temps que podrien aguantar si la cosa empitjorava. Cinc dies després les sortides rondaven els 14.000 milions. En una tibant entrevista d'Isidre Fainé amb el vicepresident del Govern i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, el banquer li va advertir que “la seva obligació era salvar al banc”.

A tot això, els contactes al més alt nivell amb el Govern central i, fins i tot, amb el Palau de la Zarzuela van ser una constant. El 5 d'octubre, el Banc de Sabadell decidia el trasllat de la seva seu fora de Catalunya i l'endemà era la Caixa la que, després d'una modificació legal d'urgència, duta a terme per l'Executiu de Mariano Rajoy posava rumb a València. 

A partir d'aquí, van ser moltes les empreses que van decidir traslladar la seva seu, buscant una estabilitat política i una seguretat jurídica que aquí no existia. No entraré en una guerra de xifres, però el mal infringit a la nostra economia i al prestigi de Catalunya con lloc de negocis i oportunitats va ser molt gran i fora de tot dubte.

Resulta curiós que alguns frikis de l'independentisme hagin dit que aquella marxa va ser un error. És igual, no se li poden demanar la lluna en un cove. El que ens hauria d'importar és que a la fi del passat mes de gener, el consell d'administració del banc de Sabadell va decidir abandonar la seva seu social a Alacant i tornar a Catalunya, encara que faltaria al rigor informatiu si no digués que en aquesta decisió ha tingut el seu pes específic l'OPA que sobre l'entitat vallesana va llançar el BBVA, però la qüestió és que el Sabadell ha tornat a casa. Poques setmanes després era la Fundació La Caixa i Criteria les entitats que tornaven a Barcelona, després de gairebé vuit anys d'exili. 

Aquests retorns, dilueixen bona part del relat forjat entorn del desafiament independentista i consoliden l'estratègia de Pedro Sánchez i Salvador Illa que aposta pel retrobament i dóna valor a la “normalitat institucional”. En opinió del president català, la decisió de La Caixa “demostra que és el moment d'apostar per Catalunya”, perquè “una Catalunya a ple rendiment és bo per a tots”.

La volta a casa de les empreses que van marxar pel procés serà lenta, però sostinguda en el temps. El món empresarial és poc amic dels vaivens i dels moviments bruscos i la situació a Catalunya encara està agafada amb agulles i es necessita temps per a consolidar la nova normalitat. Però que les dues entitats més emblemàtiques hagin tornat significa que estem en el bon camí.

Com va dir el president Salvador Illa, en la conferència que va donar, recentment, en el Cercle de Belles arts de Madrid, s'està posant tota l'obstinació perquè Catalunya torni a ser motor d'Espanya i d'Europa i així poder donar per tancada la carpeta de la normalització política i social catalana. En aquest context, em sembla digne d'esment que el Govern tingui a punt un pla econòmic per a mobilitzar 18.500 milions d'euros amb l'objectiu que Catalunya, amb el 18,8% del PIB espanyol, faci un salt en el seu creixement i poder atrapar a la Comunitat de Madrid, que representa el 19,6%. “Que a Espanya ningú tingui por que despleguem tot el potencial”, va dir el president en presentar el seu programa, i va repetir que la seva aposta és la de la prosperitat compartida. 

No puc ni vull acabar aquest article sense deixar aquí una breu reflexió: després de vist el vist: quin Catalunya convé més a la immensa majoria de ciutadans, aquella de la confrontació, de les algaradas, de carrers tallats per contenidors cremats, de les declaracions plenes de falsa èpica però buides de contingut o aquesta altra tranquil·la, assossegada que torna a mirar el futur amb optimisme i confiança que s'acosta als seus veïns amb la mà tendida i amb ànim de col·laboració? 

Si els sembla oportú, que cadascú respongui segons la seva consciència.