Genocidi a Gaza

Com a ciutadans lliures i responsables que som, en una societat desenvolupada i complexa com la nostra, no podem permetre per més temps que l'exèrcit israelià, comandat per un criminal descerebrat com és Benjamí Netanyahu continuï matant innocents. Cal parar aquesta barbàrie.

Tal vegada no acabem de ser conscients que els morts ja superen els 50.000, des que van començar els atacs a l'octubre de 2023, i que l'ajuda humanitària no arriba a l'assetjada població de Gaza des de l'1 de març. Després d'una frèvola treva de menys de dos mesos, fa poc més de 15 dies, Israel va reprendre els bombardejos matant a unes 800 persones fins avui, la majoria nens i dones. Per si fossin poc aquestes matances indiscriminades, el ministre israelià de Defensa, Israel Katz, ha amenaçat amb una annexió permanent de diverses parts de la Franja i això equivaldria a un desplaçament perpetu de la població al sud de l'enclavament, primer pas per a aplicar del pla de la Casa Blanca que ells denominen “trasllat voluntari” (eufemisme de neteja ètnica) dels residents de Gaza fora de la Franja.

Per a captar la dimensió del drama que estan vivint els gazatíes, hauríem de fer l'esforç de ficar-nos en la pell d'algun dels desplaçats, encara que només fora per uns instants, així, potser, preníem consciència de l'abast de la tragèdia. 

Aquesta maleïda situació va començar immediatament després de l'atac d'Hamàs a Israel el 7 d'octubre de 2023. Des de llavors, la gran majoria dels 2,3 milions de persones que habitaven a Gaza s'han vist obligats a desplaçar, en múltiples ocasions forçats per l'exèrcit israelià i/o pels seus bombardejos indiscriminats. 

Durant l'alto-el-foc del mes de gener van ser moltes les famílies de desplaçats que van voler tornar al que havia estat la seva llar, però el que van trobar van ser ruïnes i desolació.

Hi ha gazatíes que han perdut el compte de la quantitat de vegades que han hagut de sortir fugint. A vegades va ser l'exèrcit israelià el que els va obligar al trasllat, altres vegades el terror que comporten els bombardejos els va fer fugir per a conservar la vida. S'han hagut de refugiar en tendes de campanya, cases de familiars, presons, escoles o en algun hospital dels pocs que queden en peus i quan no han dormit al ras, gairebé sempre, sense la més mínima ajuda humanitària, i és que tot val amb la condició de continuar respirant. 

L'actitud despòtica i autòcrata de Benjamí Netanyahu s'explica (no justifica) per la seva feblesa política, ocasionada per la lamentable gestió que ha fet del conflicte bèl·lic. Però és que, a més, Netanyahu està sent investigat per les seves possibles responsabilitats en la prevenció de l'atac que va dur a terme Hamàs el 7 d'octubre de 2023, per probable corrupció en el seu entorn amb derivades que li concerneixen directament i, per a arrodonir la situació, la Cort Penal Internacional ha ordenat el seu arrest per crims de guerra i de lesa humanitat. Amb aquest currículum és fàcil suposar que si convoca eleccions les perdrà. Per això ha decidit fiar la seva supervivència política als extremistes del Likud (partit ultra israelià) i per a tenir-los de la seva part els ha garantit l'annexió territorial que es pugui derivar d'aquesta guerra i el bloqueig de qualsevol fórmula d'Estat palestí. No per casualitat durant la treva en la Franja s'han intensificat intervencions militars a Cisjordània, amb propòsits molt semblants als mostrats a Gaza.  

Sorprèn, no obstant això, que la mateixa determinació que està tenint la UE per a plantar cara a Vladimir Putin per la seva invasió d'Ucraïna, no la tingui per a dir prou al genocidi que s'està cometent amb els gazatíes. Aquí ja no valen ni les mitjanes negres ni la finesa diplomàtica d'alta volada.  Ho sento, però no em sembla de rebut la nota que va emetre l'alta representant europea per a la Política Exterior, Kaja Kallas, en la qual deplorava l'acció i demanava a Israel que posés fi a les operacions, i a la milícia palestina que alliberés als ostatges. “[La UE] insta a Israel a actuar amb moderació i a reprendre l'entrada sense traves de l'ajuda humanitària i el subministrament d'electricitat a Gaza”, deia el text. Hores abans en un atac d'Israel havien mort més de 400 gazatíes en una sola nit, però sobre aquesta atrocitat no consta ni la més mínima recriminació.

Amb franquesa diré que trobo a faltar la claredat i contundència de Josep Borrell, antecessor de Kallas, al capdavant de la política exterior de la UE, quan va proposar trencar el diàleg amb Israel, essencial en l'Acord d'Associació entre la UE i l'Estat jueu. No perdem de vista que el mercat comunitari és la principal destinació de les exportacions israelianes. Però per desgràcia la seva proposta va caure en sac trencat. No és forassenyat pensar que la congelació de les relacions comercials podria tenir efectes dissuasius en les polítiques bèl·liques israelianes. No obstant això, cal tenir present que existeixen diverses cancelleries europees, com Hongria o la República Txeca que, a més de mantenir una gran afinitat amb Israel, no volen molestar al seu gran aliat: els Estats Units, encara que potser haurien de començar a valorar la solidesa dels acords amb aquest soci. 

Sigui com sigui hem de reaccionar. No podem romandre de braços plegats, però tinc la sensació que com a societat estem tenallats i tiro a faltar aquella tensió i aquella indignació que en 2003 ens va fer sortir al carrer per a cridar: NO A la GUERRA. No a totes les guerres.