La llengua, espontània

Si em preguntessin què és el que més odio a la vida, diria que l’abús de força envers els altres. L’abús en totes les seves formes de maltractament: no només físic, també moral i mental (o de coneixements). Sempre és injust l’abús que atropella, oprimeix, explota, vexa, escarneix i humili­a, que aprofita una ‘superioritat’ per fer mal conscientment. Qui abusa es permet la malsana satisfacció de menysprear la condició personal de qualsevol ésser humà; però també pot dirigir-se contra qualsevol altre ésser viu, animal o planta, fent-los mal gratuïtament per sotmetre’ls, sense cap respecte per la seva realitat. Això és atroç i execrable.

Evidentment, jo no estic exempt de cometre la malifeta que és l’abús. De fet, potser ara mateix estic abusant de la paciència dels meus lectors i sóc un plom. Tot i així, en aquest cas hi ha una solució fàcil i immediata: deixar de llegir i passar a una altra cosa. Encara que pugui ferir la meva vanitat, em consola que qualsevol pugui exercir un rebuig i alliberar-se del meu rotllo.

No sempre es pot defensar un mateix de manera expeditiva i neta de les tabarres alienes. Les obsessions dels ‘poderosos’, d’aquells que tenen la paella pel mànec, resulten nocives i perjudicials quan estan disposats a fer servir tota mena d’estratègies per imposar-les. Els acompanya una actitud de domini indiscutible (donen per suposat el que s’ha de fer, tant ells com tothom), i, per si no n’hi hagués prou, es fan els ofesos si se’ls contradiu amb arguments. S’instal·len en un victimisme sorprenent i continu, un greuge intolerable que s’estén sense límit.

Així és la pràctica quotidiana de l’oligarquia ideològica de Catalunya, un lloc on certes sentències judicials es poden passar tranquil·lament pel forro; per descomptat, gràcies al consentiment del Govern d’Espanya. L’orquestra política nacionalista (partits coordinats per assolir un mateix objectiu suprem) no només té urticària davant el bilingüisme natural de la nostra societat, sinó que el boicoteja constantment. Aquest mur d’intolerància a una expressió lliure i espontània s’ha de derrocar. Des de la convicció d’un bilingüisme sense complexos, una desobediència espavilada i serena ens permet obrir-hi escletxes. Temps al temps.

El mes passat es va celebrar la primera Lliga de debats d’una universitat barcelonina. Admirable iniciativa d’uns estudiants que mereixen el màxim reconeixement i apreci. Hi vaig assistir com a jurat a les semifinals i a la final. Jurats formats per quatre o cinc persones. Equips de tres o quatre oradors. Ambient excel·lent: universitari, amable, simpàtic, respectuós. Una final renyida que em va causar una molt bona impressió. Va guanyar un equip que es va expressar en castellà o espanyol, tot sabent que no podrien continuar a la següent competició entre universitats catalanes, valencianes i balears, on només es permet debatre en català.

L’acte va concloure de manera brillant. El va clausurar una senyora de l’equip rectoral que va felicitar els guanyadors amb un apòstrof rialler i paternalista. Feia basarda escoltar la seva impertinent intervenció: llàstima que no haguessin parlat en català, perquè haurien guanyat igualment (!). El llançament d’un estigma sibil·lí d’anormalitat, dirigit a estudiants i professors. De manera pujolista i hipòcrita, els va animar a fer-ho en futures ocasions, perquè en eren capaços. I va invocar la universitat com a lloc de convivència. Els guanyadors (una noia i dos nois) li van contestar en català dient que un era extremeny i els altres dos navarresos (no calia excusar-se ni entrar en aquests detalls, però qui mana per posició o edat sempre intimida). Tot i així, van deixar clar que s’expressaven millor i amb més soltura en castellà. Tampoc no es van queixar gens de no poder representar la seva universitat a la següent fase; ho farà l’altre equip finalista, també excel·lent. Doncs ja està dit.

No vaig demanar la paraula per lloar el valor de l’espontaneïtat lingüística, em semblava injust ajudar a deslluir més aquella esplèndida jornada. La veritat és que amb aquest assumpte sempre es passa de puntetes i, fugint del malestar i de la inutilitat, s’evita entrar-hi de ple. Vaig entendre que els estudiants, tots els assistents en general, no es mereixien que es discutís sobre el que hauria de ser evident entre universitaris i se’ls escatimés el protagonisme que mereixien. De vegades cal saber callar i limitar-se a transmetre amb el gest, amb l’actitud.