“Obascal” s'ofereix per a mediar i Montero té la solució contra Trump

En aquests dies de neguit, en què Trump està posant el món potes enlaire, amb canvis importants en el comerç global, la geopolítica canviant, els possibles pactes que poden capgirar-ho tot i, a més, dues guerres a Ucraïna i Gaza, la veritat és que les coses no estan per tirar coets.

Però no cal preocupar-se, perquè les coses estan a punt de canviar amb l’aparició de dos salvadors de l’univers que han fet un pas endavant per postular-se com a solucionadors dels problemes: Santiago Abascal i Irene Montero. El primer declarava: “Desgraciadament no tenim la responsabilitat de governar, però estem disposats a tenir una interlocució amb el govern dels Estats Units per al que calgui”.

“Obascal”, com l’anomena el seu cap, treu pit oferint-se per mediar, però no és capaç de condemnar els aranzels que tant afectaran la Espanya que ell diu defensar. Però aquí el tens, treient pit. Com deia Salvador Dalí: “El que importa és sembrar confusió, no eliminar-la”. Això és el que intenta fer, el patriota de la pasta.

Mentrestant, que tremoli Trump, perquè Irene Montero ha entrat en escena de la mà d’Ione Belarra (la veu del seu amo, Pablo Iglesias), que diumenge passat anunciava que Irene Montero serà la candidata a les eleccions generals, teòricament previstes d’aquí a dos anys. Veient l’escenificació, tot fa pensar que Pablo Iglesias està maniobrant perquè les generals s’avancin. Com ho farà? Molt senzill: no donant els vots d’Unides Podem al govern de Pedro Sánchez al Congrés, facilitant que les propostes del govern no surtin endavant per falta de suports. Una tàctica que deixa ben clar que el país li importa un rave i que només compta el seu casopló.

El partit de Pablo Iglesias anunciava amb bombo i platerets, als seus inicis, que havia arribat a la vida política invertint el procés de presa de decisions: de baix cap amunt, i no com passava amb els partits de sempre. Resulta que això va durar el que un caramel a la porta d’una escola. Les coses van canviar, potser perquè, quan les propostes pujaven des de la base, es van quedar atrapades al capdamunt, i allà van quedar ancorades sense que ningú reclamés arreglar-ho. Això ens recorda la famosa frase d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no surt a la foto”. I així va passar.

L’escena protagonitzada per Belarra és d’un cinisme que marca època. La “líder” de Podem demanava a la superwoman Irene Montero que liderés una candidatura d’esquerres per a les pròximes eleccions. Una proposta que ella va acceptar. Ho dubtava algú? La comèdia continuava quan Belarra afirmava: “Per la pau i contra el règim de guerra. Sé que és demanar-te molt. De debò que és un sacrifici? Però estem en un moment crític i només una dona pacifista i valenta podrà fer la feina que tenim per davant.” Un cop dites les paraules, va rebre l’aplaudiment de tot el cor celestial, o dels palmeros que hi havia presents.

Que Montero és una persona de pau? Que l’hi diguin a les dones que s’han vist perjudicades per la famosa llei del “sí és sí”, els agressors de les quals s’han vist beneficiats per les rebaixes de condemna. Ha estat la pitjor ministra del govern. Montero i companyia han aconseguit dividir les feministes. Dona de pau? Que li ho diguin a Yolanda Díaz, que el que està fent és venjar-se’n perquè se la va treure de sobre. Que Montero vol liderar una candidatura d’esquerres, però sense negociar qui l’encapçala, sinó imposant-s’hi i esperant que els altres s’hi sumin. Per què no es consulta a les bases? Perquè Pablo Iglesias és el terratinent de Podem i controla el partit des de dins i des de fora. Iglesias ha agafat gust als diners i s’ha convertit en “empresari”, diversificant el negoci sense perdre el control del partit: tal com tenia pensat, al final la seva dona serà cap de llista sense haver estat escollida per “les bases” ni pels possibles partits que s’hi vulguin unir.

Moltes persones es preguntaran: no hi ha persones qualificades a Podem per ocupar aquest lloc, que sempre ha de ser ella? No. Montero és l’única “heroïna” que s’enfrontarà a Trump, i que comenci a tremolar, perquè ella té la recepta per acabar-se’l. “Com menys talent tenen, més orgull, més vanitat i més arrogància mostren. Però tots aquests ximples troben altres ximples que els aplaudeixen”, deia Erasme de Rotterdam.