El salt no esperat

Els Estats Units han entrat en una nova etapa: la seva política aranzelària disruptiva és una estocada al sistema multilateral de comerç. L’augment d’aranzels, que podria haver estat una negociació dins l’estructura mateixa de l’OMC, té un propòsit més polític que econòmic. Es resumeix en què Trump, tot satisfent d’una banda les ànsies del seu electorat i, de l’altra, posant en escac moltes economies del món, obliga a una política del prec, que ell mateix va descriure dies enrere quan va afirmar que “altres països li estan besant el cul per negociar aranzels”.

L’abast d’aquestes mesures, que sens dubte perjudiquen l’economia de tots els països, és una fitxa que acaba minant la credibilitat dels Estats Units, ja que es mostra incapaç d’utilitzar els mecanismes multilaterals per protegir-se de les desviacions aranzelàries d’un comerç injust on aquestes existeixen. Alhora, genera sospites quan de sobte dona un respir a les borses tirant enrere les mesures aranzelàries aplicades a tot el món, excepte a la Xina.

Els Estats Units, com a far de la democràcia, l’economia oberta, el lliure comerç i les llibertats polítiques, ja no és una prioritat per a la Casa Blanca, ni tampoc sembla ser un objectiu en els propers temps. Empoderar-se a nivell global, teixir noves aliances i minimitzar l’essència de la democràcia interna basada en la institucionalitat i els contrapoders ja no sembla formar part del seu full de ruta. En només dos mesos hem vist actituds i accions que s’assemblen més al que passa en altres parts del món que al que tradicionalment ha caracteritzat la conducta de les institucions nord-americanes.

Amèrica primer també volia dir Amèrica sola. La reacció de la nova administració envers els aliats tradicionals —el Canadà, Panamà, Europa, entre d’altres— demostra no només que estem entrant en un Nou Ordre Internacional diferent del que es va crear després de la Segona Guerra Mundial, sinó que el principal far de democràcia del planeta recull veles i s’encamina cap on sempre hem sabut que rau la veritable naturalesa de la seva visió de les relacions internacionals. En el seu interès particular, no hi ha necessitats vitals ni “amics eterns”, com deia Lord Palmerston en la seva cèlebre frase: “els nostres interessos són eterns i perpetus, i és el nostre deure defensar-los”.

Una pregunta que resta per respondre és: amb aquesta nova estratègia dels Estats Units, quina forma podria prendre aquest nou ordre? Crec que estem assistint al final de la multipolaritat, entesa com la superació de la unipolaritat que havia prevalgut sota el domini nord-americà, i l’ascens d’altres actors regionals clau, juntament amb la creació més segmentada de grups de països en allò que he anomenat la microglobalització. Aquesta es percep com l’opció d’integrar parcialitats homogènies disposades a mantenir la previsibilitat davant acords i una visió comuna del món.

Segons com conceben diferents temes de l’agenda internacional —comerç, drets humans, comunicacions, canvi climàtic, integració, entre d’altres— es generaran unitats de països “like-minded” o coalicions que dibuixaran un ordre internacional que s’imposarà sobre el multilateralisme i/o un sistema internacional basat en regles. Les coalicions regionals, les aliances geogràfiques i la supremacia dels països imperials sobre els seus entorns en les seves regions d’influència poden marcar la pauta d’aquesta nova estructura.

Això, per descomptat, pot obrir la porta a conflictes directes i generar hegemonia en aquells països amb més capacitat militar. Podríem estar presenciant un món força caòtic, d’enginyeria variable, amb institucions multilaterals debilitades, grups regionals redefinits i, sobretot, amb molta desconfiança.

Un món així pot ser més perillós. Amb poca capacitat d’articulació davant crisis globals, amenaces comunes com pandèmies, canvi climàtic o ciberatacs. En definitiva, el MAGA no només canviarà els Estats Units —no sabem si per bé o per mal—, però el que és segur és que aquest món s’ha tornat més complex i difícil que en temps anteriors.