Una esperança frustrada

Aquests dies es compleixen 94 anys de la proclamació de la II República espanyola. El temps no perdona i, lamentablement, cada vegada són menys els testimonis que poden donar fe d'aquell esdeveniment. Un fet que, d'haver evolucionat de manera adequada, hauria convertit a Espanya en país de referència del desenvolupament social i les polítiques progressistes. No obstant això, els fets van ser els que van ser i la resposta reaccionària a aquell adveniment ens va situar durant gairebé mig segle en el furgó de cua de les llibertats i les conquestes socials.

Per a entendre l'arribada de la II República hem de remuntar-nos fins a l'ensulsiada de la dictadura de Cosí de Rivera. El règim dictatorial, que va arrencar en 1921 i va durar fins a 1930, i que com tots els sistemes autocràtics va acabar en fracàs. Davant aquesta situació, Alfons XIII va intentar retornar el país a un sistema democràtic. En un primer moment, van confiar en el general Dámaso Berenguer per a recuperar la "normalitat" constitucional, però ja era tard. Finalment Juan Bautista Aznar va intentar salvar els mobles amb un govern de concentració, però la sort estava tirada.

Amb la idea de donar una pàtina de tranquil·litat a la situació, al febrer de 1931, l'executiu monàrquic va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril. Els partits de l'oposició que s'havien unit en el Pacte de Sant Sebastià els van donar un caràcter plebiscitari. Va guanyar la conjunció republicà-socialista en 41 de les 50 capitals de província. D'aquesta manera es va posar de manifest la desafecció monàrquica. Davant aquesta realitat, Alfons XIII va descartar la violència i va marxar a l'exili.

D'aquesta forma, el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República i un Comitè Revolucionari va prendre possessió com a Govern Provisional. El goig als carrers de moltes ciutats espanyoles representava l'esperança en la nova forma d'Estat. 

El canvi de règim tenia enormes implicacions. Per a Manuel Azaña, el polític que millor la va encarnar l'esperit republicà, “la República retornava les llibertats als espanyols i retornaria al país la dignitat nacional. “La República venia realment […] a satisfer les exigències més urgents del poble”. Esperança, il·lusions, entusiasme i grans expectatives van veure néixer l'experiència democràtica més avançada que havia viscut Espanya.

La República es va proposar la tasca de modernitzar Espanya en qüestions crucials, però no va aconseguir establir un consens bàsic sobre el propi règim polític ni va satisfer les expectatives generades pel canvi. En les seves dificultats va influir la feblesa de la classe mitjana en un país de forts contrastos, amb ciutats que es modernitzaven i un endarrerit món rural. La inestabilitat la van aguditzar els problemes econòmics, per l'impacte de la crisi del 29 La fugida de capitals i la rigidesa de la patronal van agreujar la conflictivitat social, sobretot en el camp.

En aquells anys, la vida quotidiana va guanyar en dinamisme pel clima de liberalització i la major politització, encara que va tenir a vegades sortides de to. Diverses mesures van atenuar la discriminació femenina i va haver-hi major presència de les dones en l'escena pública.

No obstant això, la Segona República no va arribar a estabilitzar políticament. Amb un sistema de partits molt fragmentat, i fràgils coalicions. Entre el 14 d'abril de 1931 i el 18 de juliol de 1936 va haver-hi dinou governs diferents, dificultant una labor política sostinguda.

Els problemes van esclatar aviat. Al maig del 31se va produir la crema d'esglésies i convents, una explosió anticlerical que va accentuar els recels catòlics. Van abundar les vagues, a vegades amb resultats sagnants i moltes impulsades pels anarquistes, amb major força que en qualsevol altre país. La seva ofensiva no naixia només del malestar social, responia també a les seves concepcions revolucionàries. Malgrat la política reformista del nou règim, va augmentar l'agitació laboral. El Govern va haver de recórrer a dures mesures per a controlar l'ordre públic, les alteracions del qual van erosionar a l'executiu i van desacreditar al règim.

En les eleccions de juny a Corts Constituents, van guanyar els republicà-socialistes. Al desembre es va aprovar una Constitució democràtica i progressista, però no va ser consensuada: la dreta no la va votar. La “República de treballadors de tota classe” es configurava com un Estat integral, amb drets socials, expropiació forçosa per causa d'utilitat social, legalització del divorci, a confessionalitat de l'Estat i escola unificada i laica. Va incloure també el vot de les dones. 

El Govern va dissenyar un programa de reformes per a afrontar els problemes militar, agrari, religiós i territorial. Volia un Exèrcit professional i neutral en política, expropiar els latifundis i donar propietats als pagesos, limitar la influència de l'Església i concedir autonomia a les regions amb llengua i cultura pròpies on tenien arrelament els nacionalismes.

Confiant en el suport popular, republicans i socialistes van escometre les reformes, els fonaments legals de les quals havien incorporat a la Constitució. Durant el bienni 1931-1933, Manuel Azaña, president del Govern, va alleugerir l'Exèrcit oferint retirs amb el sou íntegre. Es va crear un bon nombre d'escoles i es va impulsar amb força l'educació, seguint els criteris de la Institució Lliure d'Ensenyament. La reforma agrària va tenir una elaboració lenta i complexa. La seva llei de bases es va aprovar al setembre de 1932 –alhora que l'Estatut de Catalunya– però va resultar excessivament moderada i incapaç de resoldre el dramàtic problema pagès del sud.

Aquestes mesures van incrementar la conflictivitat, per la resistència a les reformes, especialment de l'Església, els terratinents i alguns militars; i per l'escàs encert i agressivitat d'algunes polítiques, en particular la religiosa. Les tensions van ser constants. La primera revolta militar va ser la de Sanjurjo, a l'agost de 1932. 

El desgast polític va fer que, Niceto Alcalá-Zamora, president de la República, convoqués eleccions, el 19 de novembre de 1933, que es van saldar amb una nítida victòria dretana. El sistema afavoria a les coalicions i la CEDEIXI va obtenir una majoria relativa mentre es desplomaven els partits republicans. En el bienni radical-cedista es van desmantellar les tímides reformes del període anterior. 

A l'octubre de 1934, van entrar en el Govern tres ministres de la CEDEIXI. Els socialistes van convocar una vaga general revolucionària, en alguns llocs secundats per anarquistes, comunistes i altres grups. Era contra la dreta, però soscavava els fonaments de la República. Va haver-hi mobilitzacions a Madrid, Barcelona i altres ciutats, però va adoptar la forma d'un aixecament armat a Astúries, on els miners van prendre diversos pobles, implantant una organització revolucionària. La repressió es va confiar al general Francisco Franco amb forces portades d'Àfrica. Va haver-hi uns 30.000 empresonats.

La petició d'amnistia es va convertir en un clam nacional. Durant 1935 es va anar perfilant el Front Popular, una idea d'origen comunista que s'havia assajat a França: una coalició electoral de tota l'esquerra contra la dreta. Es va dotar d'un programa democràtic reformista, sense les radicalitzacions que se li van atribuir.

En les polaritzades eleccions de febrer de 1936 es van enfonsar els partits de centre i va guanyar el Front Popular per un minso marge, que es va traduir en una gran majoria d'escons, per les aliances.

Niceto Alcalá-Zamora va ser substituït per Manuel Azaña com a president. La presidència del Govern la va assumir Santiago Casessis Quiroga. Després de l'amnistia va haver-hi mobilitzacions que exigien l'aplicació de les reformes, com l'ocupació de terres. Van ser mesos convulsos, en un clima de tensió i violència, practicada per anarquistes, radicals socialistes i extrema dreta. En aquestes circumstàncies, el pronunciament militar, que es preparava des de març, va trobar al juliol de 1936, l'excusa per al cop d'estat, el triomf parcial del qual va desencadenar la Guerra civil.

Fa uns anys, un grup d'historiadors va fer públics una sèrie de documents de l'època de la República i la Guerra Civil espanyola. Entre tots ells, em va cridar poderosament l'atenció el text d'un full volant de mà, editada en la impremta Gutenberg de Guadalajara, el 31 de maig de 1931, per a la qual es pregava la major publicitat possible. En aquesta, s'enumeraven els manaments republicans, què eren: “El primer, estimar a la Justícia sobre totes les coses; el segon, rendir culte a la Dignitat; el tercer, viure amb honestedat; el quart, intervenir rectament en la vida política; el cinquè, conrear la intel·ligència; el sisè, propagar la instrucció; el setè, treballar; el vuitè, estalviar; el novè, protegir al feble; el dècim, no procurar el benefici propi a costa del perjudici aliè”.  Aquests manaments es resumeixen en una espècie d'epíleg que diu: “Qui estima la justícia sobre totes les coses no fa mal a ningú; respecta els drets aliens i fa respectar els propis. Qui rendeix culte a la dignitat, li ho rendeix a la llibertat i la igualtat; ni avassalla a ningú, ni per res es deixa avassallar; ni reconeix primacies innates, ni acata privilegis infundats”. Al meu entendre, un full volant senzillament fantàstic i de plena vigència.

Per desgràcia, la II República va acabar sent una esperança frustrada. A més de sofrir els recels de la dreta, li havien faltat lleialtats des de l'esquerra –dels anarquistes i dels qui van voler superar-la per la via revolucionària–, però els responsables de la seva final van ser els qui es van aixecar en armes contra la democràcia.