TVE no pot ser pública i posar “La família de la tele”.servei públic?

És comprensible que els mitjans de comunicació lluitin per augmentar l’audiència. En això els hi va la credibilitat i la supervivència, perquè viuen de la publicitat, d’on obtenen majoritàriament els seus ingressos. Això s’aplica als mitjans privats. Els públics, en canvi, estan subvencionats per l’erari públic, és a dir, pels impostos de tothom. El que passa és que, encara que els paguem tots, els controlen els governs de torn per al seu ús partidista. Ho han fet, i ho seguiran fent, tots els governs, sigui quin sigui el seu color polític.

Es dona per fet que el control dels mitjans públics per part dels que governen és així, però no passa res: tenen el poder, l’exerceixen i els periodistes ho accepten... amb total “normalitat”. Poques són les veus crítiques, perquè l’alternança política comporta també l’alternança de periodistes en aquests mitjans. Això vol dir que quan governen “els seus”, ells formaran part dels nous equips. Mentrestant, els ciutadans continuen cotitzant sense dret a res més que queixar-se.

S’atribueix a Maquiavel la frase “el fi justifica els mitjans”, no se sap si és cert. Però crec que el fi mai no justifica els mitjans si aquests mitjans són il·lícits, mancats d’ètica o serveixen per beneficiar només uns quants.

Aquests dies, TVE bombardeja amb publicitats de nous programes: Jesús Cintora, Andreu Buenafuente i la “trupe” del que un dia va ser Sálvame, composta per diversos periodistes del cor i alguns dels que van ser protagonistes en programes del cor.

El més cridaner de la programació de la televisió pública TVE és la trupe de Sálvame amb el seu nou programa “La familia de la tele”, un programa d’un alt contingut intel·lectual que arriba per formar i entretenir l’audiència. Mentre es parla del programa i dels seus protagonistes, entre els quals hi ha Belén Esteban, el mèrit més important de la qual ha estat tenir una relació amb un torero, de la qual en va néixer una filla. Gràcies a anar explicant totes les baralles amb el torero anomenat Jesulín, ha amassat una bona quantitat de diners i, amb aquesta història, encara hi és, com la gran “heroïna”. Mentre la gent mira el programa i en parla, no es parla d’altres temes: es tracta de desviar l’atenció dels problemes del govern. És una estratègia tan vella com el món.

En el cas de Cintora, és la quota de partit, un programa ja començat amb poca audiència. Buenafuente torna, com sempre, a casa seva quan governen els socialistes. Un professional molt protegit. La diferència amb els anteriors és que gairebé ningú no en qüestiona la professionalitat, encara que agradi més a uns que a altres. Això sol passar.

“La familia de la tele” no és un programa per a una televisió pública, que té altres objectius ben diferents dels que aporta aquest programa, que estan anunciant de forma massiva. Captar l’audiència d’aquest programa per tenir-los entretinguts amb els escàndols dels famosos i, de passada, aconseguir vots d’un determinat sector és una jugada escandalosa, impròpia d’un govern i d’una televisió pública. Les televisions privades utilitzen els seus diners i poden oferir qualsevol programa que considerin que els donarà audiència. La pública, amb els diners de tothom, no hauria de fer-ho. La seva funció és ben diferent: es nodreix de diners públics.

Les televisions públiques no han d’estar al servei del govern del moment. Tenim exemples del mal que han fet a Madrid, però també a Catalunya, on l’independentisme ha acaparat el discurs, ha expulsat els qui no pensen com ells i encara hi són...

El dilema que s’ha de plantejar és: el fi o els mitjans? L’ètica i l’estratègia sovint poden ser antagòniques. En aquest cas de TVE i l’estratègia d’alguna ment pensant, és evident que ho són. No sé qui va dir que no es pot ser i no ser alhora.

Les televisions públiques han d'oferir serveis públics de qualitat