En Honor a la Veritat

El passat 15 d’abril, un tribunal de Moscou va condemnar la periodista Antonina Favorskaya a cinc anys i mig de presó en una colònia penitenciària per un delicte d’“extremisme”. Favorskaya havia seguit el periple judicial de l’opositor Alekséi Navalni, mort el 16 de febrer passat en un penal de l’Àrtic. Putin no perdona a qui intenti tan sols il·luminar els seus crims. No és res de nou: qualsevol manifestació de periodisme independent és al punt de mira de la maquinària repressiva del règim. És oportú recordar-ho en un moment crític com l’actual, en què el gir estratègic de l’administració nord-americana, a la recerca d’una entesa amb el Kremlin, situa Europa davant les seves responsabilitats. Unes responsabilitats que, sovint, els principals governs de la UE –per conveniència econòmica o simple comoditat– han evitat, afavorint la impunitat de Moscou. L’agressió militar contra Ucraïna n’és filla directa.

Un llibre recentment publicat –i ja reeditat diverses vegades–, Rússia contra el món (Ed. Península), ho demostra mitjançant una rigorosa investigació periodística. El seu autor, Marc Marginedas, corresponsal d’El Periódico en diversos països –del Magrib al Pròxim Orient, passant per Rússia–, es va fer conegut arran del seu dramàtic segrest per l’Estat Islàmic durant sis mesos a Síria, entre 2013 i 2014. El llibre vol ser un sentit homenatge als seus companys de professió assassinats pels terroristes. De fet, el millor homenatge que se’ls pot retre: la recerca de la veritat.

Marginedas exposa fonamentades raons per creure que l’Estat Islàmic, que va imposar un regnat del terror en gran part de Síria, no només mantenia complicitats amb el règim de Baixar al-Àssad –al qual proveïa de petroli–, sinó que estava profundament infiltrat pels serveis d’intel·ligència russos. A Síria, Putin va lliurar una de les tres guerres que Marginedas considera fonamentals per entendre el sistema autocràtic rus, forjat al llarg de “més de dues dècades de terrorisme d’Estat, segrestos, màfia i propaganda”, que han convertit el Kremlin en un enemic declarat de les democràcies i en gran desestabilitzador de la geopolítica mundial.

La segona guerra de Txetxènia, iniciada el 1999, va permetre a Putin consolidar el seu poder després de substituir Ieltsin. L’ascens definitiu el va obtenir gràcies a una sèrie d’atemptats de falsa bandera organitzats pel FSB –hereu del KGB, on Putin es va formar–, atribuïts als separatistes txetxens. Moscou va quedar sacsejada per dues explosions (9 i 13 de setembre de 1999) que van matar centenars de persones. En un clima de terror, un primer ministre poc conegut va arribar a la presidència en tres mesos. Amb una retòrica violenta, Putin va connectar amb una població enrabiada. Tot i les sospites des del principi, investigacions posteriors van apuntar que els atemptats van ser comesos per la pròpia intel·ligència russa. El terrorisme va catapultar Putin al poder.

La biografia de Putin està lligada a mètodes criminals, fins al punt que Marginedas es pregunta si Rússia no s’ha convertit en un Estat terrorista. Des de la seva etapa al KGB a Dresden, podria haver donat suport logístic i financer a grups armats europeus. Els assassinats d’opositors són habituals tant dins com fora del país: Ana Politkóvskaia, periodista crítica amb la guerra a Txetxènia, va ser assassinada el 2006. Aleksandr Litvinenko, exagent del FSB, va ser enverinat amb poloni a Londres el 2006. Tot i l’envergadura del crim, la reacció internacional va ser tímida, alimentant la impunitat del Kremlin.

No va ser fins deu anys més tard que la vídua de Litvinenko va obtenir una sentència que reconeixia el crim. Però ja era tard: el 2014 Putin havia començat l’annexió de territoris ucraïnesos. Encara així, els negocis amb Rússia continuaven: Schröder, excanceller alemany, va esdevenir directiu de Rosneft. I avui encara hi ha empresaris alemanys que somien recuperar el gas rus.

Les guerres són inherents al règim. “Txetxènia, Síria i Ucraïna són les tres guerres de Putin, unides per un mateix objectiu: restaurar l’estatus imperial de Rússia.” Les tàctiques són les mateixes: bombardejar civils per sembrar el terror i desmoralitzar tant la població com l’exèrcit defensor. Els crims a Mariúpol i Bucha ho evidencien.

A més del terror, el règim es basa en la propaganda. Chechenia va ser “una operació antiterrorista”, Síria “una operació humanitària”, i Ucraïna és ara “una operació militar especial”. El Kremlin sedueix, compra o xantatgeja figures públiques d’Occident per influir l’opinió pública. La propaganda actual no pretén convèncer, sinó sembrar dubtes i desinformació.

Marginedas alerta també sobre el paper de determinats actors espanyols afins a les tesis del Kremlin, com Pablo Iglesias o la periodista Inna Afinogenova (ex-RT i actualment a Canal Red), que han amplificat narratives russes. Així, la guerra de Putin també es lliura als mitjans de comunicació.

Per això és tan valuosa la feina de desenmascarament de Marginedas. Rússia ha retornat a hàbits tsaristes: desigualtats socials, elitisme i repressió. Putin, figura venjativa i autoritària, encarna el lideratge d’una cleptocràcia. I aquest és el soci amb qui Trump voldria negociar. Cal ser conscients del moment històric que vivim, i més que mai, defensar la veritat.

Lluís Rabell

20/04/2025