Incontinència verbal

Dimarts passat, 22 d'abril, quan faltaven vint-i-quatre hores perquè acabés el termini per a presentar a l'OTAN les previsions de despesa militar per a enguany, i després d'un Consell de Ministres intens, Pedro Sánchez va comparèixer davant els mitjans de comunicació per a informar que Espanya invertirà 10.471 milions més d'euros en defensa en 2025, fins a arribar a un total de 33.123 milions, i “complirà enguany amb l'objectiu del 2%” de la despesa militar compromesa amb l'Aliança, avançant en quatre anys la data fixada fins ara pel Govern, que era 2029.

Segons el president Sánchez aquest fort augment de la inversió en defensa suposarà un “esforç important però proporcional” a la potència econòmica d'Espanya. El 87% de la inversió, uns 9.000 milions d'euros, es destinaran a empreses espanyoles i menys del 5% es gastarà fora de la UE; i tan sols una cinquena part dels diners es destinarà “a la compra d'armament en el sentit tradicional del terme”. El president el veu com una “oportunitat per a la reindustrialització” de la qual podran beneficiar totes les comunitats autònomes, suposarà un augment d'entre 0,4 i el 0,7 punts del PIB espanyol i la creació de 100.000 ocupacions, 36.000 d'ells directes. Alhora, va garantir que es farà sense augmentar el dèficit, sense reduir “un cèntim d'euro la despesa social, ni tocar la butxaca dels ciutadans”; és a dir, sense retallar l'Estat del benestar, ni pujar els impostos.

He escrit Consell de Ministres intens perquè, encara que, en teoria, les deliberacions d'aquest òrgan són secretes, molt aviat vam saber que els membres de Sumar es van oposar amb ungles i dents a la proposta del president. 

Doncs bé (“érem pocs i va parir l'àvia”, que diria un castís), en plena polèmica entre els socis de l'Executiu per l'augment de la despesa en defensa, va saltar la notícia que, des del Ministeri d'Interior, s'estava ultimat la compra de 15 milions de bales a Israel, per un import de 6,6 milions d'euros, i encara que, el passat 24 d'octubre, s'havia decidit anul·lar el contracte; per indicacions de l'advocacia de l'Estat el departament que dirigeix Fernando Grande-Marlaska va rectificar, anunciant que seguia endavant amb la compra, perquè de no fer-ho s'hauria d'indemnitzar a l'empresa venedora. Per descomptat aquesta decisió no ha estat de les més encertades de les que ha pres el ministre al llarg de la seva carrera. Al final, es va imposar el sentit comú i per indicació del president del Govern es va anul·lar la comanda. 

Però és que gairebé immediatament després vam saber que des de l'inici de l'escalada bèl·lica d'Orient Pròxim, Espanya ha adjudicat 46 contractes a la indústria militar israeliana per un valor global d'una mica més de 1000 milions d'euros segons un estudi del Centre Delàs de Recerques per a la Pau basat en les dades publicades per la Plataforma de Contractació de l'Estat.

Deu d'aquests contractes, per valor d'uns 817 milions d'euros, encara no s'han formalitzat. Entre ells figuren el llançacoets múltiple SILAM, per 576 milions, o el sistema de míssils antiaeris Spike, per 237,5 milions. Segons el Ministeri de Defensa aquests contractes, adjudicats a empreses espanyoles, utilitzen tecnologia de les companyies israelianes Rafael i Elbit, i, avui dia, no són substituïbles per un altre proveïdor. Així doncs, tenim polèmica per a temps.

Tot això va provocar una tempesta de declaracions i contradeclaracions en la qual no podia faltar el PP exigint que els contractes es compleixin i amenaçant presentar una denúncia davant el Tribunal de Comptes si es cancel·len els acords. Els de Feijóo sempre disposats a col·laborar…, per a muntar la brega.

No els llevaré la raó a les persones i/o entitats que han posat el crit en el cel per aquestes possibles compres. Comprenc, respecte i comparteixo bona part dels recels que aquest tipus de decisions generen en els ciutadans progressistes del carrer, perquè apunten a la línia de flotació d'alguns d'aquells ideals que vam defensar durant tants anys. Però cal entendre que la realitat és polièdrica i, per exemple, la indústria de seguretat i defensa pot ser una eina útil per a revitalitzar l'economia.

No obstant això, em sorprèn el nihilisme i candidesa aparent d'alguns polítics que s'autodefineixen com a progressistes, però que s'han quedat penjades dels postulats de l'esquerra dels anys 70 i 80. Es pot fer i/o dir el mateix o més amb molt menys soroll i sense regalar-li les oïdes a la dreta i als seus portaveus. Segurament no acaben de ser conscients; però no s'ha tancat una crisi que ja s'està preparant una altra andanada per a posar en escac a l'Executiu. Quan no és una cosa és una altra. I amb tanta brega i tanta alharaca estan posant una catifa vermella perquè Núñez Feijóo i el seu soci Abascal arribin a la Moncloa sense despentinar. 

No vull ser mal pensat i crec que ningú en l'esquerra es mou per interessos espuris com apunten alguns tertulians i comilitones de la caverna mediàtica, però, al meu entendre, determinats líders progressistes haurien d'evitar la incontinència verbal. Sembla que no són conscients que les batusses entre els socis de coalició afebleixen al Govern i generen cansament en la ciutadania i això és terreny adobat perquè les dretes arribin aviat al poder.