Una societat inerme

Fa no gaires anys, a ningú se li acudiria sortir al carrer sense diners a la butxaca, i tots érem conscients que, per comunicar-nos amb qui no es trobava a prop, calia buscar un telèfon on fos (en absència d’un altre més proper, una cabina pública). Encara recordo com calia organitzar-se per viatjar, cosa que requeria portar diners en efectiu degudament protegits (aquells cinturons amples on posàvem a resguard les nostres reserves monetàries, ben doblegades) o els inefables “avisos de conferència”, que s’havien de tramitar amb 24 hores d’antelació per poder parlar amb qui no tenia línia telefònica a casa seva, una situació força habitual. Els cinturons i els telèfons domèstics són ara mateix objectes d’arqueologia pura, que romanen en la memòria dels qui els vam conèixer i que evoquem amb una despreocupació displicent. Per tant, no és estrany que, en alguna ocasió, ens preguntem què ens passaria si de sobte ens quedéssim sense targeta de crèdit i sense telèfon mòbil, cosa que abans consideràvem improbable i que, si arribava a passar, creiem que es podria solucionar fàcilment en un tres i no res.

Doncs bé, durant 24 hores ens hem sentit nus i sense saber què fer. No hem perdut ni la targeta ni el mòbil, però han deixat d’estar operatius. I quan hem accionat l’interruptor, la llum no s’ha encès. És a dir, s’ha produït una apagada general de la xarxa amb la conseqüent inutilització de les innombrables eines que funcionen gràcies a l’electricitat, cosa que ha passat per raons encara desconegudes. Una situació gairebé inimaginable, excepte per als autors de ciència-ficció.

L’ensurt ha estat, afortunadament, breu —menys de vint-i-quatre hores—, però no per això ha deixat de tenir conseqüències greus per a milers de persones que han quedat atrapades al metro, en trens, en ascensors o en circumstàncies igualment compromeses, distorsionant plans i provocant una lògica preocupació entre els afectats i els seus éssers estimats. I més encara: pèrdues considerables per a comerciants, restauradors i serveis. Mentrestant, les autoritats es reunien estupefactes, sense saber què fer ni a qui carregar-li la culpa. ¿Imprevisió? ¿Gestió deficient? ¿Atzar? ¿Acció malèvola? ¿Càstig diví? Una situació kafkiana que ens ha recordat altres escenaris ben actuals: el d’un país minúscul on la població passa fam però que és capaç de desestabilitzar l’ordre internacional; una excolònia que espia impunement els dirigents de la seva antiga metròpoli; o un estat creat en territori aliè, que colonitza zones i massacra poblacions sense que l’ONU mogui un dit.

La conclusió és clara: tot i que ens crèiem invulnerables, estem indefensos davant enemics —desconeguts o no— que tallen cables submarins de comunicació, escampen virus capaços de provocar pandèmies o deixen països paralitzats per manca d’electricitat. Servidor, per començar, ja ha après la lliçó i ha redactat la seva pròpia llista del kit de supervivència: medicaments, llaunes de menjar, espelmes i diners de tota la vida, és a dir, en bitllets i monedes de curs legal, que tothom accepta sense problemes. Ah! I un transistor petit d’aquells que funcionen amb dues modestes piles i que ara són un objecte molt buscat. I que Déu ens agafi confessats.