Bernardo Fernández és un company de Catalunya Press a qui professo simpatia. Ens hem vist poques vegades, però el tinc per una persona equànime i honesta, que és el que més valoro en algú; destaca per la seva espontaneïtat i senzillesa, per la seva radical llunyania del fanatisme i el sectarisme. Va ser diputat vuit anys al Parlament en el Grup Socialista, dues legislatures en què van ser presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Com que encara avui no ens és permès votar amb llistes obertes, els partits exigeixen com la cosa més normal del món que els seus escollits a les urnes siguin totalment submisos als seus caps (una estructura piramidal que exigeix la renúncia a expressar-se amb personalitat pròpia). Tanmateix, en el cas de Bernardo, alguna de les seves companyes de grup recorda encara avui, vint anys després, la seva capacitat de discutir amb valentia i sabent escoltar, però també que era una persona seriosa, treballadora i sempre disposada a ajudar.
Acaba de publicar Relatos dispersos (Libros Indie), compost per tretze peces autònomes de diversa confecció, i en què barreja relats que parteixen d’algun fet real amb d’altres completament ficticis. No coneixia aquesta faceta seva d’autor de relats; només estava al cas dels seus articles, més de mil publicats. La seva lectura m’ha resultat grata i atractiva. L’autor confessa que no pretén donar respostes contundents a gairebé res; jo diria que la seva convicció principal, i la més valuosa, és que tots els éssers humans comparteixen la condició de persones.
Les diferents peces tenen un ordre especial, no cronològic ni temàtic, que l’autor ha escollit per aconseguir un ritme particular al seu llibre. Tot i així, trencant aquest ordre, comentaré pel meu compte algunes d’elles: Aventura en Kabul parteix de l’experiència real d’una periodista que ha de marxar de l’Afganistan amb la presa de poder dels talibans i l’abandonament de les tropes nord-americanes. “El cansament i la tensió no em deixaven pensar amb claredat. Tenia dubtes, no ho veia gens clar; però tan esgotats com jo estava la resta de l’expedició, i em sembla que tots es preguntaven el mateix”. S’estremeix, té ganes de cridar, però no pot, està paralitzada. Una tragèdia humana de milers de persones abandonades a l’opressió que tanca el pas a tota esperança fins al final dels seus dies. Desde el infierno passa per Gaza, a la recerca d’un entorn geopolític estable amb “una nefasta confluència d’interessos”. El viejo y la parca reflecteix com la vida anava molt més de pressa del que aquell home podia assimilar, un tipus incapaç d’enfrontar-se a la realitat de la vida de manera racional. Hi ha espai per a diferents actituds davant les desgràcies: l’avanç d’una malaltia d’Alzheimer, una immunodeficiència molt rara i gairebé no investigada, o una malaltia pulmonar obstructiva crònica. O els desastres causats per les drogues.
“El temps va anar passant i l’Emilio es va tancar en ell mateix; es va tornar esquerp, silenciós i taciturn.”
“Cada final de mes era una decepció, un cop baix a la seva autoestima, i el pitjor: en més d’una ocasió havien hagut de recórrer als diners que tenien guardats per fer front a les despeses corrents.”
Assistim, a Misión cumplida, a una venjança als afores de Bogotà entre grups de narcotraficants, sicaris que compartien l’afició pels cavalls. A Cumpliendo con el deber a la brutalitat després d’una acusació sense proves concloents d’assassinat terrorista; un afusellament en època de mili durant la postguerra. A Viaje al paraíso soñado veiem éssers sotmesos a bandes organitzades, quatre dies d’horror en pastera. Seqüeles d’una tragèdia. “I decideixen marxar perquè la vida que els ha tocat viure no val la pena viure-la.” “El desesper que es genera a partir de les condicions infrahumanes en què es desenvolupa l’existència d’aquells homes i dones és el brou de cultiu idoni per a les màfies, sempre atentes i sempre a l’aguait; al cap i a la fi, és el seu negoci.”
El futbol empara un racisme que insulta i menysprea de forma generalitzada, adherit a la xenofòbia i al classisme, i donant per fet el suport dels seus conciutadans del mateix origen. Per la seva banda, El utillero y la pelota és un relat breu que em sembla esplèndid. Dos equips de futbol rivals, un de ric i a punt de guanyar el campionat i un altre de pobre jugant-se mantenir la categoria. Destaca al final l’emotiva anècdota de l’utiller de l’equip visitant que dona un gir dramàtic a la vivència del resultat.
El dilema “o estàs amb mi o estàs contra mi” no regeix per a en Bernardo, ja que, com a escriptor i com a polític, distingeix perfectament entre colors i actituds. Tant de bo n’hi hagués més com ell. Gairebé no se’n veuen.
Escriu el teu comentari