Reflexions de Pasolini

Transposar és posar algú o alguna cosa més enllà, en un lloc diferent del que ocupava. En particular, el cinema s’encarrega d’aquesta acció i efecte, i ens permet viatjar amb la imaginació. L’editorial Trotta ha recollit en un llibre alguns dels guions per a pel·lícules que Pasolini va escriure i no va arribar a rodar: Els guions no filmats.

L’autor de L’evangeli segons sant Mateu va perseguir transposar al segle XX el conjunt de vivències de sant Pau, transmetent de manera directa i violenta la seva idea sobre l’actualitat de la figura de Pau de Tars. Per fer-ho, el paper de Roma passava a ser Nova York o Washington, el de Jerusalem a París. I el de Damasc, lloc de la caiguda i conversió paulina, a Barcelona. És una visió dramàtica. La profunda inquietud religiosa d’un comunista com Pasolini el portava a desitjar una Església que tornés als seus orígens, a l’oposició i a la ‘revolució’. Veia el poder consumista com completament irreligiós i totalitari, com l’amenaça més gran per als éssers humans.

La figura del gran director italià em porta a pensar, de vegades, en Ernst Bloch (1885–1977), un pensador alemany d’ascendència jueva. Va dir una cosa que vaig llegir citada per Laín Entralgo: “només un cristià pot ser un bon ateu, només un ateu pot ser un bon cristià”. Primer cal preguntar-se què és un bon ateu, què és un bon cristià. Crec que aquí, l’adjectiu ‘bon’ equival a ‘coherent i honest’. Creences oposades poden analitzar-se en els seus solapaments. Però aquestes sentències emeten exclusivitat: només un cristià pot ser un bon ateu, ningú més; només un ateu pot ser un bon cristià, ningú més. Podria significar que només qui estima i segueix l’exemple de Crist pot fer el que creu que ha de fer sense esperar res a canvi (ni tan sols més enllà de la mort) i actuar com un ‘ateu’ desinteressat. I que només qui no busca la recompensa de la vida eterna, però fa el que creu que cal fer pel bé dels altres, pot estimar i sacrificar-se seguint l’exemple de Crist.

Pasolini declara en aquestes pàgines el seu rebuig al cinema ‘polític ideològic’, reivindica els cineastes clàssics i enalteix mantenir-se al marge de les ideologies, “però evitant al mateix temps cedir a l’evasió”; això és, fugir de la veu interior que hom pugui sentir i no instal·lar-se en l’alienació que és viure d’esquena a la realitat.

Vegem el guió El pare salvatge, on ens traslladem a un país africà acabat de descolonitzar, ara fa seixanta anys. Ens fixarem només en dos personatges: un jove mestre blanc que no sap amagar la seva angoixa en ser conscient de ser l’única veu de la cultura, i potser de la vida, d’aquells joves amb idees infantils i incertes sobre qualsevol cosa. La seva tasca és oposada a la dels antics professors blancs que havien transmès conformisme als nois. Ell s’adreça a ells de manera directa i sincera, els insisteix que són lliures, i ells l’escolten estupefactes, en silenci. Quan els nois estan sols, blancs i negres junts, observa la seva alegria i pensa que, quan parlen de si mateixos, de les seves vides, esdevenen éssers humans. Però és conscient de la feblesa del “seu coneixement real de la situació política, dels interessos econòmics reals, de l’arcaïsme real de l’odi tribal que s’interpola en l’actualitat del conflicte” desencadenat. Tanmateix, un dia rebrà aquesta interessant pregunta per escrit: “Queden a Europa restes d’estats primitius, de societats arcaïques i prehistòriques?”. Qui s’ho pregunta avui entre nosaltres?

El jove Davidson, el més intel·ligent i sensible dels seus alumnes, “intenta donar vida a sentiments que no sap que té”. Vol escriure en una llibreta, “però no sap què escriure, perquè no sap quins són els seus sentiments pel que fa al seu poblat, respecte a la cultura per la qual se li pregunta”.

“–Què és la poesia, senyor?

–Però si tu ho saps! –diu el professor.

–No, no ho sé!

–Sí, sí que ho saps!

–No, no ho sé!

–Ets un africà, estàs immers en la poesia!

–No, la poesia és una cosa de blancs.

–Canta una cançó del teu poblat!”

El professor viu aquestes mancances amb dolor. Troba un silenci desesperat i mil·lenari en aquell noi, carn de canó d’una espiritualitat arcaica, d’una exaltació fanàtica i regressiva, d’un vertigen embogit. Sap, amb angoixa, que l’espera una explosió de brutalitat i sang que trencarà una pau temorosa.