El TC va advertir el 2010 que la Constitució "prohibeix" les diferències injustificades entre CCAA en matèria de finançament

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) que va tombar l'Estatut de Catalunya el 2010 advertia que, en relació amb el finançament autonòmic, la Carta Magna "prohibeix les diferències -entre comunitats autònomes- que manquin de justificació objectiva i raonable". Aquest text torna a tenir rellevància després de l'acord del PSC i ERC per a un finançament especial per a Catalunya similar al concert basc.

La sentència, de la qual va ser ponent l'aleshores presidenta, María Emilia Casas, ara al Consell d'Estat, donava resposta al recurs d'inconstitucionalitat interposat per 99 diputats del Grup Parlamentari Popular i va ser el germen del que posteriorment es va conèixer com el 'procés' que va acabar amb el referèndum il·legal de 2017 i el judici als líders independentistes catalans al Tribunal Suprem.

En la mateixa, i després d'exposar les al·legacions, el TC recordava que "l'Estat té atribuïda la competència exclusiva en matèria de Hisenda general (...) així com la potestat originària per establir tributs mitjançant llei".

I afegia, a més, que també correspon al legislador orgànic "la regulació de l'exercici de les competències financeres de les comunitats autònomes (CCAA) d'acord amb l'article 157.3 de la Constitució, que diu que l'Estat és "competent per regular no només els seus propis tributs, sinó també el marc general de tot el sistema tributari i la delimitació de les competències financeres de les comunitats autònomes respecte de les del propi Estat".

Els magistrats indicaven que, si bé els Estatus d'Autonomia de les CCAA subjectes al règim comú de finançament "poden regular legítimament la Hisenda autonòmica" com a element indispensable per a l'assoliment de l'autonomia política, això "han de fer-ho tenint en compte que la Constitució disposa que l'autonomia financera de les CCAA ha de ser exercida d'acord amb els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols".

Es feien ressò així de l'article 156.1 de la Carta Magna, i afegia que l'encarregat de garantir la realització efectiva del principi de solidaritat és l'Estat, d'acord amb l'article 138.1 de la Constitució.

Així, puntualitzava que no eren possibles "decisions unilaterals" de les CCAA que "tindrien repercussions en el conjunt (...) i condicionarien les decisions d'altres Administracions Autonòmiques i de l'Administració de l'Estat".

La sentència incidia que la Constitució "prohibeix" les diferències en matèria de finançament "que manquin de justificació objectiva i raonable, comportant beneficis que altres Comunitats Autònomes, en les mateixes circumstàncies, no podrien obtenir".

En aquest sentit, explicava la resolució del tribunal de garanties, és l'Estat qui té potestat per regular tant el finançament de l'Estat com de les CCAA, i sumava que la Constitució preveu que aquesta competència estatal "es desenvolupi, amb la coordinació del propi Estat, en un marc de cooperació entre aquest i les CCAA".

D'altra banda, la sentència del 2010 explicava que les decisions que afectin a la suficiència financera de totes les CCAA "han de ser preses en l'àmbit d'òrgans multilaterals", si bé puntualitzava que això "no impedeix l'actuació específica i complementària dels òrgans bilaterals de cooperació".

"Per tant, de cap manera es pot admetre que la determinació del percentatge de participació en els ingressos de l'Estat pugui dependre de la voluntat d'una determinada comunitat autònoma, doncs això, ni resulta dels termes expressos dels preceptes del bloc de la constitucionalitat a què s'ha fet referència, ni és compatible amb el caràcter exclusiu de la competència que correspon a l'Estat", afegia.

Un dels vots particulars d'aquesta sentència, el del magistrat Ramón Rodríguez Arribas, incidia per la seva banda en què l'Estatut establia que el finançament de la Generalitat no ha de comportar efectes discriminatoris per a Catalunya respecte a les altres comunitats autònomes.

Però advertia que la Carta Magna el que diu "és que les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials", explicava el magistrat per afegir que això és el mateix que dir "que no es pot ser més que els altres".

Un altre vot particular, el que va formular Javier Delgado Barrio, recordava que el finançament d'una determinada comunitat autònoma "no viu aïlladament sinó que s'integra en un sistema general en el qual l'Estat, per exigències del principi de solidaritat, ha de vetllar per l'establiment d'un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol".