Marcarà un abans i un després la mesura d'habitatge de Pedro Sánchez?

L'anunci de Pedro Sánchez durant el 41è Congrés Federal del PSOE sobre la creació d'una empresa pública d'habitatge respon a la preocupació creixent per la crisi habitacional que afecta milions de ciutadans a Espanya. La mesura cerca frenar el caràcter especulatiu del mercat immobiliari i garantir l'accés a un habitatge digne, especialment per a joves i col·lectius vulnerables.

Aquesta empresa pública tindrà com a objectiu gestionar i construir habitatges assequibles, amb un enfocament al lloguer, per augmentar el parc públic al 6% del total d'habitatges al país, una xifra encara per sota de la mitjana europea, que ronda el 10% a països com França o Alemanya. A més, el projecte pretén que cap llar hagi de destinar més del 30% dels seus ingressos al pagament d'habitatge, un llindar que molts superen actualment a causa dels preus alts.

Espanya no és l?única nació que busca solucions a la crisi de l?habitatge a través de la intervenció estatal. Àustria, per exemple, ha mantingut una forta tradició d'habitatges públics i cooperatius, cosa que ha permès que una part important de la població accedeixi a llars assequibles. A Singapur, un model d'habitatge públic robust facilita l'accés a la propietat per a més del 80% dels ciutadans. Aquests exemples destaquen com pot funcionar la intervenció pública, sempre que es dissenyin sistemes sostenibles i transparents. Tot i això, també presenten desafiaments, com la necessitat d'equilibrar la inversió pública amb l'estabilitat econòmica i la competència amb el sector privat.

La implementació daquesta empresa pública podria tenir importants efectes econòmics i socials. En termes macroeconòmics, la construcció d'habitatges públics fomentaria l'ocupació en sectors com la construcció i els serveis associats, cosa que podria dinamitzar l'economia a curt termini. Tot i això, si el finançament depèn exclusivament de recursos públics, hi ha el risc d'incrementar el dèficit estatal. D'altra banda, des d'una perspectiva microeconòmica, els beneficiaris directes, especialment joves i famílies d'ingressos mitjans i baixos, podrien destinar els ingressos a altres despeses, cosa que enfortiria el consum intern i reduiria les desigualtats.

El sector privat també es veuria afectat, ja que la competència amb una entitat pública podria pressionar-lo a oferir solucions més assequibles. Mentre que alguns argumenten que això impulsaria la innovació i l'eficiència, altres adverteixen que podria desincentivar la inversió privada si no s'assegura un marc regulador clar i equilibrat. Per això, la coexistència efectiva entre allò públic i allò privat serà clau per evitar possibles distorsions en el mercat.

Des d‟una perspectiva social, l‟impacte podria ser transformador. Millorar l'accés a l'habitatge no només permetria emancipar-se més joves, sinó que també reduiria l'exclusió habitacional i promouria la igualtat d'oportunitats. Una política habitacional eficaç podria fins i tot contribuir a mitigar problemes com la despoblació en àrees rurals o la precarietat a grans ciutats, fomentant la cohesió territorial.

L'èxit d'aquesta proposta dependrà de la implementació pràctica i de la coordinació amb les comunitats autònomes, responsables de gran part de la gestió habitacional. A més, la sostenibilitat del model exigirà una administració eficient, mecanismes clars dadjudicació i transparència per evitar irregularitats. Si es gestiona adequadament, aquesta iniciativa podria posar les bases per a una política d'habitatge més equitativa i accessible a Espanya, alineada amb les demandes d'una societat que exigeix respostes concretes davant de l'especulació i la desigualtat habitacional.