Cicatrius de Guerra, I. Síria

Vagi per davant que en aquest article parlarem de turisme. Naturalment, amb aquest títol, no del turisme de sol i platja, de salut, de parcs temàtics, de negocis, sexual… Aquest s'enquadra dins de l'anomenat turisme negre que fa referència a viatges on la mort i el patiment hi han estat presents. Un es pot preguntar per què fer aquests viatges? La resposta és clara, formen part de la història de la humanitat i no hi ha res que l'hagi condicionat més que no pas les guerres. Si ens torrem la pell tombant-nos a la platja, per què no torrar l'ànima si ens fa reflexionar i avançar pel camí que condueix a la pau i la concòrdia. És evident que es van produint canvis, però, en general, som ràpids a prometre i lents a complir. Vam aprendre alguna cosa després de l'extermini massiu dut a terme durant la Segona Guerra Mundial? Per cert, els alemanys també van estar combatent a Síria el 1941, m'imagino que Hitler somiava el “Califat alemany”. El país que estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra.

A l'article “Damasco, capital de Síria” , publicat en aquest mitjà recentment, ens aproximem a aquest país del Pròxim Orient visitant la seva llegendària capital, que ofereix hospitalitat, cordialitat i un important patrimoni cultural. Sens dubte, un viatge d'olors, colors i sabors que enriqueixen el coneixement i deixen tatuat a la cara un aspecte relaxat i un amable somriure. Per no perdre-la, deixem aparcat el tema sociopolític i les cicatrius provocades per una guerra que, mantenint-se obertes, couen l'ànima, empal·lideixen la cara i tiben els músculs fins a l'extenuació. A Damasc, després de les protestes dels ciutadans del 2011 contra el govern autoritari de Bashar al-Assad i la forta repressió exercida, es va desencadenar la guerra civil. No van trigar a sumar-s'hi tots aquells que mantenien en estat latent algun interès.

A la ciutat de Saydnaya, a uns 30 km de Damasc, hi ha la presó que va utilitzar el règim de Bashar al-Assad per recloure i torturar tothom que es manifestava en contra del règim i les seves polítiques. Des dels inicis de les primeres manifestacions el 2011, “Primavera de Damasc”, i durant els anys posteriors, hi van ser reclosos milers de persones. El guia oficial amb què em podia desplaçar per certes zones del país, en algunes ocasions havia sortit de l'itinerari autoritzat, em va dir que no podia acostar-se al centre i que hi havia diversos llocs de control de l'exèrcit que ho impedirien. Pel que em va explicar, ni a ell ni a mi ens hauria agradat passar per les dependències d'aquest lloc sinistre de tortura i extermini.

Ni un milió de parenostres en arameu, d'espelmes enceses i d'altres esperant, de crucifixos orientats als quatre punts cardinals, de vidres creixents als minarets de les mesquites i de llàgrimes amargues, han aconseguit atenuar les flames d'un foc que crema en aquesta part del món des que Caín va matar, per enveja, el seu germà Abel a la Cova de la Sang, a la muntanya Qasiun. Als seus peus, hi ha la ciutat més antiga del món, Damasc. Si va passar així, tal com explica el relat bíblic, va ser el primer assassinat en la història de la humanitat, si és que podem anomenar-la així d'acord amb els milions d'assassinats que, per motius similars, s'han comès al nostre “Planeta de la Sang”.

Em pregunto, si algú pot sortir viu d'aquests blocs de la localitat de Harasta als afores de Damasc. Moltes de les morts es produeixen així a les guerres, on hi ha llicència per matar, per actuar sense escrúpols, fins i tot alguns, com Yevgueni Prigozhin, no necessiten llicències, només volen cobrar per matar. Ho va fer a Síria, el Sudan, Líbia, Mali… i, només fa uns mesos, a Ucraïna. Al “Planeta de la Sang” anem sobrats de guerres i possiblement la zona que s'emporta el palmell és el Pròxim Orient. I un es pregunta, per què allà?, i, per què durant segles i segles? Un dels motius ja ho hem comentat, la manca de llibertats, però no és l'únic, n'hi ha d'altres com les ànsies de poder, l'ambició econòmica, el petroli, les creences religioses... o vés-te'n a saber.

És molt difícil que arribi la calma quan alguns dels protagonistes del conflicte com l'Estat Islàmic, Al-Qaida o el Daesh, pretenen apoderar-se fins i tot de la meva petita casa a les muntanyes del Pirineu. Nostàlgics d'imperis i califats adoctrinen qui es creua en el seu camí obligant-lo a sumir-se a la seva Guerra Santa. Si l'Estat Islàmic, grups insurgents i terroristes no estan per treballar per millorar la convivència, Israel no es queda enrere amb els permanents atacs contra països àrabs i els seus assentaments en territori Palestí. A aquesta festa de la bogeria al Pròxim Orient han ficat els nassos molts més països: Turquia, Rússia, Estats Units, Regne Unit, França, Espanya, Alemanya, Iran… i fins i tot Prigozhin va animar el ball amb les terrorífiques melodies del seu grup Wagner .

A Síria, com en altres països àrabs, les revoltes socials conegudes com “la Primavera Àrab” (2011), van donar lloc a protestes i enfrontaments contra les polítiques del govern de Bashar al-Assad. No va trigar a esclatar una guerra civil en què es van enfrontar les forces armades del govern, recolzades per Rússia, contra l'oposició siriana animada per l'Estat Islàmic, Al-Qaida i les forces Kurdes, armades per altres països. L'any 2017, després de reduir-se la presència al territori de les forces de l'Estat Islàmic, el govern d'Assad i el seu aliat, Rússia, van donar per finalitzada la guerra, encara que, a data d'avui, se segueixen mantenint enfrontaments a diferents zones del país. A camps, carreteres, pobles i ciutats van morir més de mig milió de persones.

Algunes zones del país encara estan controlades pels rebels i s'hi refugien militants islamistes i terroristes de la gihad. Els militars governamentals, per motius de seguretat, impedeixen accedir-hi, ja que malgrat els acords no es respecta l'alto el foc. Per si no en tinguessin prou els sirians que habiten al nord-est del país, el recent terratrèmol va empitjorar la situació i el govern sirià, al principi, va impedir l'arribada d'ajuda humanitària perquè no s'enfortissin els grups insurgents. Diuen que les coses estan canviant i que el govern de Bashar al-Assad està treballant a millorar la relació amb els seus veïns àrabs, però, la situació de pobresa en què viuen milions de sirians, el fanatisme religiós i les accions terroristes impedeixen que el conflicte quedi resolt en dates properes.

Les accions dels grups gihadistes i altres grups insurgents van ser demolidores de llarg a llarg del país. Fora de Damasc no hi va haver localitat que no fos atacada ni habitatge que es mantingués dret. Tampoc no es van respectar els centres de culte i, ni els seus edificis, ni les obres d'art exposades en aquests van sortir il·leses. Vaig visitar alguns d'ells com el monestir ortodox de La nostra Senyora de Saydnaya; el monestir i convent de Santa Tecla, on van segrestar diverses monges ortodoxes gregues; o, el monestir de Mar Sarkis on es troba un dels primers altars assiris i on una mulla va tenir la gentilesa de resar-me un Parenostre en arameu, l'idioma de Crist. Va ser molt emotiu.

A partir del 2017 va començar la reconstrucció d'aquests edificis emblemàtics amb ajuda dels que van recolzar des de l'inici de la guerra Bashar a Assad, els russos. Avui s'hi pot accedir sense problema i encara es poden veure cicatrius provocades durant la llarga contesa. Per desgràcia, altres llocs com Palmira, a la Ruta de la Seda, trigaran a recuperar el seu aspecte original, el que ens van arribar els nostres avantpassats fa més de 5.000 aC i que era abans de la guerra un dels llocs, Patrimoni de la Humanitat, més visitat pels turistes. El maig del 2015 l'Estat Islàmic no va deixar pedra sobre pedra, ni cap sobre espatlles dels que es van creuar en el seu camí.

La guerra també ha deixat cicatrius a la població. La inflació galopant ha sumit en la pobresa molta gent. Amb un feix com aquests de la fotografia et pagues un sopar, res de l'altre món (pollastre fregit amb patates), cosa que ens dóna una idea del valor de la lliura siriana. A data d'avui, una lliura siriana equival a 2.660 euros. Acostumats a allò nostre, donar un feix així et fa patir més que un mal de queixal. Perquè Síria avanci, cal democratitzar el país, que l'economia siriana millori, que l'activitat agrícola es pugui fer amb normalitat, que la indústria funcioni, que les dificultats per exportar petroli desapareguin, i que l'anhelada pau permeti obrir les portes al turisme .

A la plaça de la Mesquita dels Omeies, a la ciutat habitada més antiga del món, els sirians esperen pacientment que la pau arribi i que no es compleixi la profecia d'Isaïes: «Tot el regne sirià deixarà d'existir, igual que la ciutat de Damasc que serà un munt de ruïnes» . Sens dubte n'hi ha per acollonir-se, encara que el poble sirià, acostumats a aquest “mal d'ull”, creuen que aquest final no es refereix exclusivament a ells, sinó a tota la humanitat. Pel que fa a mi, no he rebut cap comentari de les Altures sobre el “Fi del món”, això sí, no deixen d'arribar-me de les “bajuras”, em refereixo als polítics polièdrics, advertiments sobre un futur proper apocalíptic. Superar les cicatrius que deixen els conflictes requereix temps, esforç i especialment compromís i una voluntat sòlida. La humanitat està disposada a aconseguir-ho? D'acord amb el que està passant a Ucraïna i en altres parts del món ho veig difícil, encara que l'esperança és l'última cosa que es perd.