Passar pàgina

El procés independentista, com a opció política, ha arribat al final del recorregut. Una altra cosa és el clientelisme i els abeuradors polítics que van generar les teòriques expectatives d'independència. Caldrà treballar amb la meticulositat d'un orfebre per desmantellar les guinguetes que, a compte de la secessió, es van muntar en l'última dècada per donar recer a tant indepe sobrevingut. Potser la prova més evident del decreixement del fervor independentista sigui la minvada participació que van tenir les convocatòries d'Òmnium i l'ANC el passat 11 S. Tampoc és fútil la dada que va revelar el CEO, segons la qual entre el 2014 i el 2024 les persones que se senten només catalanes han caigut del 29,1% al 18%. És a dir, el sentiment de catalanitat ha baixat més de 10 punts en una dècada.

A més, iniciatives com els indults o l'amnistia per a aquells que van poder cometre actes no ajustats a la llei durant el procés secessionista han tingut un efecte balsàmic per a la societat catalana. Aquestes iniciatives han contribuït a fer que Catalunya avui estigui força més assossegada, s'estiguin reconstruint ponts per a la convivència, s'estigui recuperant la confiança, que per primera vegada des del 1980 no hi hagi una majoria nacional-independentista al Parlament i es vagi recuperant la normalitat institucional . L'actual Govern d'Espanya ha posat molt de part seva (alguns pensen que massa) i amb un alt cost polític perquè la normalitat es reinstauri a Catalunya. Tot i això, fins ara, no hi ha hagut reciprocitat per part del moviment independentista ni dels seus líders.

Mentrestant, Salvador Illa, amb la seva política de mà estesa, s'ha compromès a desenvolupar bona part del programa d'ERC, mantenir als seus llocs una quarantena d'alts càrrecs republicans i ha recuperat persones de l'antic espai convergent atorgant-los importants tasques al Govern . En canvi, dirigents del procés es dediquen a reivindicar l'1-O com una gran fita històrica, quan en realitat va ser un despropòsit, no només per la seva il·legalitat, també per la manca de les més elementals normes democràtiques. El dia de la votació, per no haver-hi, no hi havia ni cens. Però és que, a més, anomenen repressió allò que va ser aplicar la llei de l'Estat de dret. No oblidem que segons la prestigiosa organització intergovernamental IDEA, entitat responsable d'avaluar els sistemes de democràcia i llibertat al món, Espanya és un dels països amb els millors índexs de democràcia del planeta. Així que ja està bé de milonges victimistes.

És clar que hem de girar full i mirar endavant. Però, perquè això sigui possible, tots hem de posar alguna cosa de part nostra. I és que fa la sensació que, en allò del procés, ningú va ser responsable de res. Les coses van passar perquè sí i sembla que alguns esperen que el pas del temps esborri l'empremta de tant de disbarat. No obstant, per higiene democràtica, resulta imprescindible que algun dels prohoms que van estar a les sales de màquines de la Plaça Sant Jaume o als seus voltants ideològics ens expliquin què va passar de bo a Catalunya en aquest període.

Així, per exemple, el prestigi de la presidència de la Generalitat va patir un deteriorament greu amb els presidents més incapaços de la democràcia recuperada. Ni Carles Puigdemont ni Quim Torra han estat persones capacitades per a tan alta dignitat i, en conseqüència, la primera institució catalana va ser menystinguda com no havia passat mai. Certament, Pere Aragonès va començar a intentar revertir la situació, però la precarietat parlamentària sobre la qual sustentava el seu Govern i el fi precipitat de la legislatura no li va permetre fer res més.

Amb la perspectiva que ens fa el pas del temps, queda clar que el procés mai no va tenir possibilitats d'èxit. I és que mai no va tenir suports internacionals sòlids ni fiables, ni capacitat econòmica per tirar endavant, ni tan sols la força coercitiva necessària per fer-se respectar per hipotètics adversaris. En alguna ocasió, Jordi Pujol havia comentat que “Catalunya tenia capacitat per desestabilitzar Espanya, però li faltava prou força per aconseguir la independència”, i tenia raó el gran timoner.

Des d'un punt de vista objectiu, el procés independentista va ser una successió d'opacitat, falsedats i somiejos tan impossibles de fer-se realitat com la pel·lícula de ciència ficció més absurda, amb la diferència que aquí es jugava amb les coses de menjar de les persones. Per això, no es podrà tancar la carpeta del procés si desconeixem totes i cadascuna de les decisions que es van prendre des del 2012 i els autèntics motius que van impulsar els dirigents a prendre-les, no les bagatel·les que fins ara han explicat.

Cal girar full: d'acord, però abans tenim dret a saber.