Stalin va desaconsellar a Negrín que bombardegés ciutats italianes com a represàlia

Bé podria dir-se que “Així va acabar la guerra d'Espanya” és un llibre més sobre l'última contesa fratricida entre espanyols si no cal reconèixer que Ángel Bahamonde i Javier Cervera, tots dos catedràtics d'Universitat, han utilitzat al seu assaig, que publica Marcial Pons , una copiosíssima documentació que us permet formular suggeriments nous i extreure conseqüències dignes d'atenció.

Els autors subratllen un fet conegut però que els mereix més atenció i és la política seguida per l'últim president del Consell de Ministres de la República Juan Negrín. A diferència del seu antecessor Largo Caballero, un honrat però modest obrer manual, recorden que Negrín va accedir avalat per “les excel·lents relacions que posseïa a l'estranger, les seves virtuts políglotes, el seu prestigi intel·lectual i la positiva acollida que el seu nomenament va tenir a la premsa francesa i britànica”. Tot i això la seva figura ha resultat “objecte d'un debat enverinat… demonitzat exalçat, ha estat considerat tant un fidel servidor de la permanent conspiració comunista a sou de Moscou com el polític més lleial a la causa republicana per la fe en el triomf final, o ha estat definit com un vident que va saber predir la inexorabilitat de la segona guerra mundial amb la qual cosa la seva política de resistència a ultrança hauria desembocat a la victòria de la República en cas que la guerra espanyola hagués durat cinc mesos més. La qüestió és que la gestió de Negrín ofereix un balanç positiu”. Sobretot, en el període comprès entre el maig del 1937 i la crisi d'abril del 1938 quan la pèrdua de Terol i d'Aragó li va anar restant suports per la convicció que el resultat de la guerra semblava ineluctablement advers per a la República. A partir d'aquell moment, l'Espanya republicana va quedar dividida en dos partits: el de la resistència a ultrança amb Negrín i els comunistes i el de la pau, amb Prieto, Azaña, Domingo i Besteiro; entre tots dos, la postura oscil·lant entre els primers i els segons del millor coneixedor de la situació militar, el coronel Vicente Rojo.

Hi va haver un moment en què les coses van poder torçar-se per als nacionals i va ser en ocasió de la crisi dels sudets, quan França i Anglaterra van poder pensar en un suport de Franco a Hitler i “l'última escletxa d'esperança per a la República tenia un nom: Txecoslovàquia”. Però els autors subratllen les “habilitats” dels diplomàtics nacionals -Alba i Quiñones- que, seguint instruccions de Jordana, es van esforçar a convèncer-los que “Franco va garantir a Chamberlain neutralitat”. I és que “als aliats els interessava més que una Espanya republicana aliada, una Espanya franquista neutral”.

Bahamonde i Cervera es refereixen a la influència comunista i soviètica a la zona republicana i destaquen que l'ajuda prestada per l'URSS va crear una bona imatge d'aquest país en aquesta zona encara que “la decisió de Stalin d'ajudar militarment la República responia que es fiava de la promesa de les autoritats de mobilitzar l'or com a pagament”, si bé a partir del 1937 la prioritat del sàtrapa georgià seria la Xina, per això va caldre esperar a finals de 1938 perquè reprengués l'ajuda russa quan ja era massa tard. En tot cas, sembla que Stalin va pretendre després de la derrota de Terol que els comunistes sortissin del govern Negrín, alhora que desaconsellava a aquest la seva pretensió bombardejar ciutats italianes com a represàlia per l'acció de l'aviació d'aquest país contra objectius republicans.