“Tarantela sevillana”: les folklòriques espanyoles que van triomfar a Itàlia

Encara que el cinema folklòric no va ser un invent del franquisme, sí que és cert que va adquirir un extraordinari desenvolupament durant el Nou Estat i això va permetre que sobresurtessin nombroses figures que van protagonitzar pel·lícules i actuacions de tota mena gràcies a les quals es van convertir en personatges familiars la fama dels quals va travessar fins i tot folgadament la frontera de la transició. Però el cas és que aquest cinema no va quedar reclòs a l'interior de la pell de toro, sinó que es va exportar amb èxit a molts altres països d'Hispanoamèrica i fins i tot va tenir mercat a Europa, com va ser el cas d'Itàlia, país amb què es van emportar a terme nombroses coproduccions. Així ho acredita Lidia García García al seu assaig “Tarantela sevillana” (Edicions B) en què centra aquesta imbricació cinematogràfica hispano-italiana al voltant de les figures de Carmen Sevilla, Sara Montiel i Lola Flores que van protagonitzar films i van passejar el seu margalló per Venècia .

Sevilla, de la qual recorda que va ser la dona capaç de fer riure Franco a riallades quan li va explicar els problemes que havia tingut al rodatge de la coproducció “Els amants del desert”, va visitar diverses vegades Itàlia i va participar en produccions comunes com “ Pa, amor i Andalusia” amb Vittorio de Sica, que qualifica producte del “neorrealisme rosa”. Pel·lícula en què també va tenir problemes perquè, tal com va explicar la interessada, De Sica “volia que se'm veiessin els pits com a Lollobrigida i Sophia Loren, amb una mena de sostenidors i cotilles, i ho vaig dir que no perquè a Ricardo (la seva nuvi xilè de llavors, amb qui va estar a punt casar-se) no li agradava que jo treballés. Per cert, que d?una de les seves cançons en aquest film ha extret García el títol del llibre.

De Sara Montiel es va dir a Itàlia que havia nascut a Granada filla de mare francesa i pare marroquí i també que era mexicana, malgrat que sempre es va sentir orgullosa de la seva procedència manxega. Doncs bé, la famosa “La violetera” (allà “La bella fioraia di Madrid”) va ser fruit d'una coproducció, així com els seus següents films “Pecat d'amor”, “La bella Lola”, “Nits de Casablanca”, “La dama de Beirut” o “La dona perduda”. Però el seu lligam amb Itàlia va tenir a més un intens caràcter sentimental ja que es va casar a Roma amb el seu efímer segon marit Chente Ramírez Olalla i l'italià Giancarlo Viola va ser un dels seus amors més duradors.

Què dir de Lola Flores? Per a l'autora aquesta “estrella gitana, reina del flamenc, propietària d'un caràcter excepcionalment fort… (la gitanitat de la qual) havia estat un aspecte, fins a cert punt, diferenciador en la construcció del seu estavellat…, de la mateixa manera que ho van ser la seva particular vinculació a allò flamenc i cert temperament donat al rampell ia la genialitat”. Lola García apunta que sempre va voler ser la Magnani espanyola però, lluny de convertir-se en l'actriu de caràcter que anhelava ser, la indústria espanyola la va encasellar en papers folklòrics amb què cantava, ballava i embadalia el públic, però difícilment podia desplegar el seu potencial dramàtic ”. Va estar, com les seves altres companyes, en diverses ocasions al festival de Venècia encara que “la Lola veneciana sembla condemnada a no ser mai Lola Flores, sinó una perpètua ambaixadora de certa imatge dels espanyols”.