Toni Comín té els dies polítics comptats després que Puigdemont el deixi caure

El polifacètic polític, escriptor i figura del nacionalisme francès d'inicis del segle XX, entre d'altres, Maurice Barrès, deia: “La política no és assumpte propi ni de filòsofs ni de moralistes; la política és l'art de treure una situació determinada el millor partit possible”. D'això en sap molt el ja no tan jove Toni Comín, que torna a ser notícia no precisament pel seu treball polític en pro de la societat, sinó pels possibles tripijocs crematístics, d'assetjament i de ficar la mà a la caixa per a temes particulars, aprofitant-se del càrrec de vicepresident del Consell de la República. Aquest invent de Carles Puigdemont li va servir per dir que és el president d'“alguna cosa” a l'exili i, des del mes de novembre, amb l'excusa de ser president de Junts, va renunciar a la presidència al·legant incompatibilitats. Segur que algú el va informar de les fosques operacions del que fins aleshores era la mà dreta, esquerra i ploraner oficial.

Comín és un pijo “independentista” per conveniència que ha passat per diferents formacions. Va passar per Ciutadans pel Canvi, després pel PSC (del qual se'n va anar perquè el llavors president de la Generalitat, José Montilla, no li va donar una conselleria quan governava). De la nit al dia va aparèixer a les files d'ERC, que sí que el va nomenar conseller de Salut. Al final, va trair Junqueras i va caure als braços de Puigdemont, després de fugir a Brussel·les per no trepitjar la presó, a la qual té un pànic incontrolable. Tot i haver estudiat filosofia, això dels valors no ha calat en la seva conducta política. De fàcil xerrameca, amb veu suau i envoltant, sap ser “encantador” quan vol. Però darrere d'aquesta careta s'hi amaga una persona egocèntrica i supèrbia, que es creu el centre del món. Quan s'enfada, és colèric i inestable, una faceta que intenta dissimular amb la passió per la música: toca el piano amb passió.

Sent una connexió especial amb la seva germana Betona, la seva persona de confiança, la seva fidel “servidora”, a qui va col·locar a la Conselleria de Salut en la seva etapa com a conseller. Allí, ella es va fer la propietària i senyora: feia i desfeia com volia, contractava empreses amigues i es va convertir en l'ombra del seu germà Toni. Tal era la relació que, quan ell va fugir a Brussel·les (Comín en diu exiliar-se), ella va aconseguir ficar-se al nucli dur dels que organitzaven els actes i estar a primera línia. En aquesta "evangelització" pro independentista, va aconseguir continuar fent negoci a l'organització d'actes, que no eren gratuïts: cobrava per ells, encara més quan el seu germà treballava al Consell de la República amb màniga ampla, com han denunciat més d'un membre de la "institució" a l'exili. També es queixen del poder de la seva germana Betona, que ara es troba en una situació complicada: se li ha acabat l'oportunitat d'organitzar més actes a preus no tan solidaris.

De tot aquest escàndol, Puigdemont no se n'ha manifestat, i Junts ha passat de puntetes dient que obrirà una investigació. En privat, estan preocupats i han demanat a Comín que renunciï a la seva acta d'eurodiputat (encara no ha pres possessió perquè no ha anat al Congrés a jurar la Constitució). Però Comín ha contestat que nanai de la Xina , que seria un frau als votants i que no se'n va, malgrat que Puigdemont l'ha abandonat, com el desodorant. Potser per això ha decidit presentar-se a les eleccions per a la presidència del Consell de la República, les votacions del qual comencen aquest dissabte i conclouran dimecres que ve. Són unes eleccions una mica especials, amb quatre candidatures. Puigdemont no recolzarà Comín, perquè ja té el seu propi candidat: Aleix Sarri, assessor del fugit i ara un dels col·laboradors de confiança. Tret de sorpreses, ell serà qui aconsegueixi el càrrec.

Mentrestant, Comín intenta treure pit. El problema és que està sentenciat i, una vegada més, se li ha anat la mà pensant que podia fer el que volgués. La realitat el tornarà a trepitjar terra juntament amb la seva germana Betona. Ja ho deia l'escriptor Enrique Jardiel Poncela: “Guanyaràs el pa amb la suor del davant”. Fins ara això li ha servit, però les coses han canviat. I canviar de partit gairebé no pot: només li queden el PP, Vox i la CUP, però aquest últim no és del seu estil i els cupaires no ho volen. Tot i això, la política fa estranys amants. A Comín i Betona els ha arribat l'hora de fer un pas enrere.