Carlos Giménez recopila en “El llibre del senyor Marcos” anècdotes i vivències del dibuixant de comics

Permetin-me que els confessi que pertanyo a alguna d'aquelles generacions que ens vam deslletar a la lectura gràcies als còmics, per la qual cosa els personatges que ocupaven les seves pàgines i fins i tot el nom dels seus autors em continuen resultant familiars molts anys després d'haver desaparegut. I un d'ells constitueix des de llavors el “patró laic” del meu quefer professional com a periodista: el repórter Tribulete (“que a tot arreu es fica”), creació de Cifré, però que en alguna etapa va ser dibuixat per Enrich, amb qui vaig coincidir en la redacció del diari barceloní “La Premsa”. El meu company em va dedicar llavors una de les vinyetes del turmentat periodista que ocupa, degudament emmarcada, un lloc d'honor en el meu domicili. 

Molts anys més tard i allunyat ja d'aquesta mena de literatura, un altre amic, sobrevingut però excel·lent, militar ja jubilat, em va confessar per a la meva sorpresa que havia redactat textos de còmic per a un dibuixant contemporani, de qui em va parlar amb afecte encara sense dissimular les divergències que li van separar, perquè un era irreductiblement franquista i l'altre va pertànyer al PSUC. Desgraciadament el meu amic ens va deixar fa uns anys, però Giménez continua viu i plenament operatiu, com demostra amb la publicació de “El llibre del senyor Marcos” (Reservoir Books) que en aquest cas no és un còmic pròpiament dit, sinó un text literari en el qual, això sí, cada capítol va acompanyat de la seva corresponent il·lustració gràfica.  

Giménez, autor d'una llarga relació de títols reeixits, recopila una sèrie d'anècdotes i vivències experimentades per ciència pròpia al llarg dels anys i ho fa imaginant la tertúlia que mantenen gairebé diàriament el dibuixant, en ple però silenciós treball, amb el seu amic Paco, retirat d'aquest mateix ofici després d'haver creat el personatge del “Capità Acer”, home “amb les seves moltes vivències en el seu haver i la seva excel·lent memòria, (que) era un narrador estupend al qual donava gust escoltar” i al qual els amics coneixien com “el Follarín”. La trobada matinal inclou la preparació, coincidint amb l'hora del Ángelus, de sengles gin tonics al gust de cadascú: un amb ginebra, un altre amb rom i Cocacola zero zero, mentre Paco desgrana els seus records (també hi ha algun un altre d'un tal Juliol)

L'interlocutor evoca Santa Cruz de la Muntanya, la seva localitat natal, la “petita Suïssa” que “tenia aspecte medieval, amb totes les calli enjalbegadas, blanques com la neu, i empedrades amb cants rodons i brillants, amb aquells carrers estrets i aquells enormes balcons de fusta que gairebé es tocaven amb els balcons de la casa de davant. Les cases no tenien aigua corrent. Per a beure i guisar calia anar per l'aigua a la font de la plaça del poble, on també hi havia un gran pilón on veien les cavalleries. Per a tota la resta, fregar i buidar el orinal -no hi havia vàters- es recorria al canalito o reguerito, no recordo com ho anomenaven, perfectament canalitzat, que discorria per moltes dels carrers, per davant de les portes de les cases. Com era un poble de muntanya, tots els carrers eren en costa, per la qual cosa l'aigua del canalito corria a una acceptable velocitat. Si estaves fregant els atuells i veies que pel canalito s'acostaven uns moñigos procedents del orinal que havia buidat algun veí, no tenies més que aixecar en l'aire el que estiguessis rentant i esperar que passessin els moñigos. I després continuaves fregant els teus atuells tan ricament. Per a rentar la roba estaven els safaretjos del poble…” tal qual ocorria en molts altres pobles a l'Espanya de fa cinquanta o més anys (això del canaló davanter encara l'he vist no fa ni deu anys al poble cubà de Batabanó) en els quals hi havia sempre dos bàndols (del Madrid o del Barça, blaus o vermells, de l'una o l'altra confraria de la Verge…) 

“El llibre del senyor Marcos” és una successió ininterrompuda d'anècdotes divertides en les quals es reflecteix la vida desopilante, despreocupada, anticonvencional i libérrima d'aquells dibuixants que van marcar tota una època en la creació gràfica del nostre país, dels quals Giménez ha estat i continua sent un referent imprescindible. Des de l'àvia que opera la gallina que s'ha empassat una corda a la sol·lícita filla que relata les seves aventures eròtiques a la seva mamà ocultant-les en forma de sortides amb la seva amiga Florita, el metge que rep com a regal una boa constructor, les trapacerías del comissari comunista negre Maurici a Cuba o la nombroses peripècies compartides pel grup d'amics i companys d'ofici que es refugien en la comuna Maracaibo i entre vinyeta i vinyeta gaudeixen de la companyia d'amigues complaents (i que salin ben deslliurats de les asechanzas de la Guàrdia Civil gràcies a que uns dels comuners és baixet i gallec com el sergent del lloc) Retrat en suma d'una generació que ara mateix pentina canudes, però l'obra de les quals roman amb la mateixa frescor amb què va ser concebuda.