Qui no coneix la vergonya?

Aquest estiu farà 33 anys que la màfia va assassinar als jutges sicilians Giovanni Falcone i Paolo Borsellino (amb dos mesos de diferència). Ja fa un temps, Giuseppe Ayala –qui fora el fiscal del Maxiproceso contra la màfia siciliana (judici que va durar gairebé dos anys, entre 1986 i 1987)- va publicar el llibre Qui té por mor diàriament (Gatopardo) on donava compte d'aquesta causa i explicava la seva estreta relació i companyonia amb aquells dos magnífics jutges i excepcionals éssers humans.

Va dir Borsellino que “és bonic morir per allò en el que creïs; qui té por mor diàriament, qui no té por només mor una vegada”. No sé si és bonic morir pel que sigui, però, en qualsevol cas, cal distingir la por de la prudència. Aquests jutges antimafia tenien una mirada serena i greu, un rostre intel·ligent que sabia tranquil·litzar i eren capaços de excusar per la indiferència o el coratge reduït que havien impregnat alguns dels seus anys anteriors. A partir d'unes vivències van experimentar ràbia, indignació i dolor. Però no sols això, també por, desànim i cansament; en escatimar l'imprescindible suport.

Certament, denunciar determinades coses (o actuar en conseqüència) et fa molest davant els qui tenen poder, la qual cosa et genera complicacions de diferent tipus. Ayala ha explicat com, dins i fora dels jutjats, es va anar multiplicant l'hostilitat cap a Falcone. Tant donava, calia continuar treballant sense pausa ni descans per la decència social i combatre la baixesa moral i opressora. Aquí resideix l'heroïcitat que els continua fent admirables.

En veritat, tots hauríem de respondre del que fem i deixem de fer, assumint responsabilitats. Però, evidentment, en funció dels càrrecs que exerceixin; alguns tenen molta més responsabilitat que ningú. Xoca que governants irresponsables i mancats de paraula reclamin exemplaritat als ciutadans. Hi ha polítics que, en privat, discrepen de pèssimes i insensates mesures preses pels seus caps per a mantenir en el poder costi el que costi. Per què ningú dimiteix? Massa amor pel poder i pels diners, massa desamor per la decència i l'honradesa. Sempre embolicats en falses excuses.

Tot això condueix al fet que les institucions de l'Estat quedin seriosament degradades, enfonsades en un pou amb llot. I ens volen convèncer que no passa res, i que si es fes una altra cosa vindria el llop feroç i ens menjaria. Estem vivint un espectacle vergonyós que ens condueix de manera inexorable, de parany en parany, a l'Estat màfia. Ayala ha denunciat la confluència entre màfia, polítics i empresaris; una aliança clientelista. Ha assenyalat específicament que la màfia és abans de res un lobby, perquè mitjana i fa circular el favor. Es donen indicacions que més val estar a les bones amb ella: “qui ha d'entendre ho entén, i gràcies a això la màfia acaba guanyant fins i tot en les taules a les quals no se senti”. El sistema sap com produir inseguretat i por per a obtenir aquiescència i guanyar diners, pretén ser garant de l'ordre i la justícia; fins i tot es postula com a defensa enfront de l'opressió. Tot queda així contaminat de corrupció econòmica i moral.

A vegades, el sistema sancionador que s'empra és la mort; és el puntal de l'existència de Cosa Nostra. Diu el fiscal del llegendari Maxiproceso que quan la màfia no mata és com si no existís, i que, si bé el combat contra ella es lliurava a Palerm, només es guanyava o es perdia a Roma, la capital de l'Estat on es dirimeixen la presa de les mesures polítiques decisives.

 El sicilià Giuseppe Ayala ha escrit que els seus conciutadans no són res filomafiosos, com molts s'afanyen a creure. No obstant això, tampoc són prou antimafiosos, encara quan desitjarien que la màfia desaparegués. Ho desitgen, però no ho volen. El sicilià, prosseguia Ayala, no posseeix la cultura del dret, sinó la del favor (que se situa al marge de regles i límits).

D'aquesta manera, dins de l'Estat arriba a niar la màfia. Hi ha un paràgraf especialment que ens porta a meditar amb vigor i tremolor:

“El polític més benvolgut no és el que sap donar resposta a l'interès general, sinó el que aconsegueix fer més favors, perquè això és el que el votant espera d'ell”.

Traslladem-nos a Espanya, què podem dir? Que cada lector dedueixi el que cregui convenient i no s'emporti a engany. És possible? Estic convençut que és imprescindible una onada de militància ciutadana per la sensatesa, l'honradesa i la democràcia, que busqui amb tenacitat la igualtat i les llibertats, sempre amb sentit de la veritat i de la vergonya.