Scorsese i una altra manera de veure

Fem memòria. La pel·lícula L’última temptació del Crist (1988) va ser objecte d’una descomunal onada de protestes i atacs. Filmada al Marroc, va ser prohibida en alguns països i en d’altres es va intentar impedir-ne la projecció, considerant-la blasfema, mitjançant l’assetjament de milers de manifestants i provocant incendis a les sales de cinema que la projectaven. Estava basada en una novel·la homònima de Nikos Kazantzakis. Aquell mateix any, Martin Scorsese, el seu director, va fer una projecció privada de la pel·lícula amb uns quants assistents, amb qui va debatre en acabar la visualització. Després va anar a sopar amb l’arquebisbe episcopalià de Nova York i la seva dona. El clergue va regalar al cineasta la novel·la Silenci, de Shüsaku Endö (escriptor catòlic i japonès), ambientada en les persecucions de cristians al Japó, al segle XVII. Al cap d’uns mesos la va llegir i en va quedar enamorat. Es va decidir a portar-la al cinema, però per diverses circumstàncies no ho va poder fer fins al 2016; gairebé trenta anys després d’haver-la llegit.

Tot just estrenada Silenci, també homònima amb la novel·la que l’inspirà, Martin Scorsese va rebre al seu domicili de Nova York el jesuïta Antonio Spadaro, tots dos d’origen sicilià. Van parlar d’aquella pel·lícula i van forjar una relació d’afecte i confiança. Com a resultat d’una alta compenetració personal, acaben de publicar un llibre amb converses que han mantingut des d’aleshores: Diàlegs sobre la fe (Espasa); ho fan des d’una perspectiva cristiana i cinematogràfica. Spadaro ha explicat com ja en aquella primera trobada, el somriure acollidor de Scorsese el va fer sentir com a casa seva. De la seva pel·lícula especialment polèmica L’última temptació del Crist, Martin Scorsese es pregunta aquí: “És realment una pel·lícula? O és més aviat un intent d’observar Jesús i la seva iconografia sota una nova llum i des d’una perspectiva diferent?”.

Interrogat per atenesos i espartans, a l’oracle de Delfos se li atribueix aquesta afirmació: “Tant si el criden com si no, Déu hi serà present”. Scorsese, que de petit va ser escolà, es planteja no pas percebre el món de l’intangible, sinó encarnar el rostre de Crist com a senyal de consol i alegria, tendresa i compassió, conciliació de la realitat soferta de la vida amb el Déu de l’amor.

En aquesta tasca, Martin Scorsese aprecia El diari d’un capellà de poble, de Robert Bresson, i sobretot L’evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini (la millor pel·lícula sobre Crist, segons ell), que li va inspirar a anar més enllà. Des de l’autenticitat, Scorsese encara pensa avui a fer una pel·lícula sobre la figura de Jesús i inclou en aquest llibre unes notes sobre el seu projecte. El veu com algú que mai no va fer del triomf l’objectiu de la seva missió. En deixar de banda l’ego, només queden les necessitats de les altres persones.

Veu el cinema com una comunicació mitjançant impressions i idees al marge de la realitat. I creu que, entre les imatges del nostre món real, s’obre un àmbit de l’etern, de manera que “es pot sentir la presència de Jesús” i incorporar-lo a la nostra vida, vivint-lo als nostres cors. En clau de misericòrdia i justícia, d’abnegació i acceptació.

Scorsese, que es va criar en un entorn amb una gran violència física i emocional, valora la fortuna que va tenir de jove en tenir a prop “un sacerdot extraordinari, el pare Príncipe. Vaig aprendre moltíssim d’ell. Entre altres coses, a compadir-me de mi mateix i dels altres”. D’aquell capellà jove en recorda la coherència i que li va proporcionar no només un exemple d’amor, sinó també lucidesa: “Ens va oferir una nova manera de pensar”. Va intentar fer-se capellà com ell, però no va trigar a interpretar aquell propòsit com una manera d’amagar-se de la vida i de la por de fer mal i de fer-se mal; “cada persona ha de trobar el seu propi camí per ser capaç d’estimar així”, de manera que tots passem a ser realment un.

Per al director de Taxi Driver, Toro salvatge, Shutter Island o Els assassins de la lluna, entre altres grans pel·lícules, l’única esperança real a la vida és que cada ésser humà canviï des de dins, un per un, i sàpiga centrar-se en allò essencial. Veu possible, per tant, un canvi radical de vida i no només d’idees.

Entén Martin Scorsese que tots tenim capacitat per fer canvis a millor. D’ell mateix diu que de sobte va començar a veure-ho tot des d’una perspectiva diferent, cosa que no l’eximeix d’un qüestionament continu del que fa i deixa de fer. Es tracta de portar una vida el més digna possible i intentar comprendre un misteri que mai deixarà de ser-ho i, per tant, no cal resoldre’l, sinó afrontar-lo; contemplant-lo oberts a la sorpresa i a allò inesperat, procurant ser el més raonables i compassius possible.