Renaixement recupera les “Siluetes d'escriptors contemporanis” de González Ruano

“Siluetes d’escriptors contemporanis” és una de les nombroses obres de César González Ruano, autor de ploma florida i variada, que va conrear diversos gèneres amb soltura i va assolir fama, tot i que també va patir desventures. Escrita a Sitges el 1947 i publicada dos anys més tard, Renacimiento la recupera ara amb l’afegit d’una enjundiosa i extensa introducció de Miguel Pardeza —ocupa una tercera part del volum— sobre aquest autor, la seva peripècia personal i la seva obra literària.

Dir que la va escriure a Sitges convida a suposar que ho va fer com solia en aquella època, és a dir, assegut i amb un cafè en una de les taules del “Chiringuito”, un bar situat vora la platja d’Or que ha arribat al centenari i encara llueix a la façana un bell taulell de ceràmica dedicat a l’escriptor madrileny. Ruanito, com l’anomenaven els seus coneguts, va perdre en canvi la titularitat del jardí proper quan els regidors de la Blanca Subur van llegir El marquès i l’esvàstica, un assaig publicat fa una mica més de deu anys en què Rosa Sala i Gerard García Plana l’acusaven d’haver denunciat jueus al París de l’ocupació alemanya, cosa que Pardeza considera un infundat. La veritat és que el periodista venal, que no tenia dificultat per canviar de camisa política i fins i tot d’escriure quan convenia a sou —de March o dels alemanys—, va ser empresonat a la presó de Cherche-Midi per la Gestapo i es va salvar d’aquell mal tràngol gràcies a les gestions benèvoles de dos amics: el doctor Marañón i l’ambaixador Lequerica. Realment, de González Ruano bé es pot dir que la biografia del propi autor va superar àmpliament moltes de les que va escriure sobre altres personatges, de Baudelaire i Unamuno a Primo de Rivera i el general Sanjurjo, passant per Mata Hari i Raquel Meller.

Aquestes “Siluetes” no són sinó apunts possiblement redactats de memòria, en què barreja records sobre els personatges evocats, els llocs on els va visitar —en general, els seus propis domicilis— i algunes anècdotes enfilades una mica a l’atzar. N’hi ha de preclars (a més dels ja citats Unamuno i Marañón, Valle Inclán, Pérez de Ayala, Palacio Valdés, Baroja, Azorín, Blasco Ibáñez, Rusiñol, Pardo Bazán, els germans Machado, Marquina, Astrana Marín, així com a l’apèndix, Gómez de la Serna, Fernández Almagro o Fernández Flórez), però també apareixen altres la fama dels quals ha estat més efímera com Pedro de Répide, el marquès de Hoyos, Enrique de Mesa o Francisco Grandmontagne.

El cas és que de vegades no queda clar si elogia o admira els referenciats. Del tres cops rector de Salamanca diu que “presumia d’home com en pensar presumía de pensament: en escriure, d’escriptor; en parlar, de gran dialèctic; i en mirar, de què s’assabentava de si mateix i els altres li importaven un rave”.

Recordava que Valle “estirat rebia els amics. La meitat de les nostres converses les hem tingut així: ell, al llit, i jo, en una cadira”. I afegeix: “mai no vaig arribar a tenir prou confiança amb ell per estirar-me al seu costat, cosa que hauria estat més còmoda, però poc jeràrquica”. Azorín, per la seva banda, el va rebre “en una saleta sense el menor caràcter, amb un sofà i uns sillons d’aquells que tenien els fotògrafs mitjans als seus estudis a principis de segle. Quan el visitant té curiositat per l’ambient d’un visitat a qui admira, una habitació així li oprimeix l’ànima. Ni un llibre, ni un quadre, ni un detall on distreure la vista”, mentre que “la sala biblioteca on ens va rebre Ricardo León (membre del jurat que li atorgà el premi Mariano de Cavia) tenia quelcom de museu provincial desgraciat”.

De Baroja revela que “va per casa vestit gairebé com un captaire. Porta uns vestits trencats, que semblen arrencats de mala manera d’un mort. Es subjecta els pantalons, en què no queda cap botó, amb una corda i sempre sembla que ve de caminar diversos quilòmetres per les carreteres. No obstant això, en aquells ullets de camperol hi ha tendresa. En aquell deixat hi ha senyoriu”. I a Blasco Ibáñez l’elogiava en aquests termes: “se li veia el càntir de l’horta valenciana darrere l’orella, però la seva naturalesa grossa tenia un nervi evident. Era personalment, com en la seva obra, una cataracta sense vigor ni bellesa, però amb una força de conqueridor d’Índies”. Punyetes més o