La ment de qui estigmatitza

Més enllà de la botànica i de la mística, l’estigma té un significat pejoratiu: una marca que taca, una deshonra, una afronta. Hi ha persones en les quals se superposen diferents estigmes i acumulen rebutjos aclaparadors. Això passa en qualsevol societat quan es decreta implícitament què és incorrecte i repulsiu, què s’ha d’aïllar o omplir d’oprobi i menyspreu. Qualsevol de vosaltres podria dir o escriure una llista reveladora d’estigmes que percep al seu entorn.

Parlem ara de salut, de l’estat en què un ésser orgànic exerceix amb normalitat les seves funcions. Per què, en general, costa més demanar ajuda (personal o professional) quan es té un problema de salut mental que quan es tracta d’un altre problema de salut qualsevol?

La raó és que comporta un estigma de mala fama i que, amb escassa informació, es tendeix a reduir el malalt a un marc negatiu i menyspreable: o “està com un llum” o és una mala excusa per absentar-se de les seves obligacions, o és violent i perillós o és imprevisible. Sempre s’imposa la pitjor imatge, d’esquena a la realitat freqüent de trastorns perfectament subsanables. Amb aquests prejudicis, el malalt i la seva família es veuen obligats a sentir en carn pròpia l’exclusió social i la discriminació. Por i ràbia. Això passa amb els mil i un trastorns mentals que hi ha, siguin crònics o no. Certament, l’afectat es troba sovint davant un panorama hostil, injust i desagradable; només imaginar-se en tal situació ja costa de suportar.

Llegeixo amb interès Guadalupe Morales Cano, directora de comunicació de la Fundació Trastorn Bipolar. Parla clar i amb valentia sobre com d’important és la rehabilitació psicosocial (per als malalts i per a la societat en general). Esmenta la gran dificultat que hi ha per concedir caràcter de malaltia als atacs d’ansietat o de pànic, a la depressió o a qualsevol altra manifestació de manca de salut mental. Així mateix, hi ha una ignorància excessiva i manca no només de respecte, sinó d’afecte (sempre imprescindible per portar una vida humana).

Manuel Muñoz López, catedràtic d’Avaluació i diagnòstic psicològic de la Universitat Complutense de Madrid, ha coordinat Estigma y salud mental (Pirámide). Aquest llibre parteix de l’enorme escletxa existent entre l’inici dels símptomes i l’accés a una atenció especialitzada, que avui es calcula en més de deu anys. Cal saber com accedir a un tractament adequat i cap a on dirigir els esforços per combatre aquest estigma, aconseguint la màxima estabilitat psíquica i vital. És fonamental promoure la responsabilitat social de trencar amb els estereotips negatius, tenir present l’ús d’un llenguatge adequat i un tracte impregnat de dignitat i respecte, que respecti la diversitat. El foment i desenvolupament sense restriccions d’un afany inclusiu i integrador, en qualsevol àmbit social, del qual resultin millores en el rendiment acadèmic i laboral; per tant, en l’autoestima que allunya l’estigma social i en el benestar (individual i social).

Específicament, i per a la recuperació de les persones amb dificultats de salut mental, cal identificar els processos en joc i els components terapèutics en els quals centrar les intervencions per superar l’estigma personal.

Les psiquiatres mexicanes Jazmín Mora-Ríos, María Luisa Rascón-Gasca i Marcela Tiburcio han estudiat diagnosticats com a esquizofrènics. No només hi ha por de patir les conseqüències de la malaltia, sinó també de ser rebutjats pels coneguts, quan no escarnits cruelment. A més, un de cada dos familiars està en risc de presentar un trastorn emocional, físic o psiquiàtric relacionat amb la càrrega de ser cuidador primari informal. Això convé saber-ho.

Assistim, d’altra banda, a un creixement exponencial del nombre de persones amb trastorns mentals greus; especialment entre les persones sense sostre i les empresonades en molts països.

Altres dades a tenir en compte ens els proporciona un informe de l’ONU (2023): unes 296 milions de persones consumeixen drogues, el 5,8% de la població mundial. I segons el Consell Europeu (2024), el 27% dels adults de la UE pateix algun tipus de discapacitat. A Espanya, el 7,1% de la població té reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%.

En el cas particular de la discapacitat intel·lectual, cal considerar que sempre ha estat entre els grups més subestimats, exclosos i marginats de la societat. El respecte degut a aquestes persones repercuteix en el respecte afectuós a tot ésser viu, que procura el millor i evita el pitjor.