Ressentiments naturals o atiats?

A la vida hi ha coses que es poden revertir, però, però, el que va passar no pot deixar d'haver passat : és irrevocable, i ni Déu no pot alterar-ho. Per exemple, les barbaritats comeses a l'apartheid sud-africà són inesborrables i no poden deixar de ser història. La vergonya i el dolor per les humiliacions i crims que va produir aquella llarga i intensa segregació tenen la base en la noció de persona, contínuament vulnerada. Les lleis van considerar milions de persones negres poc més que animals, per descomptat no com a lliures i iguals amb els afrikaners (descendents dels colons holandesos).

Leo Els hereus (Península), un retrat de Sud-àfrica fet per Eve Fairbanks, a través de tres biografies. En termes habituals al seu país, aquesta escriptora nord-americana és caucàsica. L'autora refereix que no pocs sud-africans blancs que van emigrar recentment a llocs de majoria blanca, com Nova Zelanda, van optar per tornar en no adaptar-se a l'experiència que el seu color de pell no els donava avantatges materials ni psicològics; aquesta idea és seqüela duna greu anomalia. Estaven acostumats a uns privilegis davant dels altres habitants, amb qui s'havia dictaminat que no tenien res a veure i tractar. Sentien que se n'havien d'aïllar per preservar la seva 'identitat', la maleïda identitat que s'imposa sobre la condició humana comuna. Aquesta 'defensa de la terra' inclou esborrar els deslleials i traïdors a la societat blanca que abracen el mestissatge; així, per exemple, hi va haver qui per casar-se amb una dona negra va ser 'eliminat' de la família, començant pel seu germà bessó que va actuar com Déu mana , casant-se amb una blanca.

El sociòleg holandès Hendrik Verwoerd (1901-1966), un supremacista blanc que va imposar el 1948 un sistema de segregació racial, és considerat l'arquitecte de l'apartheid. Va arribar a primer ministre de Sud-àfrica el 1958, i ho va ser fins que va ser assassinat el 1966. Va impulsar el 1960 un referèndum per independitzar-se de l'odiat Imperi britànic (amb el qual van perdre les dues brutals guerres dels bòers ; terme que significa 'agricultors' neerlandès). Va ordenar reserves, anomenades bantustan , on la població negra (a la qual es va retirar el dret al vot) estigués fora de la vista dels afrikaners. L'especificitat sud-africana durant quatre segles ha produït trastorns, que van més enllà de la fi de l'apartheid el 1994; any en què Nelson Mandela va obtenir a les urnes la presidència del país. Assenyala Eve Fairbanks que “el 1994, només la meitat de les llars tenia accés al corrent; actualment, només un de cada deu segueix sense llum”. Però també que els sud-africans negres van assumir el marc mental dels blancs, en la idea que Sud-àfrica és diferent de l'Àfrica: “que era més que la resta del continent, que potser ni tan sols en formava part”.

L'horitzó del país va canviar radicalment, es pot conviure amb els que et van oprimir pel teu color i que, des de l'irreductible supremacisme blanc, no només hi van establir una immensa bretxa cultural, sinó que et van percebre directament com a gent dolenta i inferior? Caldria fer borró i compte nou. És possible? Si més no, és desitjable per a tots.

Per part seva, els blancs han passat a ser una minoria desacreditada amb la sensació de ser irrellevants davant d'un poble amb consciència de la seva negritud i amb inevitables pulsions venjatives. A quin país pertanyen? Alguns sectors s'acullen a la idea d'un quart món: grups ètnics o comunitats religioses sense la protecció del seu propi Estat, on hi caben des dels coptes i els jueus a Egipte fins als aborígens australians. Irònicament, els supremacistes afrikaners busquen inspiració en les històries dels nacionalistes catalans i bascos. En fi, a tot arreu couen faves. I en qualsevol cas cal procurar sempre el millor: el respecte a la realitat i l'afirmació de la dignitat humana, pròpia i aliena, exigeixen renunciar a la venjança i llimar les rancúnies.