En pastera de Barra a Banjul

Són tan a prop l'un de l'altre que sense saber-ho i ni tan sols imaginar-ho, es troben en un petó. En aquesta situació em vaig trobar quan, rellegint l'article sobre Kunta Kinteh , es van adherir com a llapis al meu pensament imatges del viatge en pastera entre Banjul i Barra. Tots hem experimentat aquest incòmode estat de desassossec quan alguna cosa, “material sensible”, generat al cavallet de mar i enviat al prefrontal reclama la teva atenció amb insistència i s'instal·la entre cella i cella, és a dir, al mateix frontispici i no abandona el teu fins haver aconseguit el seu objectiu. Quan això passa, ets esclau del pensament i si no vols distreure't practicant Taichí ni escalfar-te els cervells, el millor és cedir i deixar que la verge dels navegants et porti a bon port.

En un estat d'ebullició “sesoal”, les imatges es desperten a toc de corneta i acudeixen a la formació disposades a seguir les instruccions. Això faig i sense més preàmbuls poso mà a Tanji, un poble de pescadors on arribes per l'olfacte sigui quin sigui el lloc de Gàmbia on et trobis. En trepitjar la sorra de la platja, les olors es barregen amb colors i amb el somriure amable d'uns vilatans que es lliuren en cos i ànima a les feines del pescar. Els homes, tornen a les seves pasteres carregades amb els deliciosos i cobejats fruits del mar; les dones, els esperen a la platja teixint xarxes amb els seus cistells i cassoles disposades; i els nens, brinquen amb les onades i estiren de les amarres per acostar les barques a la riba.

És incongruent que amb tanta riquesa marina a què no treuen l'ull els països més rics i desenvolupats, els vilatans d'aquestes costes hagin d'emigrar amuntegats en pasteres a altres països i encara s'entén menys si a la riquesa marina li sumem la costanera amb les seves espectaculars i idíl·liques platges. Espero que quan arribi a Ítaca i faci balanç del que s'ha viscut, pugui disposar d'una gandula a l'ombra dels cocoters en una platja com la de Sanyang. Es troba a menys de 20 km de Tanji i, després de quedar-te extasiat contemplant des de les tèbies aigües atlàntiques la costa sembrada de palmeres, recuperes l'alè i et poses les botes a l'ombra dels amics a base de llagostes, llagostins, crancs, cloïsses , ostres…, i tot això acompanyat d´una Jul Brew, la famosa cervesa gambiana.

Estant tan a prop de Brikama, 18 km, i abans de tornar a Banjul, seria imperdonable no visitar la tercera ciutat més poblada de Gàmbia. És coneguda pels artesans que treballen la fusta i als que pots trobar a qualsevol racó de la ciutat. Recorrent els seus polsegosos carrers, colorits mercats i anar i venir dels “bricams”, et fas una idea del dia a dia i dels costums d'aquest entranyable poble. Estant allà, pots visitar el Parc Cultural de Makasutu prop de la ciutat i seure a la riba del riu Mandinga Bolong, afluent del riu Gàmbia, un dels rius més grans d'Àfrica. A la seva desembocadura hi ha Banjul, la capital, una ciutat amb una activitat comercial intensa i amb un important port de transport de persones i mercaderies.
 

Ja a Banjul, vaig embarcar en un transbordador en direcció a Barra, una localitat situada al nord, a l'altra riba de la desembocadura riu Gàmbia ia una distància d'uns 10 km que ni el meu pare recorreria nedant. Si algú ho fes, perdria l'oportunitat de saber com és un viatge a l'Arca de Noe. Al vídeo que acompanyo es pot apreciar el que dic: homes, dones i nens, bestiar, camionetes, cotxes i sacs de tota mena amb contingut divers, s'acomoden sense discussions en una embarcació que no fa distincions entre tot aquell o allò que posa els peus sobre coberta. Em dirigia al sud del Senegal, a Fathala, una reserva on els animals: girafes, antílops, rinoceronts, búfals, zebres, aus…, campen a gust com les truites de la Noguera Pallaresa.

Vaig tornar a Gàmbia a lloms d'un Toyota atrotinat per la carretera polsegosa de Sokone-Karang que et porta en direcció a Barra. Aprofitant la parada a la frontera, vaig caminar amb un grup de nens que lluïen el conegut “somriure amable gambià”. Presoner ens vam fondre en una abraçada, ells amb el seu somriure i jo amb un pin del Barça sobre la samarreta del Reial Madrid, un sacrilegi per als fanàtics. I va passar el temps, com els “núvols de tardor” d'Ana Reverte:

«…la teva paraula em van fer lliure i el teu riure presoner,
m'agradaria que sabéssiu que la meva condemna
és l'ocell que no sap si quedar-se o sortir volant…»

Quan vaig sortir volant i vaig arribar a Barra, el transbordador estava avariat i l'única manera de tornar a Banjul era una barca de pesca típica gambiana, una pastera.

La pastera és un tipus d'embarcació oberta, de poc fons i eslora curta que sol utilitzar-se per pescar a la mar i portar el suport a taula, per desplaçar-se d'un lloc a l'altre quan no hi ha altre mitjà i també, quan la vida et fa una mala feina i et veus obligat a canviar d?aires. La vida, generosa encara que no ho sembli, ofereix moltes oportunitats de clavar-li la dent al que se't posa al davant. Quan t'ofereix alguna cosa, no s'ha de desaprofitar perquè el més probable és que no torni a passar. Així doncs, vaig embarcar a la pastera que a uns deu metres de la riba esperava, sense presses, que s'ocupés fins a l'últim centímetre del seu cos traginat.

Em precedien una simpàtica parella de “blancs” que es trobaven en la mateixa situació i que, com a mi, uns fornits vilatans ens van portar fins a l'embarcació. Com la resta dels homes ens asseiem als costats de babord i estribord, un al costat de l'altre i amb els comptes d'un imaginari rosari entre els dits. Enganxades a les nostres cames les dones s'asseien sobre les quadernes del casc i els nens, als braços o asseguts al centre sobre la quilla. Molts no saben nedar i les seves cares serioses i mirades romanien ancorades a un jove que, a l'aleta de popa, empetitia l'aigua que entrava a la pastera amb un recipient de plàstic. Beneït recipient de plàstic!

La mirada confusa d'una nena de no més de sis anys, l'aspecte seriós de la cara de la seva mare i la de la resta de passatgers, em van fer pensar en tots aquells que, per necessitat imperiosa, viatgen en pasteres cap a països que, com al nostre, gaudim d'un nivell de qualitat de vida més que envejable. Molts no arriben als paradisos somiats ia les pàgines de la història quedarà escrit amb tinta color vergonya la manca d'humanitat dels que, ostentant el poder o la possibilitat de fer alguna cosa, fan molt poc o res per evitar aquesta desraó. Això sí, el 25%, ja saben vostès de què, encén i mobilitza els bens només de pronunciar-ho. «Estem tocant fons», escriu Gabriel Celaya a 'La poesia és una arma carregada de futur'.

De nou a les cames desembarquem a Banjul després de 10 km de navegació reflexiva sense cap altre propòsit que el de conviure, uns dies més, amb un poble que dóna més del que rep, que t'acull i fa que la teva experiència sigui profitosa i les relacions entranyables. Les cares dels gambians es tornen alegres i els somriures floreixen vivint a la seva terra, als carrers i als mercats com el de bestiar d'Abuko o el de Serekunda, el més gran del país. Tot et convida a rondar pels carrerons i les parades. Si les ovelles, cabres o vaques et sorprenen al d'Abuko i els voltors criden la teva atenció a les portes d'un escorxador, al de Serekunda, els colors decoren l'aire i qualsevol activitat comercial s'exerceix amb professionalitat i encaixades de mans.

Continuo amb aquest nou article el viatge cap a Ítaca amanit, com de vegades anteriors, amb comentaris i altres ungüents que brollen al meu cervell de manera intempestiva obligant-me a acomodar-los, amb tinta i paper, en el ball dels records. Llevem àncores de “port vacances” i reprenem el viatge amb l'esperança que un vent favorable ens porti a bon port i si no és tan bo com esperàvem, recordem-nos de les paraules de Mario Benedetti:
 

“No et rendeixis, encara ets a temps

d'assolir i començar de nou,

acceptar les teves ombres, enterrar les teves pors,

alliberar el llast, reprendre el vol.

No et rendeixis que la vida és això,

continuar el viatge,

perseguir els teus somnis,

destravar el temps,

córrer la runa i destapar el cel.

[…]

Viure la vida i acceptar el repte,

recuperar el riure, assajar el cant,

baixar la guàrdia i estendre les mans,

desplegar les ales i tornar a intentar,

celebrar la vida i reprendre el cel”.