“El bus de mitjanit”

La temperatura superava els 35° graus a la ciutat de Hanoi, capital del Vietnam del Nord, i, el petit ventilador de l'habitació de l'alberg Hanoi Hostel, no estava capacitat per reduir la temperatura ni els roncs del company de llitera que, de bon tros segur, n'hauria ingerit unes quantes Hanoi Beer. A uns 0,50 euros la peça, uns 11.000 dongs vietnamites, un es refrescaria tot el dia si no fos perquè quan et diuen el muntant, “onze mil”, i entregues un munt de bitllets per arribar a aquesta quantitat, se't passa la calor i la set. Al no poder fer ull, vaig pujar a la petita terrassa de l'alberg i vaig obrir el portàtil per buscar un mitjà per viatjar a Laos. Després d'escriure al cercador de Google “rome2rio.com”, vaig entrar en aquesta estupenda aplicació que t'informa sobre les formes de viatjar, a l'espai i el temps, i el que et costarà. Vaig teclejar: “Luang Prabang, Laos”, vaig prémer “enter”, i en menys del que triga a repetir-se el batec d'un cor inquiet va aparèixer a la pantalla: vol, 4h 3m, 2.921.500 dongs (126€); autobús, 25h 30m, 325.000 dongs (24€). L'endemà vaig agafar l'autobús perquè a peu, una mica més de 700 km suposaven 140 dies caminant. Per ser sincer, em va costar deixar anar tant dong, però va valer la pena, perquè si l'entrada a Laos va ser moguda, la sortida al “bus de mitjanit”, sobre la qual escriuré al final de l'article, va ser de jutjat de guàrdia.

Vaig encaminar a l'autocar quan a Hanoi es posava el sol pel costat que Rome2rio havia traçat la ruta cap a l'oest. Dic vaig encaixar perquè l'autocar que em portava no tenia seients sinó lliteres, una amunt i una altra a baix, de manera que surtis per on surtis sempre surts amb “els peus per davant”, això sí, viu i cuejant. Pel mateix preu, viatges contemplant el paisatge només apartant lleugerament una cortineta adornada amb borlons com les que porten els firaires. Aviat es va fer de nit i bressolat per l'hàbil conductor vaig caure en un somni profund, que es va interrompre bruscament quan el “sleeping bus” va clavar el morro a l'embarrada carretera que conduïa al lloc fronterer de Diên Biên Phu. Això de l'autobús va ser una insignificància si ho comparem amb el que va succeir el 1954 a l'exèrcit francès que, després de més de cinquanta dies combatent a la localitat de Diên Biên Phu contra les tropes vietnamites d'Hô Chí Minh, van perdre la que va ser, per als francesos, la darrera batalla de la Guerra d'Independència d'Indoxina. Un es pot fer una idea d'aquells anys amb la pel·lícula “Diên Biên Phu”(1992). Com diu el refrany: «d'aquelles pólvores aquests fangs», però vull que quedi clar que els francesos no són responsables gens de l'estat de la carretera.

A la vida, com va escriure Machado, “tot passa i tot queda, però el nostre és passar…” i això és exactament el que va passar quan, encarrilat el vehicle, va travessar la frontera amb Laos en direcció a Luang Prabang, un més dels llocs declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Si un es pregunta si es mereix aquesta menció, li diria que sí, que val la pena visitar-la i que seria ben nascut agrair als francesos la seva aportació arquitectònica durant el període colonial. La ciutat es troba en finalitzar un llarg meandre del riu Mekong, a terres de Laos, després d'abandonar les fronteres amb Myanmar i Tailàndia. Assegut al costat del riu dels rius, amb més històries de vida i mort que les que va protagonitzar el Capitán Trueno, un se sent a la glòria prenent una Beer Lao o un garrafó d'aigua com els pimpollos/es, que no se m'enfadi la ministra, que apareixen a la fotografia.

A Luang Prabang hi ha allotjament per a tots els gustos i per a totes les butxaques. A l'aplicació Hostelworld es poden trobar albergs al centre per 64.000 kips laosians la llitera (4€), suficient per dormir i continuar l'enrenou l'endemà. Igual que al Vietnam, un no té perquè espantar-se amb les quantitats encara que la xifra imposi respecte. Per exemple: 30.000 kips (2€), és el que costa un menú barat; cervesa nacional 18.000 kips (1,15€) i si compres al mercat els preus són molt més barats. Parlant de mercats val la pena visitar el de Ban Pakam, al centre de la ciutat, que obre tot el dia i ven tota mena d'aliments; un altre, és el mercat buffet nocturn vegetarià, on els preus et fan partir de riure o l'arxiconegut mercat nocturn nocturn, que obre a les sis de la tarda cada dia i on es ven artesania típica de Laos i potser, per això, sigui el més visitat pels turistes internacionals.

Després d'un primer contacte amb la ciutat, d'allotjar-se i alimentar-se, sobretot després del viatge, un es troba en perfectes condicions per deambular pels seus carrers i aproximar-se, sense presses, a la seva cultura i costums. Luang Prabang, va ser fundada pel príncep Khun Lo, entre els anys 600 i 700, i va ser la capital del regne de Lan Xang fins al segle XIV. Des dels seus inicis es va poblar de monjos budistes i en el transcurs dels anys es van edificar nombrosos temples, convertint-se a la capital religiosa del país. Els més de cinquanta temples són un exemple de l'art i l'arquitectura budista i conviuen en harmonia perfecta amb els edificis, estil francès, construïts durant la colonització (1887-1946). Un dels temples més bonics, entre els nombrosos que trobes a la ciutat i els voltants, és el de Vat Xieng Thong “Temple de la Ciutat Daurada”, probablement, el més important de Laos.

Vull fer públic el meu agraïment al rei Setthathirath, per aquest tros d'obra d'art que llueix tant per fora com per dins; pels sostres superposats i canalitzacions d'aigua fins a les boques de serps; pel mosaic “l'arbre de la vida”, el carro reial, la biblioteca o la sala de les coronacions; pel seu emplaçament a la vora del Mekong i pels jardins que l'envolten: figueres mil·lenàries, palmeres, buguenvíl·leles morades i una tranquil·litat que penetra al cos a través de tots els sentits. Vull agrair també als anarcocumunistes de l'època que no calessin foc a tanta grandesa, ja que avui en podem gaudir. Així ho fan i ho segueixen fent els monjos, de totes les edats, amb els quals et creues a cada cantonada. Quin horror!, pensaran alguns en veure tant “taronger” practicant la doctrina que va ensenyar Buda, sense ni tan sols ser déu, per acabar amb la insatisfacció, el patiment humà i per poder viure en pau i en harmonia amb els altres i amb la naturalesa. Convidaria polítics, mestres i animadors de la confrontació, d'aquells que practiquen adoctrinament “ovell”, que assistissin a un curset que tingués objectius similars.

Per moure's pels voltants i completar el viatge a Luang Prabang, el millor és llogar una moto (entre 5 i 20€/dia). La policia sol estar a l'aguait en carreteres i camins, sempre disposats a parar-te per haver infringit alguna norma de trànsit. Ho hagis fet o no, deixant anar 50.000 kips (3€) resols l'assumpte amistosament. Bé, és una cosa així com els nostres peatges, però més al gra, directe cos a cos i sense tanta parafernàlia. El panorama canvia radicalment quan surts de la ciutat i l'aire temperat acarona les galtes. La vegetació és abundant i variada, circules entre arrossars a un costat ia l'altre del camí, travessats llogarets aïllats com el de Ban Aen, pobles petits com el de Ban Xang, temples, monestirs i tot tipus de construccions modestes que ens recorden, encara que a els occidentals ens costi veure-ho (parlar-ho molt), que la naturalesa sustenta tot el que hi ha i succeeix al nostre voltant.

A uns 30 km de Luang Prabang hi ha les cascades de Tat Kuang Si, espectaculars i variades pel que fa a les seves formes, dimensions, llums i tot això, en un entorn de colors diversos que varien segons l'estació de l'any. El seu salt principal fa uns vint-i-cinc metres i, juntament amb ell, cascades menors perfilen les roques calcàries i d'altres que, al llarg de la seva llera, formen piscines d'aigües cristal·lines que es vesteixen d'uns ocres, verds, blaus… que endolceixen la mirada i que es fan mereixedores del respecte que, cap a la natura, ha de tenir tot ésser humà. Tant a les cascades de Tat Kuang Si, com a les de Tat Sae, pots donar-te una capbussada a les seves temperades aigües que recordaràs tota la vida, amb banyador o sense (depenent si és temporada alta o baixa).

Si es deia «tots els camins condueixen a Roma» quan l'Imperi Romà estava al màxim esplendor, aquí, a Laos, totes les aigües condueixen al riu Mekong, de vegades no directament però sí a través d'afluents com el de Nam Khan per el que pots navegar a les estretes i llargues barques fluvials, relaxar-te, gaudir del generós paisatge que, sense interrupcions, es mostra a banda i banda de la llera del riu. Si us ve de gust, us podeu fer una capbussada a les seves marronàcies aigües i fins i tot transitar un tram del riu a lloms d'un elefant. El Mekong, el riu dels rius asiàtics on es banyen sis països, t'espera per navegar, banyar-te o el que es terci, excepte guerres, com la del Vietnam, i guarrades diverses, com el tubing quan, beguts i col·locats, alguns es llancen en grans pneumàtics riu avall. Viatjar a Laos per a aquesta estupidesa, no té qualificatius. El que li agrada al Mekong és passejar-te, per exemple, emportar-te entre altres llocs fins a la cova de Pak Ou, la dels «mil budes».

Al tinter queda tinta que donaria per escriure molt més sobre Luang Prabang i el seu entorn, i és, fins i tot un pecat mortal no aturar-me a fer-ho. Però són tants els pecats que em porten a l'infern (interessant viatge), que va confiar que altres viatgers ho facin o, el que llegeixi aquest article, trobi la motivació per emprendre el seu propi vol. Com altres vegades, he inclòs un vídeo amb imatges que il·lustren aquest viatges i que és impossible incorporar-les al text i aturar-se a parlar-ne. S'ho mereixen totes, però serà una altra vegada perquè segueixen ballant a la meva memòria. No obstant això, comptant amb el vostre vist-i-plau afegiré una altra, la d'uns nens de Ban Xiang Khong, en un monestir a prop de Luang Prabang, que van abandonar els seus jocs per regalar-me una tendra mirada. I ara, tal com vaig comentar a l'inici, parlaré sobre la sortida de Laos.

Si accidentada va ser l?entrada a Laos, de jutjat de guàrdia va ser la sortida. A l'estació d'autobusos de Luang Prabang vaig agafar el que sortia més barat i que es dirigia a Vinh, al Vietnam. Per descomptat, qui m'havia de dir que el preu incloïa tot allò imaginable i inimaginable. Si l'exterior era original, l'interior s'emportava l'Oscar de Hollywood al “millor disseny de producció”. No només els intermitents no passaven la Itv, tampoc la porta del darrere ni els bonys lligats al sostre amb cordes; cada seient a la seva bola i un toll de pipí del motor a terra. El viatge prometia. A l'interior hi regnava el caos: tot tipus de paquets s'amuntegaven de qualsevol manera a la part del darrere, des de plàtans a sacs de ciment. L'empatia entre els uns i els altres passatgers, que pel seu aspecte semblaven cosins, regnava en el divers habitacle, així com la seva simpàtica actitud davant la càmera, exceptuant un que dormia en una hamaca penjada del sostre ia una cabra que en anar al maleter no ho va saber de la festa. A mitja nit, després de passar el llogaret de Wat Thana Than prop de la frontera de Nam Can, l'autobús es va aturar, vam desembarcar tots els passatgers i vam saquejar un mercadet nocturn de menjar mentre els vilatans, confiats o generosos, dormien al llogaret. Com el que no ha trencat un plat a la seva vida i amb la naturalitat que caracteritza un torero en clavar l'estoc, tornem a bord i l'autobús de mitjanit va continuar el seu camí. Quede constància, sa senyoria, que tots actuem amb la certesa que el que menjava estava inclòs en el preu del viatge.