“La Petita Granja de Simó”

Travessem la flamant Europa al nostre modest utilitari sense presses, amb la velocitat aparcada als 80 Km/hi la mirada als paisatges que anàvem deixant enrere en el nostre llarg viatge, de gairebé 3.000 km, entre el petit poble de Sort, als Pirineus hispànics, i “La Petita Granja de Simó”, a la llunyana Simonstorp, a la província Wärmland de Suècia. Ataviats els pneumàtics amb la roba adequada d'hivern, travessem l'Europa més unida que mai sense presses, posant-li mà a tot allò que, per singular, es posava a tret al nostre camí: París, amb la seva flamant torre Eiffel; Brussel·les, engalanada per rebre Puchi; Amsterdam, on posar-se en òrbita és tan fàcil com prendre una Heineken; l'Alemanya dels murs caiguts i Dinamarca de Margarida II, perquè la primera, la meva dona, bressolava el mapa sobre la seva faldilla al seient del copilot.
 

Literalment, desconnectaríem dos mesos del món al petit i amagat refugi de Simonstorp, després que les emocions i el vi correguessin per les venes celebrant el final d'aquest llarg viatge que transcorre entre la primera pesseta i l'últim euro. Però tornem al viatge. Després de travessar el llarg pont d'Öresund, que connecta les víkings terres de Dinamarca, Suècia i Noruega, ens dirigim a Göteborg ia la petita illa de Marstrand, on vaig estar un fred mes de gener quan amb prou feines tenia disset hiverns. Quins anys aquells!, temps de dictadures, de guerres, de “Blowing in the wind”, de “Suzanne”, de les tres “S” turístiques: sex, sea and sun…, de flors i colors a la roba, de petons al carrer i d'escapades al carrer dels petons. Allà, a la universitat de Göteborg, anys 70, em va sorprendre que tinguessin una petita sala d'audicions i que, en ella, m'estigués esperant un disc de vinil de Serrat (1969) amb cançons dedicades a Antonio Machado i que, a la fonda d'Agneta, a l'illa de Marstrand, compartís allotjament amb joves desertors de la Guerra del Vietnam acollits pel govern suec. Ara, tornava a recórrer aquells passos que el meu pare va buscar i no va trobar amb el lloable desig que la seva estimada ovella blanca tornés a la cleda. Afortunats els que pateixen la joventut dels seus fills, perquè gaudiran al regne del cel.

Després de deixar enrere l'illa dels records, travessem el pont de Svinesund i entrem a Noruega en direcció a Oslo. Ens vam apropar al National Theater, al Palau Reial i vam fer una breu passejada pel centre. Des d'allà i amb ganes d'arribar al nostre allunyat i solitari destí, sortim de la ciutat en direcció a Suècia per l'A2 que ens va portar fins al lloc fronterer de Morokulien. Només eren les tres de la tarda i havia fosquejat tan ràpid com els trets de Billy el Nen. Decidim allotjar-nos a Charlottenberg i aprofitar per fer recollida d'aliments al centre comercial que porta el mateix nom. Per cert, oblidar la mantega sortia car, ara sí, arribava a casa dura com un iceberg i nosaltres, amb sobredosi d'espectacle paisatgístic. Dels 3.000 km de l'itinerari, ja només en quedaven uns 50 per arribar a Simonstorp i, amb tota la il·lusió que es pot tenir en aquests moments, vam recórrer aquesta última etapa com Rose i Jack a la proa del Titanic. Coneixedors del que els va passar a ells amb el tema dels gels, vam alentir la marxa.

Arribem a l'aïllada i Petita Granja de Simó al migdia, quan el sol, que passejava per l'horitzó sobre una neu blanca caramel·litzada, es resistia a aixecar-se ni tan sols un pam més, antull que sol tenir durant els mesos d'hivern, en què el dia és gairebé tan curt com l'honestedat dels polítics. Les famílies surten de nit cap a l'escola o la feina i tornen de nit a les seves acollidores cases “ikeanes”. En tan curtes hores de llum, l'estat d'ànim en aquests països nòrdics s'altera i alguns, és clar, no tots, pateixen la que anomenen “depressió d'hivern”, agreujada per les temperatures baixes que poden oscil·lar aquests mesos entre els zero i els deu graus sota zero. Sembla ser, segons expliquen les llengües viperines, que cada dia un es treu la vida per culpa de l'hivern i que al nostre país estem per sota de la mitjana europea per mèrits del govern, potser sigui així, ho diuen ells, però de el que sí que estic segur és que si segueix pujant la temperatura en seu parlamentària, a algun ens donarà un telele i si no és per això, serà pel que donen per la tele.

No es deia Simó el propietari de la casa i com es pot veure a la fotografia, pinta de granja no en té. “La Granja de Simó” és la traducció de Simonstorp. El seu propietari, Christiane, ens va atendre estupendament i si voleu fer una ullada a la seva propietat, només heu de prémer aquest enllaç: https://www.vrbo.com/es-es/p751162?noDates=true&uni_id=2051099 , en què trobareu més de 40 fotografies de la casa i de l'entorn a qualsevol estació de l'any. En vam acordar un mes i ens en vam quedar dos, i això, que era hivern i els capolls que s'obren de pètals a la primavera, encara mantenien la cautela pròpia de la freda, blanca i bellíssima estació de l'any que homogeneïtza, amb la seva manta vellutada de neu, tot el paisatge. A alguns els semblarà avorrit, però estic en condicions de prometre i prometo, que el distanciament del que és quotidià i la soledat, li aporten a un més del que es pot imaginar.

Quan el sol ha assolit la seva altura màxima (pam i mig al migdia) i trobant-se un en un estat de comunió amb la natura, anar a asseure's al banc que Christiane ha col·locat estratègicament a la vora del llac és, sens dubte, la millor opció del dia. El sol, que ataca a l'alçada de l'orella, escalfa prou per no haver d'abrigar-se més de no necessari i per poder passar la resta del dia (unes cinc hores) assegut allà, relaxat, viatjant a l'interior d'un mateix amb el propòsit saludable de millorar l'autoestima, la confiança i l'optimisme en el “ser” i el “fer”. Si el practiques, et sents feliç, perquè vas encertar amb aquest llarg viatge a un lloc tan llunyà i solitari. Aquest tipus de viatges, en què les presses no són bones, no és per veure o fer moltes coses, és per aturar el rellotge, oblidar-se d'aquest món incert i relaxar-se. Potser, el vídeo que acompanya aquest article t'hi ajudi, amb aquesta intenció està fet.

Com que dos mesos donen per a molt i no és bo que cada dia el sol torri la mateixa orella, és bon moment per practicar aquells hàbits que et fan sentir bé: passejar, llegir, escriure, perdre's al foc de la xemeneia, menjar, dormir , fornicar, tornar a llegir… A més d'aquestes bondats, la província de Wärmland us ofereix una infinitat de llocs i de paisatges difícils d'oblidar. En poc més de 17.000 km², hi viuen menys del 3% de la població sueca i la majoria, a les petites ciutats dels 16 municipis. A poc més de 50 km, com el supermercat de Charlottenberg, es troben Arvika, Sunne, Torsby o Gunnarskog i en el recorregut, boscos immensos d'avets, bedolls, àlbers i verns; preciosos llacs com el de Tvälen, Kymmen, Storeken i centenars més per tota la província.

Completen el paisatge les boniques i acolorides cases unifamiliars amb tot el necessari per fer la vida agradable, moltes amb sauna i la majoria per passar les vacances. Semblen comprades a Ikea (els mobles segur), són molt còmodes, lluminoses i amb estances suficients; estan molt ben climatitzades, moltes amb energia geotèrmica i per xemeneies que, atesa l'abundància de boscos, funcionen gairebé ininterrompudament; i, és clar, sense porticons ni persianes que obstaculitzin mínimament la contemplació del paisatge. De vegades, estan juntes, però no revoltes pel que són infreqüents les xafarderies al veïnat. Fora dels períodes de vacances i dels seus llargs caps de setmana, un es troba només en quilòmetres a la rodona. Això de sol, és un dir, perquè mai falta la companyia de l'atraient entorn i de cervatells, ants, rens… que s'acosten a les cases i que pots veure sense moure't del sofà i, els que no ho veus, et deixen les empremtes estampades a la neu.

Sobre la neu, trobaràs la que vulguis i al punt, en quantitat i qualitat, verge, i, engalanada com un nen el dia de la seva primera comunió. T'espera a la porta de casa per al que et sembli: fer un ninot o dos, moure les ales d'àngel, caminar pels camins o lliscar per la superfície gelada del llac, calçar-te els esquís de fons o acoblar unes raquetes als teus botes. Si voleu més, a uns 100 km de Simonstorp hi ha l'estació Branäs, on l'oferta d'activitats és més àmplia: pistes de tot tipus, remuntadors, allotjament hoteler a peu de pista i cases de lloguer als voltants. Branäs, és una de les estacions més ben valorades de Suècia, ofereix tot allò que satisfà els amants de l'esquí i del surf de neu. La neu està assegurada entre els mesos de novembre i principis de maig i, el que realment satisfà el visitant, és l'ambient relaxat i el que estigui orientada a la pràctica en família.

Deixar “La Petita Granja de Simó” va ser dur, i si no arriba a ser pel que ens esperava en el camí de tornada probablement m'hauria suïcidat, no per ser-hi, sinó per marxar. Que no m'esperin en el grup de depressius d'hivern perquè, amb l'experiència del viscut, estic en condicions de confirmar que el problema no és l'hivern, sinó la personalitat depressiva amb predisposició al suïcidi. Després d'abandonar, tristament, “La Petita Granja de Simó” i no arribar a una situació d'encefalograma pla, tracem un recorregut de tornada altament atractiva: Estocolm, capital de Suècia; Ferry fins a Turku a Finlàndia, després Hèlsinki; ferri fins a Tellin a Estònia i des d'allà, a Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Àustria, Itàlia, França i Sort, als Pirineus hispànics. Hi ha molt a recordar i escriure sobre cada quilòmetre del camí, però no serà avui, serà demà, si els vents favorables continuen impulsant les espelmes cap a Ítaca.

Vagi acabant, em dic davant la fotografia d'aquesta posta de sol, de banc i de barca presa des de “La Petita Granja de Simó”. Em resisteixo a tancar les portes de la memòria ia immobilitzar, una vegada més, les imatges i les emocions a les entranyes del cervell. Les tornaré a veure i sentir? O descansaran al costat de les cendres al darrer llit? Fins que arribi aquest moment, a la meva mà està impedir-ho, espavilo, em sento i visualitzo, de nou, el vídeo elaborat per a aquest article que, en menys del que triga a caure una llàgrima, em refresca els records. «Ja sóc allà, assegut al banc de neu, al costat de la barca i els cervatets corrent…, inspiro profundament… deixo sortir a poc a poc l'alè…, es transforma en núvol , em fico dins…, mil i un records m'esperen …, encara no estic mort…, em sento bé…, content…, 3,2,1,0, tornada».

L'article està llest i, amb alguna vacil·lació…, premo ENVIAR