Petra, “La Ciutat Rosa”

Molts segles abans que Indiana Jones travessés, a l'Última Croada (1989), el congost de Siq fins a arribar a “El Tresor”, hi va haver un poble, el Nabateo, que es va establir en aquestes terres que avui formen part del Regne Hachemita de Jordània. Els orígens d'aquest poble es remunten a aquells temps en què Abraham, que es cartejava amb la seva esclava Agra, va tenir un fill que va posar per nom Ismael. Els Nabateus eren ismaelites, àrabs que es van establir a la ciutat de Petra, “la Ciutat Rosa” que va lluir esplendorosa com la Macarena a la “Madrugá de Sevilla”, alguns segles abans del naixement de Crist. La seva esplendor és deguda a la important activitat comercial afavorida pel trànsit de caravanes entre orient i occident. Els forts impostos exigits per transitar per les seves terres van convertir Petra en una ciutat florent.
 

Avui, el Regne Hachemita de Jordània viu en pau i en harmonia amb els veïns que l'envolten: Síria, Israel, Egipte Iraq i Aràbia Saudita, sorprenentment amb absència de terrorisme, una economia sanejada i un nivell de qualitat de vida acceptable. Una font important dels seus ingressos prové del turisme, igual que al nostre país, i gran part dels viatgers hi van per visitar l'emblemàtica ciutat de Petra. El viatge es completa amb molts altres llocs de Jordània: el desert de Wadi Run (el de Lawrence d'Aràbia), els castells de Kerak i Chobak, la ciutat romana de Jerash, la capital Aman, o el Mar Mort, on no t'enfonses ni amb els 46 llibres de l'Antic Testament sobre el teu estómac. A tot això, cal afegir-hi l'amabilitat del poble jordà i la seguretat allà on vagis. D'altra banda, Jordània en un destí idoni per incrementar la nostra cultura i domesticar la nostra actitud intolerant envers els que no són com nosaltres, no parlen com nosaltres, no es vesteixen com nosaltres, no resen allò que nosaltres, ni es netegen el cul de la mateixa manera… Beneïda diversitat!, i beneïts els viatges si serveixen per combatre la xenofòbia i el racisme sigui quina sigui la bandera amb què es presenti.

Com que el tema de l'article és la ciutat de Petra, deixarem per a un altre moment els llocs esmentats i especialment la capital Aman, la qual no es pot deixar visitar si viatja al país. Com es pot veure a la foto, allò clàssic conviu allò modern, es cultiva l'art i la cultura, l'educació i la tolerància religiosa. Els seus atractius són molts i variats: la Ciutadella amb el temple d'Hèrcules i les impressionants vistes de tota la ciutat; el teatre romà, el més gran del món, amb capacitat per a sis mil persones i tan costerut que fins i tot produeix vertigen; les mesquites d'Al-Husseini o la del Rei Abdul·là; o passejar pels seus barris, mercats, restaurants i parades on prendre un típic plat d'hummus, falafel o el pa de pita que t'ajuda a mantenir la línia. Aman és la ciutat on arriben la majoria dels viatgers, ja sigui per avió des de qualsevol país del món; per terra, principalment a través de la frontera amb Israel i de Jerusalem, la ciutat universal. Pel que fa a mi, arribi a Aman sense proposar-m'ho, des d'Adis Abeba, Etiòpia, després que a l'aeroport de Jeddah, a Aràbia Saudita, ens permetessin sortir per visitar la Meca.

La ciutat de Petra, segons una enquesta realitzada per la New Open World Corporation i en què van participar més de 90 milions de votants, es troba entre les set meravelles del món, ni més ni menys que en segon lloc i com no pot ser d'una altra manera ha estat declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Coincideixo plenament amb el lloc que ocupa en aquesta enquesta, però al meu entendre, la Gran Muralla Xinesa no hauria d'ocupar el primer lloc, sinó el pati de rajoles àrabs de Santiago 13 a l'antic barri de “La Tacita de Plata”. En fi, estic convençut que cada viatger col·loca al primer lloc aquell que, per un o altre motiu, el recorda i sent alguna cosa especial. A partir d'aquí, valguin els vots, els vetos i les botarades, perquè com deia Campoamor «en aquest món traïdor res no és veritat ni és mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira» És clar que, en el cas de Petra , impacta, sigui quin sigui el color del vidre amb què la miris.

Petra, a més de ser el nom de la meva àvia, és el que el van posar a aquesta antiga ciutat, entre el Mar Mort i el Mar Roig, on es van assentar els nabateus allà pel segle VI abans de Crist. Significa Pedra i també se la coneix com La Ciutat Rosa pel color de la pedra rosada que l'envolta i amb la qual van construir i ornamentar els diferents i singulars edificis. A la ciutat s'hi arriba travessant el congost de Siq d'una mica més d'un quilòmetre de llargada, una amplada aproximada de tres metres i una alçada que gairebé frega els cent. Si Indiana Jones, a la recerca del Sant Grial, el va recórrer a cavall i de pressa quan els nazis anaven trepitjant-li els talons, jo recomanaria fer-ho a peu, com van fer els nabateus, per poder aturar-te a mirar les restes de l'antic arc d'entrada, les talles a les parets, els temples, tombes o les canalitzacions de l'aigua que van abastir els nabateus durant segles. Al final del congost de Siq hi ha la joia de Petra, Al-Kkasneh.

Mare de l'Amor Bell com se't posa el cos quan apareix davant dels teus ulls el mausoleu d'Al-Kkasneh (Tresor del Faraó) conegut com “El Tresor”. A poc a poc es mostra un autèntic estriptis artístic entre les rosades i altes parets del congost de Siq. És, com si s'obrís un teló i aparegués davant dels teus ulls el sumum de la capacitat creativa de l'ésser humà. La pell llueix radiant, es tempera adquirint un color saludable, rosat, i la imaginació s'aviva permetent veure el rei nabateu Aretas IV dipositant els seus béns més preuats a l'interior. No hi ha qui passi per la plaça de les trobades sense aturar-se, sigui de dia o de nit, davant de la façana, d'una mica més de 40 metres d'alçada per amples, tallada sobre la roca rosada. Dotze columnes, sis a dalt i sis a baix, embelleixen i donen profunditat al mausoleu on apareixen diferents relleus amb figures, adorns i una glorieta a la part superior que posa de manifest les influències de l'art hel·lènic.

Petra s'estén al llarg de la llera del riu Wadi Musa, normalment sec. Va ser desviat pels nabateus per protegir la ciutat de les fortes pluges que feien créixer el riu en passar pel congost de Siq. Les cases, temples i tombes es distribuïen en terrasses de diferents alçades a una i altra part de l'òrbita del riu. Deixant enrere el Tresor s'entra al carrer de les Façanes i caminant en direcció a Al-Deir, El Monestir, a uns 2,5 km hi ha una sèrie d'edificacions que permeten fer-se una idea de la importància que va tenir aquesta ciutat que va comptar amb una població de gairebé 20.000 habitants. A “La Ciudad Rosa”, hi ha més de trenta edificacions importants que es poden veure en unes deu hores de recorregut, cosa que fa convenient dedicar un mínim de dos dies. El primer que et sorprèn abans d'entrar del congost de Siq, al qual un es llança com un kamikaze després d'haver deixat anar a la taquilla uns 60€, són els blocs quadrats de Djinn i la Tomba dels Obeliscos.

«Sense presses, però sense pauses», com recomanava Sèneca, centrant l'atenció on el teu cos es troba i sense necessitat de pujar-te a un camell que et porti on el cameller li vingui de gust o li interessi, pots anar-te delectant, com ho va fer Burckhardt allà pel 1800 quan va descobrir la ciutat de Petra deshabitada, abandonada i oblidada a causa dels terratrèmols i de la consegüent pèrdua de poder. «Caminant pel carrer jo et vaig veure i un dia em vaig enamorar de tu» canten els Gipsy Kings i vaig cantar jo en passejar pel carrer de les Façanes i en contemplar temples i tombes de totes les dimensions que ens fan pensar en la importància dels que allí van ser enterrats: la tomba d'Urna va ser una tomba reial del rei nabateo Malco II; la tomba del Palau amb els seus elements simètrics; la tomba Coríntia d'estil hel·lenístic com “el Tresor”, o les petites tombes assentades en petites superfícies escalonades que et trobes fins arribar al Teatre, excavat a la roca pels nabateus, ampliat pels romans i en què diuen que cabien asseguts milers espectadors.

Així com les Columnes d'Hèrcules indicaven als navegants del Mediterrani que a l'estret de Gibraltar s'acabava el món, els nabateus i després els romans, traçaren una via que partint del Teatre portava fins al temple de Qasr al-Bint, santuari de Dushara , el principal déu nabateo. La van anomenar el Carrer Columnada, com no podia dir-se d'una altra manera després de la filera de columnes que acompanyaven i acompanyen el visitant pel centre de la ciutat. Els romans van pavimentar el carrer amb lloses ia un costat i l'altre hi va haver edificis públics, temples, jardins i parades on els mercaders d'orient i occident comerciaven amb els seus productes. Al final del carrer, hi ha la Porta els Temenos i el Gran Temple, de més de set mil metres quadrats d'extensió, envoltat de columnes i més enfocat a la recepció de magnats que a posar-se de genolls.

Per un camí d'una mica més de quilòmetre i mig i un pendent considerable que se salva gràcies als molts esglaons que hi ha al recorregut, s'arriba a un altre dels edificis importants de Petra, Ad Deir, conegut amb el nom del Monestir ”. Si l'edifici és impressionant, les vistes des de dalt a les muntanyes circumdants i al Wadi Araba no es queden enrere. L'edifici d'una mica més de quaranta metres d'amplada per altres d'alt s'assembla molt a la de la del Kkasneh, “El Tresor” per les dues plantes, les columnes i l'estructura circular central coronada amb un sostre cònic que embelleix tota la edificació. Va ser un temple dedicat al rei nabateo Obodas I i al seu interior ia la plaça que el precedeix es van celebrar importants serveis religiosos.

Abans d'agafar els portants és interessant fer una visita al modern museu on s'explica la història de Petra, dels nabateus, les tombes, els temples i els descobriments recents, perquè Petra com el nostre cervell encara amaga molts misteris. El museu va ser inaugurat pel príncep hereu Hussein de Jordània l'any 2019. Algunes imatges les he incorporat al vídeo que acompanya aquest nou article sobre viatges. Com vaig comentar al principi, en un altre moment tornaré a escriure sobre Jordània perquè, encara que “La Ciutat Rosa” sigui la joia de la corona, la resta del país es mereix tota la nostra atenció.